Des d’un bloc educat volem fer constar la nostra adhesió i solidaritat amb els valents i valentes estudiants, pares, mares i professorat de l’IES Lluís Vives (València) així com la repulsa cap als mètodes policials violents i l’ús desproporcionat de la força amb que s’ha ordrenat dispersar la seua protesta legal, democràtica i pacífica.
[Fotografia: escenes de brutalitat policial en la càrrega contra els alumnes de l'IES Lluís Vives.]
Comunicat de la Unió de Cooperatives d’Enseyament:
· No al decret de retallades. El que ens afecta a les cooperatives són tres aspectes: el personal contractat acaba contracte al mes de juny, les baixes per malalties no les cobreixen al 100% i per últim l’augment de l’IRPF tant en l’àmbit estatal com autonòmic.
· Decidim no eliminar cap de les activitats extraescolars que organitzem en els centres #en consonància amb la proposta d’Escola Valenciana#.
· Decidim si participar en les activitats que organitze l’Administració, sempre que estiguen orientades a la formació del professorat.
· No al cobrament de quantitats a les famílies contra els impagaments de Conselleria.
· Estudiarem les mesures que prenga la Plataforma Sindical Unitària i decidirem en cada cas quina postura prenem.
Hem estat d’acord en que la situació cal entendre-la a llarg termini i per tant requerim certa dosi de paciència, anàlisi continu i objectius clars quant a la negociació amb la pròpia Administració. Tanmateix tenim clara la importància de recaptar de les cooperatives i dels cooperativistes i treballadors les seves propostes i suggeriments d’acció conjunta.
En breu tindrem oportunitat de seure’ns amb la consellera d’educació per tal de repassar els temes rellevants (millora de la gestió del mòdul íntegre, compromís de calendari de pagament dels deutes, impuls del reconeixement social de les cooperatives, major visibilitat del 2012, major i millor interlocució com agents educatius…).
[No castiguem els alumnes, per partida doble. El nostre projecte educatiu es "desdibuixa" si suprimim les activitats extraordinàries. (Imatge: captura del rodatge de un Lip-dub en el context d'un intercanvi internacional a la nostra escola.)]
Fran és un xicot que estudia a l’I.E.S. de Vila-Roja d’Almassora. Les seues fotografies de companys usant mantes en classe s’han fet famoses des que les pujà al facebook. Per aquesta acció, la directora del centre, Rocío Ródenas, va decidir d’expulsar-lo. Des d’eixe moment, el cas de Fran ens serveix d’inspiració i detonant per a tota una línia de protestes per les retallades a l’Ensenyament al nostre País.
Els alumnes de l’I.E.S. Álvaro Falomir ja han fet la seua peculiar versió de l’assumpte de les mantes. Podeu veure el reportatge complet (un vertader passe de models de mantes, batins i vernussos) que ha pujat Jesús Bernat Agut al blog Imatgies. Una forma de protesta ben original. Al cap i a la fi, les retallades en el presssupost dedicat a proveïdors signifiquen pèrdues dels manteniments i subministres més bàsics com ara aigua, llum i telèfons, reparacions… i això és tradueix fàcilment en fred, simple i pur fred a les aules, ja ben entrats en el segle XXI (i això malgrat tenir l’hivern més calorós dels darrers 30 anys!).
Però Standard & Poors (una de les divisions de l’imperi MacGraw Hill; una d’aquelles empreses de l’oligopoli d’agències de qualificació de risc financer) ha demanat així, explícitament, rebaixades en les despeses de sanitat i educació a les comunitats autònomes i l’Estat espanyol. NO ha demanat retallades en abstracte, no: retallades específiques en Educació i Sanitat.
Mentre tot això ocorre, nosaltres ens mobilitzem contra les retallades en Educació (la manifestació d’ahir vesprada-nit a València era multitudinària!). Però, de retruc hi ha almenys dos aspectes de la nostra pròpia concepció que podríem perfeccionar: a) no hem d’estar contra les retallades, ja que són TAN necessàries; i b) no hem de manifestar-nos, sectorialment, soles contra les d’Educació.
Ho expliquem
Sí, estem per la retallada de la despesa pública. Clar que sí! Per suposat la despesa fàtua, supèrflua, el boato, la coentor que no ens aporta valor ni futur, al contrari ens resta. La despesa de la fórmula-1, per exemple: no gens menys que 20 000 000 d’euros anuals, drets de retransmissió apart. Uns diners als quals Ecclestone (el magnat de la fórmula-1) no està disposat a renunciar. Els necessita per mantenir el delirant estil de vida de la seua família. La seua filla major, Tamara, acaba de gastar-se una suma equivalent en la darrera reforma de la seua mansió. Ha construït un balneari per a les seues mascotes i una cinta transportadora contínua (d’aquelles dels aeroports) per a exhibir la seua enorme col·lecció de sabates. Ni Imelda Marcos en persona podria haver imaginat un desplegament d’excentricitat més pornogràfic!
En una altra època del Món acceptaríem amb ressignació les retallades. No tindríem notícia dels capriciosos i refinats gustos de la Tamara Eccelstone, i creuríem de debó que l’Educació és prescindible i la fórmula-1 o l’aeroport de Castelló no ho són… La nostra consciència col·lectiva romandria adormida pels grans mitjans de comunicació, sota control del poder oficial. Però no estem en una altra època. Estem ara. I ara, com diuen els d’Anonymous, tenim una superconsciència basada en Internet. I podem sumar-nos per formar un grup, encara que siga en el sentit que una bandada d’ocells és un grup (com saben ells que són un grup? perquè viatgen en la mateixa direcció… i en un moment donat, més ocells es poden afegir, marxar, agafar una altra direcció).
Dissabte marxàvem junts, professors i mestres, pares i mares, i alumnes. De la pública i de la privada. Protestàvem contra les retallades. Ben fet, però encara podríem millorar-ho: hem d’estar a favor de les retallades, cridar a favor de les retallades, però mai en Educació. I hem d’anar a les manifestacions a protestar, però no els mestres, pares i alumnes, sinò tots i totes. A defensar allò aconseguit, però no tan sols en Educació: també en Sanitat, i en Justícia i en Igualtat. Simplement, a favor de les retallades, però mai d’aquestes. Més encara quan sabem millor que mai a quines mans aniran a parar tots eixos diners i per a què els “necessiten”.
[ Fotografia: amb mantes a l'Álvaro Falomir. Senyores i senyors: un aplaudiment!]
Després del parèntesi nadalenc reprenem el curs en el punt en què havia quedat: la promesa de noves i intenses retallades; de congelació de sous i salaris ja reduïts; d’augments d’horaris; d’exigències de “productivitat”; tot això adobat amb els retards en els pagaments de les nòmines i l’impagament de les despeses de funcionament més bàsiques com l’aigua, la llum, els telèfons o la connexió a Internet… I revifa el debat, l’assumpte de l’ensenyament públic versus ensenyament privat (concertat). Per què? Probablement, perquè l’expectativa d’uns recursos limitats ens duu pensar en termes de conflicte. No un conflicte conceptual, ni basat en essencialismes al marge de la realitat, sinò un conflicte de base real: quina part del “pastís” ens quedarà per a cadascú?
Un poc de perspectiva sobre el conflicte realista (l’experiment de la Cova dels Lladres)
La teoria de conflicte realista és una teoria dins de la psicologia social que uneix els conceptes de discriminació i estereotip. Aquesta teoria posa en evidència com l’existència de recursos limitats duu al conflicte entre grups, i com això és causa directa de l’aparició d’estereotips i discriminacions d’un grups envers d’altres. El seu desenvolupament inicial es deu a Muzafer i Carolyn Sherif, autors d’un estudi clàssic conegut en la literatura psicològica amb el nom de l’experiment de la Cova dels Lladres. Aquest experiment indagava en els origens (i els efectes) dels prejudicis entre grups.
La investigació, realitzada amb xavals de dotze anys, tenia com a base un campament situat a un parc natural d’Oklahoma (Robers Cave State Park) en el qual es desenvoluparen unes colònies escolars un tant especials. Dos grups, d’onze alumnes cadascun, foren traslladats fins el campament en autobusos diferents. En principi, cada grup desconeixia de l’existència de l’altre. A més, prèviament, s’havia vigilat que no hi hagués amistats travades entre els membres de dintre d’un mateix grup.
L’experiment constava de tres etapes:
1. L’etapa de formació de l’esperit de grup: en la qual triaven nom (“Les serps de cascavell” i “Les àguiles”) i d’altres símbols grupals, i es realitzaven activitats fomentadores de la idea de grup. De manera espontània, als dos o tres dies ja s’havien establert jerarquies socials als dos grups. Aquests, però, encara no havien entrat en contacte.
2. L’etapa de rivalitat: durant la qual cada grup sap de l’existència de l’altre i s’inicien activitats que fomenten l’antagonisme entre ells (campionats esportius, desafiaments, proves i competicions de tota mena…). Es tractava d’activitats mitjançant les quals s’havia de percebre clarament que allò que guanyava un grup, ja fora una copa, un mèrit o un privilegi, ho perdria l’altre. Les friccions no tardaren a desencadenar-se. L’hostilitat va assolir tal magnitud i intensitat que els investigadors pensaren que ja no era segur continuar, i van posar fi a aquesta fase per donar pas a la següent.
3. La fase col·laborativa: en la qual s’introduïen tasques i reptes que requerien la cooperació entre els dos grups. En l’estudi, aquestes tasques són referides com a objectius supraordenats (aquests serien desitjos, assoliments, desafiaments o riscos a superar, que cap de les parts en conflicte no pot resoldre de cap manera per si sola). Cada grup havia de superar els seus prejudicis envers l’altre per poder abordar aquests objectius supraordenats. Per exemple, els xavals van traure un camió d’una embarrancada, acte que demanà l’esforç i la coordinació de tots ells. Aquesta i moltes altres col·laboracions necessàries van provocar l’apaivagament dels comportaments hostils, la desaparició de les rivalitats i la superació dels estereotips a propòsit dels altres. Junt amb això, aparegueren i es consolidaren nous llaços d’amistat entre els membres d’ambdós grups.
Alguna lliçò a traure?
Per a quan acabà l’experiment, els xics d’un i altre equip es relacionaven amb camaraderia i cordialitat, i insistien unànimement en tornar a casa junts en un únic autobús.
L’experiment de la Cova dels Lladres, un dels estudis més citats de psicologia social, demostra com de fàcilment poden formar-se grups oposats per les hostilitats entre ells. Al mateix temps, és un exemple clar de com la resposta a necessitats superordenades duu a la superació dels conflictes intergrupals.
Doncs bé, mestres de la pública i la concertada estem vivint en la nostra peculiar “cova dels lladres”. No el Parc Natural Estatal, a Oklahoma; sinò, literalment: en una cova de lladres (malgastadors de diners públic; contractadors ocults, de pompes i boatos; o directament, presumptes delinqüents que ara mateix responen davant la Justícia). I en aquesta cova dels lladres, podem optar per rivalitzar, per criticar-nos els uns als altres, per alimentar el discurs nosaltres/ells… O bé, podem identificar els objectius supraordenats que tenim a la vista (que no són pocs) i espentar tots a una, coordinant-nos, per a desembarrancar les nostres escoles. Perquè ara no són vint-i-dos xiquets els que estan en joc: el que passe en els propers mesos marcarà el rumb de l’ensenyament (tant públic com concertat) i serà determinant per a tota una generació.
[ Fotografies: diferents instantànies originals corresponents a distintes fases de l'experiment de Robers Cave (els comentaris al peu són meus).]
Acomiadem 2011 amb la notícia de l’aprovació de la “Llei Sinde”. Davant aquesta nova agressió, us regalem el fantàstic manifest pirata d’Ángel Fidalgo (més que oportú per a aquestes ocasions).
Solcar el gran oceà d’Internet, onejant a les nostres naus la bandera de la calavera i les tíbies, som el terror de les bones gents lliures que editen llibres de text. Les nostres veloces naus els donen abast i prenem el valuós botí editorial…
Però…? Ara que caic! Si els continguts que publiquem en obert els creem nosaltres, no els hi traiem a ningú; bo jo seguesc… Som pirates! Tenim el nostre propi codi d’honor, per això creem els nostres continguts, els posem a Internet i deixem que tots els usen, fins i tot les editorials. Quan algú accedeix als nostres continguts i els obren la seua cara s’ompli de por, ja que el primer que veuen és la nostra bandera la calavera i les…
Però…? Ara que caic! El nostre emblema és CC no la tíbia i la calavera. Crec que la cara que posa la gent que obri els nostres continguts no és de terror, sinó d’alleujament (no els costarà dinerets, que amb la crisi s’agraeix). Pense que algú s’ha confós al anomenar-nos pirates. Bé, tant se val! De menut volia ser pirata i qui m’ho havia de dir: a la meua edat sóc pirata, pirata bo, però encara que siguem pirates bons fem por. Som pirates!
Els pirates sempre hem estat fora de la Llei, i per això la Llei no vol res de nosaltres, el que fem és quincalla que no es pot comparar amb l’or que brilla amb tanta força en les revistes d’impacte. Som pirates! Com a bons pirates i pirates bons, coneixem molt bé l’oceà en el qual naveguem, això sempre ha donat avantatge als pirates davant dels que només feien uns quants viatges a les noves terres a agafar or. Sabedors d’aquest fet tenen por que els llevem el seu or, que abordem les seues grans i lentes naus.
Som pirates! I com a bons pirates vivim en illes desertes, estem sols, no tenim (ni esperem) ajuda de ningú per seguir creant recursos amb què innovar, per descomptat els governants, en el millor dels casos ens ignoraran. No obstant això ens devem al nostre botí i res podrà aturar-nos. Som pirates!
Els pirates vivim, lluitem i morim pel nostre botí, estem orgullosos del nostre botí i ens sentim tristos quan perdem part d’ell, per això ens molesta tant el fracàs escolar. Som pirates! Guardeu el vostre or, trieu noves rutes, cerqueu noves aliances, amagueu-vos després del 2.0, ja que cada vegada en som més, estem més ben organitzats i la nostra bandera es comença a respectar.
Què us pareix? Subscriviu el manifest?
Paco i Empar
BON ANY!
[Còmic del Super Docent 86; de Nèstor Alonso publicat al seu bloc, educ@conTIC ]
Alejandro fulleja amb desinterés els documents que la seua secretària acaba de posar-li sobre la taula. Pot signar-los o no. Si ho fa, una partida de cent-mil euros eixirà dels fons presupostaris i servirà per pagar un espot publicitari protagonitzat per cinc famosos esportistes (una lloa a com de bé llueix l’esport a la Comunitat Valenciana). Si no ho fa, rebrà molestes telefonades, pressions i, potser, el seu superior el force per a que acabe signant. És vint-i-dos de desembre. Vol acabar i anar-se’n a fer les compres de Nadal per a la seua família: té una esposa meravellosa i dues xiquetes precioses. Així que signa, i automàticament la maquinària de les prioritats redistribueix les assignacions econòmiques.
/ … /
Maria Isabel va caminant lentament cap a casa. La gelor li glaça el cor, malgrat que el canvi climàtic està provocant l’hivern més calent de la dècada: aquests Nadals no hi haurà paga extra. Va pensant com farà per arribar a tot. Ja fa temps que el seu sou no puja tant com ho estan fent els preus (el menjar, la roba de les xiquetes, l’ortodòncia de la major, la factura de la llum, les reparacions del cotxe…). De fet, ja fa temps que el seu sou, simplement, no puja. Però té sort: té un sou!
/… /
Una estranya sensació soporífera s’apodera d’Alejandro i entre les boires de la soneguera se li apareix un espectre:
- Sóc el fantasma dels Nadals passats.- Li diu. -Acompanya’m.
Alejandro, bocabadat, se sent transportar per l’aire a través de l’espai i el temps. De sobte es veu mirant a través d’una finestra. Hi ha una família fent els preparatius de la Nit de Nadal. Són Maria Isabel, les seues filles i el seu marit. Riuen, feliços. Maria Isabel no té gran cosa, però el poc que té ho compartirà gustosa amb la seua germana i la seua mare (el pare ja va morir), el seu cunyat i el menut (el major soparà en casa dels pares de la seua núvia; sort, “dos menús que m’estalvie” ha pensat Maria Isabel).
De sobte un vent arrebatador tira d’Alejandro i el fa girar en un vòrtex fosc i desdibuixat. Quan torna a fer-se la llum, està a sa casa, assegut a taula. És el dinar del del dia de Nadal. Són pare se’l mira amb severitat i l’espeta:
- Espere, pel teu bé, que estigues ben net.- Agafa un tros d’ibèric i se’l duu a la boca.
- Pare, què dius? De què em parles?
- De què et parle? Et volen empaperar per imbècil, fill meu; per imbècil. I allà tu si t’arrossegues pel fang, però que hi ha del nostre bon nom? I de les xiquetes?
De sobte una terrible sospita s’obri pas en el pensament d’Alejandro.
- Quin dia és hui?
- Vint-i-cinc de desembre de dos-mil dotze.- No és la veu de son pare la que li contesta.
- Qui ets tu?
- Sóc el fantasma dels propers Nadals.
- Què està passant ací?
- No res d’especial, açò és el futur. Te’n recordes Maria Isabel?
- No la conec, jo, a eixa senyora.
- Doncs, el seu marit caigué malalt. Per suposat, amb les noves lleis fou fàcil d’acomiadar-lo. Maria Isabel no tenia assegurança privada i no tenia d’on pagar el tractament. No podia, ella sola, amb tot. Deixà de pagar al dia. El banc executà la hipoteca. La seua mare, que l’havia avalat amb les escriptures del seu pis, ja està deshauciada: demà la faran fora.
- I a mi què? Jo no tinc la culpa. Ves i explica-li-ho al banquer!
- Això és cert. Saps? els banquers són intocables. Ja han fet les lleis per a que no puga passar-los res… Però tu: tu ets un desgraciat. Els banquers ja han fet lleis per castigar duríssimament els polítics corruptes i incompetents.
- Però perquè? Si ells són tan culpables o més! – Protesta Alejandro.
- Potser, però l’odi i el resentiment de centenars de milers de persones és molt difícil de controlar. I els policies diuen que si a ells no els paguen, els manifestants no cobren… Fa falta un culpable. Tampoc cal que siga un polític d’alts vols. Els infeliços com tu sou ideals.
- Què em passarà?
- Oh! Poca cosa. Aniràs a judici. Et condemnaran a pagar una forta multa i t’inhabilitaran. Perdràs aquesta casa i la teua esposa es divorciarà de tu. Per cert, pràcticament no veuràs a les teues filles, perquè el jutge ni tan sols considerarà la teua demanda de custòdia.
- Però si jo sols feia el que ells em deien! No sóc responsable. En realitat no prenia cap decisió important.
- No, però, tu i molts altres prenguereu tantes i tantes males decisions, que ara el sumatori és terrible. I algú haurà de pagar, perquè el carrer està que bull i tota eixa mala maror no és bona per a la nostra cotització en els mercats… Mai no et preguntares a qui li estaves llevant els diners i a qui li’ls estaves donant? Tampoc no t’aturares a pensar perquè havies de signar tu, i no ningú altre? Pobre
Alejandro desperta, amarat de suor. Un sopor estrany fa que li coste obrir els ulls. Està sol al despatx. Tot ha estat un malson. Això és: un malson. Es frega els ulls i recorre la seua taula amb la mirada. Ahí estan els papers. Encara no els ha signat. Pot fer dues coses, signar-los o no…
BON NADAL A TOTS I TOTES
[Imatge: amb una classe política competent, lliure de corrupció i evitadora de despeses fàtues i supèrflues, la crisi seria menys crisi. Però, a quins valors són lleials els nostres polítics?]
Hui, durant el debat d’investidura s’ha començat a desgranar la margarida… Sols s’han apuntat les línies mestres però ja tenim prou material per encetar el debat. Per començar, el líder del PP ha avançat que buscarà el consens per a una reforma de l’Educació perquè, ha dit, no pot permetre que amb cada canvi de Govern es produesca un canvi de les lleis que la regulen.
Tres anys de batxillerat
Rajoy s’ha compromès a millorar l’educació obligatòria, a buscar vies més flexibles per a la secundària i a promoure un batxillerat de tres anys “per millorar la preparació dels futurs universitaris i elevar el nivell cultural mitjà” dels espanyols.
Igualment ha promès un nou sistema d’accés a l’ensenyament, “primant el mèrit i la capacitat”, que reconega l’autoritat dels professors i incentive la seua tasca, així com la reforma de les universitats, per apostar per la innovació, l’excel·lència i la internacionalització.
Pel que fa a la identitat cultural
Rajoy recuperarà “l’Estratègia Nacional de Qualitat d’Educació”, llei que va ser derogada pel Govern de Zapatero a l’arribar el 2004. A més, promourà el bilingüisme espanyol-anglès en tot el sistema educatiu i, ha dit, “l’opció trilingüe en les comunitats amb llengua cooficial”.
Bé doncs: ací deixem aquest breu, per anar fent boca. Els que en saben ja han anunciat turbulències…
per Empar MARTÍNEZ
Un dels projectes de treball que duem a terme en l’àrea de llengua, concretament en 4 d’ESO, és el que tracta sobre diversitat lingüística i això suposa parlar sobre la diferència entre llengua i llenguatge, sobre els conceptes d’evolució lingüística, de família lingüística, de llengua i dialecte, el respecte lingüístic, llengües amb estat i sense estat, el català i els seus dialectes. Un cop investiguem i preparem els treballs sobre aquesta informació, arriba el moment d’explicar tots aquests continguts en 4t i 5é de primària. Així doncs, els alumnes no poden perdre de vista quina és la tasca final, perquè hauran de fer la selecció de la informació i la presentació d’aquesta, perquè els alumnes de primària puguen entendre-la. Habitualment el suport que trien els alumnes és una presentació digital que inclou les idees fonamentals que han d’explicar i suport gràfic per complementar-la, juntament amb les seues exposicions orals.
Enguany hem proposat un nou format per treballar tots aquests conceptes: el telenotícies. Un dels grups de la classe de 4t d’ESO ha triat de fer-ne un, per a la qual cosa primerament han investigat sobre els conceptes que havien de tenir clars i intentar que els alumnes més menuts també els entengueren (llengües amb estat i sense estat, llengües minoritàries, llengües desprotegides, política lingüística, el català i el seu domini lingüístic); quan ja tenien clars els conceptes, han decidit entre tots què volien fer, s’han repartit la feina, s’han posat a redactar les notícies, per a la qual cosa també n’han llegides i han buscat la informació que els calia; han fet el guió del telenotícies, el tècnic i el literari; han elaborat l’atrezzo que necessitaven, han elegit decorats, mitjans tècnics que els calia –han comptat en tot moment amb l’ajuda de diversos mestres i d’alumnes de primària i secundària. I han elaborat un producte excel·lent.
Potser us estic donant de colp molta informació, però el cert és que hi ha molt de treball darrere d’aquest telenotícies d’uns pocs minuts. I molta il·lusió, passió, implicació, treball individual, per parelles, en grup, cooperatiu, interetapa. I moltes competències treballades: lingüística oral i escrita, aprendre a aprendre, tic, social i ciutadana, autonomia i iniciativa personal.
Hem començat a preparar les exposicions que farem en primària, i els companys han escoltat i vist els treballs dels diferents grups. Sens dubte, aquest telenotícies que tracta sobre la diversitat lingüística els ha agradat. Volem presentar-lo al claustre de l’escola. El tema sobre el qual parlarem en aquest claustre és l’avaluació. Estem convençuts que compartir experiències sobre temes pedagògics diversos és bàsic perquè els docents aprenguem, millorem la nostra tasca i compartim el nostre aprenentatge amb els alumnes. També aprenem, sens dubte, amb allò que els nostres alumnes fan. Heus ací una mostra.
[Fotografia: captura d'imatge del treball realitzat per un grup d'alumnes de 4t d'ESO (durant una entrevista a d'altres infants de l'escola).]
A un dia de la jornada de reflexió, volem deixar constància de quines són les nostres impressions pel que fa al futur a curt termini de l’Educació al territori de l’Estat Espanyol i els seus satèl·lits autonòmics. Per començar volem manifestar la nostra sospita que, pel que fa a Educació, el diumenge ja no ens juguem res… Les decisions estan preses d’avantmà i les línies d’acció política van massa vinculades a les pressions brutals que, a hores d’ara, suporten les economies públiques.
L’escola ha entrat en crisi. I en crisi l’heretarà el pròxim Govern. Crisi accentuada pel desencert en la seua pròpia gestió (tant a nivell del Govern central com a l’autonòmic). Crisi objectivable, més enllà dels indicadors econòmics.
Cinc línies d’estratègia fallida són les candidates a marcar el curs de l’acció político-econòmica, pel que fa a l’Educació a mig i curt termini:
Obviant tendències preocupants (com l’augment galopant de l’endeutament exterior), el primer Govern socialista no va introduir les millores necessàries sobre el model legat per Aznar. En la segona legislatura encara van amplificar-se algunes d’aquelles tendències (com la disminució de la recaptació d’Hisenda). La debacle financera mundial de 2008 deixà una llarga cua d’aturats (encara en creixement) i una sèrie de tempteigs per reactivar l’economia que han resultat molt gravoses en termes econòmics (com ara els plans “Ē“) que han dut a la pràctica liquidació de les arques de l’Estat.
Així les coses, i davant les exigències dels grans mercats internacionals, des del maig de 2010 l’objectiu del Govern s’ha centrat en la reducció del dèficit públic. Del tractament keynesià en les primeres etapes de la crisi es va passar de colp a les retallades i tissoretades. En aquest escenari, els retards en els pagaments, o directament l’incompliment de les obligacions contretes per les diferents administracions, podrien sumir l’Educació en una crisi encara més profunda.
La pregunta que us fem és: com penseu que hem arribat a una situació tal que és possible que el futur de l’Educació siga independent del resultat que isca de les urnes el diumenge?
Hui la UCEV celebra a València la seua Assemblea General Ordinària
PUBLICAT A NOTÍCIES UCEV 10/11/2011
Les cooperatives d’ensenyament concertades de la Comunitat Valenciana no han cobrat encara el pagament corresponent al tercer trimestre del concert educatiu, la qual cosa significa no haver cobrat des de juny les quantitats degudes per Conselleria d’Educació, Formació i Ocupació. En el cas d’una vintena de cooperatives de Castelló i València esta situació es veu agreujada respecte a la concertada en general perquè, a més de no haver cobrat les despeses de funcionament, tampoc han percebut les quantitats corresponents a les nòmines dels docents. En este cas, el total trimestral es situa al voltant dels 6 milions i mig d’euros, per la qual cosa en estos moments el deute se situa ja en més de 8 milions d’euros.
800 docents i més de 15.000 alumnes d’una vintena de cooperatives d’ensenyament estan afectats per esta situació. “Si la situació dels centres concertats és difícil, la de les cooperatives és insofrible ja que a l’impagament de les despeses de funcionament, que inclou els sous i salaris del Personal d’Administració i Serveis, s’afig el de les nòmines del 100% del col•lectiu docent”, explica el president d’UCEV, Luís Cervellera.
“La situació és insostenible”, contínua Cervellera, “en alguns centres ja han deixat de cobrar les persones cooperativistes i deixaran de fer-ho en breu les persones treballadores contractades. Hi ha hagut alguna impossibilitat de pagar dins del termini i la forma la liquidació del IRPF del passat mes d’octubre, ajornaments en pagaments d’assegurances socials, etc., amb el conseqüent
increment de despeses que açò suposarà”.
Davant d’esta situació, i al no haver sigut rebuts fins ara pel conseller José Císcar, la UCEV Ha dirigit un escrit al secretari autonòmic d’Hisenda i Pressupostos, José Miguel Escrig, en el que li exposa la greu situació generada, i ha sol•licitat sengles entrevistes amb la secretària autonòmica d’Educació, Auxiliadora Hernández, i amb el director general d’Ordenació de Centres Docents, Rafael Carbonell.
Assemblea General
L’Assemblea General d’UCEV es reunix hui a València per a tractar, entre altres, este tema. Els socis de més d’un centenar de cooperatives associades estan convocats a esta Assemblea en què el Consell Rector de la UCEV informarà dels passos seguits fins al moment. No són poques les cooperatives que estan traslladant el seu malestar i la seua angoixa a la direcció d’UCEV per la insuportable situació que estan vivint a causa dels impagaments de Conselleria. Molts centres ja estan informant les famílies. Durant l’assemblea de hui es plantejarà la possibilitat de coordinar noves iniciatives de manera col•lectiva des d’UCEV.
[Fotografia: pancarta reivindicativa a l'entrada de l'escola cooperativa Grans i Menuts, de Castelló, un projecte educatiu amb més de 30 anys d'experiència a les seues esquenes.]
View more by category: Polítiques (19), Escola i Món (19), Personalment… (18), Ferramentes (14), Uncategorized (8), Fets i raons (8). .
![Lazy Lass [eXPLoReD]](http://static.flickr.com/7083/7272226034_3d95aba441_t.jpg "Lazy Lass [eXPLoReD]")
![Alte Elbbrücke [explored]](http://static.flickr.com/7223/7272481584_f786c81f26_t.jpg "Alte Elbbrücke [explored]")
