Les AMPES també són escola

[Cartell/argumentari ràpid en favor de la vaga del dia 24. Tret d’AMPA Gavina.org (clik per augmentar)]

Wert, les ampes de la CEAPA i d’altres anti-sistema

Que l’actual ministre d’Educació, Cultura i Esports, no és una figura de consens, ja fa molt que ho hem percebut. Al nostre blog mateix dedicarem un apunt a la revisió de les claus de la seua tòrpida proposta de reforma educativa, contestada fins i tot des de les seues “pròpies files”. Podria haver sigut dialogant, i consultar els investigadors, els professionals, fins i tot assessorar-se dels experts. Però, no. Simplement llançà la seua proposta de reforma d’esquenes a la comunitat educativa. I diguem, en el seu ple sentit: “la comunitat educativa”. Ja que mai abans cap ministre havia aconseguit concitar el rebuig generalitzat d’escoles públiques, concertades, gestors, professorat, treballadors, proveïdors, empreses auxiliars, alumnat, i pares i mares d’alumnes.

Les seues desafortunades declaracions sobre la espanyolització dels alumnes catalans (entenem que no sols d’aquests, sinò també de l’alumnat espanyol) encara resonen pels passadisos ministerials:

“Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes y que se sientan tan orgullosos de ser españoles como de ser catalanes y que tengan capacidad de tener una vivencia equilibrada de esas dos identidades porque las dos les enriquecen, y en esa línea vamos a continuar”.

Poc importa si la frase va ser expressada directament per ell o reinterpretada amb més o menys matissos, com ara se’n diu. La seua apostura en reafirmar-se (en català: “Estic molt orgullós del que he dit”), ja és un certificat d’autenticitat. L’andanada de crítiques que li ha caigut al damunt per aquestes polèmiques declaracions l’ha dut a escoltar fins i tot alguna cosa pareguda al famós “Por qué no te callas”, de boca del Rei. Quina no serà la preocupació que suscita aquest ministre, amb les seues soflames nacional-sindicalistes, que fa evocar els fantasmes del passat fins i tot als que decididament habiten en ell!

La voluntat (preconstitucional, sens dubte) expressada per Wert, no ha sigut ni de bon tros el més desafortunat de la seua gestió (si hom pot qualificar-la així, ja que les enormes limitacions en la capacitat de maniobra li han restat tota possibilitat d’actuar, fins i tot a favor de les seues pròpies premises).

De fet, la convocatòria d’una vaga de pares/mares, pràcticament simultània en el temps a les declaracions d’intencions espanyolitzadores, però independent d’aquestes, evidencia el profund malestar que el ministeri de Wert està causant. La Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares (CEAPA) no ha vist més remei que fer una crida a la vaga general educativa, per primera vegada en la història de l’Estat Espanyol. El ministre els ha tildat d’elements radicals, extremistes i anti-sistema. Però, els responsables de la convocatòria qualifiquen la situació com “d’autentica desesperació” (José Luís Pazos, portaveu de CEAPA i la Plataforma Estatal per l’Ensenyança Pública). Les raons d’aquest malestar són múltiples i adopten gran variabilitat de formes a cada centre escolar. Hi ha des de les famílies que ja no tenen diners per al menjador de l’escola fins a l’augment desorbitat de les taxes educatives (especialment aquell al que s’han vist abocades les Universitats, que no han conegut un inici de curs gens tranquil, per aquesta raó). Els casos més desesperants són aquells dels alumnes que no tenen ni tan sols escola a la qual anar. La política de supressió de professorat i escoles deixa massa “víctimes” innocents, com per a passar-la per alt… Les 12.000 associacions de pares i mares que s’agrupen en el si de la CEAPA ja no demanen la rectificació o la correcció de les polítiques esbiaxades: reclamen directament el cesament de Wert.

Nosaltres ja ens vam adonar del caràcter involucionista, preconstitucional o fins i tot (com hem escoltat a diversos fòrums de debat) neo-franquista de les propostes de l’actual ministre. Però el context general socio-econòmic pareix afavorir el qüestionament del model autonòmic, en favor d’un model centralista. D’altra banda, cada vegada llegim més (i això és senyal que es publica més) sobre el qüestionament pedagògic del constructivistme: un dels pilars teòrico-pràctics del nostre actual sistema educatiu. En aquest context, la retirada de competències educatives a les autonomies (o el fet de passar per damunt d’elles) no semblaria descabdellada. I, igualment, sonaria raonable enderrocar el constructivisme en pos de la recuperació d’uns altres cànons educatius. I, tanmateix, una altra cosa (la retirada de competències i la proposta de contra-reforma educativa) són dues raons generals més adduïdes en contra de les polítiques de Wert. Paradoxal, si més no. Com paradoxal és l’impossible maridatge entre una intervenció política educativa de tall estatalista (la que es pretén) amb una ideologia neoliberal (la que s’està desenvolupant).

La vaga general convocada per Ampes i alumnes de secundàries i Universitats durà, per primer cop, a una aturada integral en ensenyament. Wert podrà mesurar, llavors, les seues forces i el recolçament polític amb que encara compta.

[ Fotografia: simpàtica instantània del ministre durant una sessió de control al Parlament Espanyol.]

Aquesta vesprada no hi ha deures!

Com que encetem el tram final de les vacances de pasqua (com a poc al nostre territori), ens agrada alimentar el debat sobre com hauria de ser aquest final de festa per als xiquets/xiquetes. Haurien de passar-lo jugant? Empinant el catxirulo, menjant la mona, amb la família en plan relaxat… o apurant els deures que no han fet durant la primera setmana? Renyint amb la mare, quedant-se en casa, amb conflictes i tensions? Un poc de tot? Com sabeu, no hi ha resposta simple, ni de validesa universal…

Però, el debat es nodreix amb l’avançada de col·lectius, com els pares francesos de la Federació de Consells de Pares d’Alumnes (FCPE, la major federació de pares/mares d’alumnes de França) que han convocat per a aquesta setmana i la que ve una vaga de deures escolars.

Reivindiquen la fi d’aquest tipus de feines, adduint dues raons principals:

– No són útils (i, segons ells, ningú ha aconseguit provar que ho siguen).

– Amplifiquen encara més la desigualtat entre aquells alumnes que poden rebre ajut a casa i aquells que no.

Els pares/mares de la FCPE veuen els deures com una mena de subcontracte pedagògic, delegat en les famílies. No és, únicament, que es generen conflictes a diari entre els infants i els seus pares/mares. Ni que aquests conflictes, pertanyents a l’esfera acadèmica, es reproduesquen en l’àmbit familiar i domèstic. És, també, que hi haurà pare/mare que podrà assumir-ho per si mateix (perquè el temps lliure i la seua pròpia preparació li ho permeten: perfecte), però també hi haurà qui no puga. En aquest cas (més acusat quan major és l’edat de l’alumne i menor el nivell socio-cultural de la família), s’ha de cercar un ajut especialitzat (ací diríem “classes particulars”). I de nou, hi haurà famílies que s’ho podran permetre i famílies que no…

En cita literal del comunicat de la FCPE: “Els infants haurien de mostrar a casa el que han fet a classe, no mostrar a classe el que han fet a casa”. Val a dir que la legislació educativa francesa els és favorable, ja que teòricament, els deures estan prohibits (1956). El seu manifest és fàcil d’entendre en aquest punt: si els alumnes han entès el que se’ls ha explicat a l’escola, fer deures és perdre el temps; i si no ho han après (a l’escola) no ho han de fer sense el professor present.

Per això, els pares i mares membres d’aquesta federació han proposat d’obrir un període de reflexió, al qual han anomenat la “quinzena sense deures”. Pretenen involucrar a tots els membres de la comunitat educativa (incloent no sols al professorat, sinò també els equips directius dels centres educatius). Però de la lectura del seu manifest es dedueix una proposta que apunta molt més lluny: “reflexionar i imaginar d’altres relacions família-escola i d’altres mitjans de comunicació diferents dels deures i les notes, com ho fan molts ensenyants”.

Per aportar una altra perspectiva que servesca de contrapunt direm que l’altra gran associació de pares francesa la PEEP (Parents d’Elèves de l’Enseignement Public), no donarà suport a aquesta proposta. Segons que ha comunicat a través de la seua secretària general, Myriam Menez, estan a favor dels deures perquè preparen els infants i els ajuden a ser autònoms. Això sí, matissen: “Evidenment, s’ha de fer amb mesura”.

Des d’unbloceducat trobem força interessant la proposta dels francesos de la FCPE: què passaria si provàrem a no fer/posar deures durant quinze dies seguits? Ací, la paraula clau és “deures” (un terme no tan clar com semble a primera vista). Seria molt útil que entre tots/totes anarem acotant i definit el terme. Per als pares/mares francesos es tracta, principalment, de treballs escrits. Caldria veure com quedarien classificats conceptes com l’estudi, o el repàs, en aquest nou context.

[Imatge: capçalera del blog de la FCPE.]

Assumpte: FEM XARXA!

Des d’unbloceducat volem contribuir a la màxima difusió de la carta que ens han fet arribar des d’Escola Valenciana:

Benvolguts Amics i Amigues d’Escola Valenciana,

Us volem proposar un treball en xarxa, una proposta de difusió col·lectiva del projecte d’Amics i Amigues d’Escola Valenciana. Com bé sabeu, en Escola Valenciana estem passant un mal moment.

La situació de col·lapse econòmic a les administracions públiques, amb l’endarreriment en els pagaments, ens ha deixat en una situació molt delicada.

De fa un temps, en previsió a la disminució de les ajudes públiques per la crisi, o amb l’excusa de la crisi, Escola Valenciana ha encetat diverses iniciatives per a una nova forma de finançament, molt més sostenible. Entre ells, el projecte Amics i Amigues d’Escola Valenciana, del qual en formeu part. O el projecte Empreses Amigues, que presentarem pròximament. Són Projectes d’implantació lenta, amb resultats molt eficaços a mitjan termini.

Però la falta absoluta de pagaments compromesos per diverses entitats ens ha abocat a accelerar el procés i a prendre altres mesures molt més dràstiques que les previsibles reduccions de costos de tots els nostres projectes. A hores d’ara, Escola Valenciana ha hagut de fer un expedient de regulació temporal als seus treballadors (ERO) davant la impossibilitat de pagar les nòmines.

Així i tot, continuarem amb la nostra tasca, amb les nostres Trobades, reivindicant el dret de tots els xiquets i xiquetes valencians a rebre l’educació en la seua llengua, el valencià. Una educació que volem de qualitat, amb recursos suficients per a garantir una formació del segle XXI. I també continuarem amb la tasca de normalització del valencià a tots els àmbits socials amb La Gira, el Cinema en Valencià, l’Oficina de Drets Lingüístics, el Voluntariat pel Valencià, el Sambori.</p>

En conclusió: us necessitem, necessitem treballar en xarxa, en equip. Per això us demanem que expliqueu a la gent del vostre entorn el projecte d’Amics i Amigues d’Escola Valenciana i que s’hi apunten. Només que cadascun de nosaltres fera tres o quatre nous amics, ens donaria suficient autonomia per poder seguir mínimament les activitats i reivindicacions per la llengua des de la nostra entitat. Si no ens podeu ajudar a fer Amics nous, però coneixeu gent que li podria interessar, passeu-nos els contactes i nosaltres farem les gestions.

Per a qualsevol dubte o aclariment, poseu-vos en contacte amb nosaltres!

Moltes gràcies.

Vicent Moreno i Baixauli

President d’Escola Valenciana

Amb tu, comptem!

—

Fes-te amic o amiga d’Escola Valenciana ACÍ

PROTECCIÓ DE DADES. Aquest missatge i els fitxers annexos són confidencials. Contenen informació reservada que no es pot difondre. Si vosté ha rebut aquest correu per error, tinga l’amabilitat d’eliminar-lo del seu sistema i avisar al remitent mitjançant retorn a la seua adreça electrònica; no ha de copiar el missatge ni divulgar el seu contingut a cap persona. Li recordem que la seua adreça de correu electrònic juntament amb la informació de caràcter personal que ens haja facilitat i ens facilite des d’ara ha estat incorporada a un fitxer titularitat de Fundació Escola Valenciana, la finalitat de la qual és mantenir el contacte amb vosté. D’acord amb la L.O. 15/1999, de Protecció de Dades de Caràcter Personal, vosté té dret a exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació, i si escau, oposició, enviant una sol·licitud per escrit, acompanyada d’una fotocòpia del seu DNI a la següent adreça Fundació Escola Valenciana, carrer de José Grollo, 91-bx, 46025 de València.

[Imatge: fragment del banner informatiu a la capçalera de www.escolavalenciana.com]

Claus de la reforma Wert

Ahir, durant una reunió d’Akoe societària (una de les comissions de treball al si del grup cooperatiu Akoe-educació), debatíem sobre el marc d’incertesa en el qual ens moguem en aquests moments, pel que fa a la secundària. Des d’unbloceducat voldríem contribuir aportant algunes referències sobre el particular, per a la seua consideració.

I és que des de fa uns mesos planeja sobre l’ESO l’amenaça d’una severa reforma. Poques dades han transcendit sobre les característiques i organització d’aquesta. Però, hui sabem una mica més de l’assumpte. I ho sabem per boca de qui hauria de ser l’artífex principal d’aquesta reforma de l’ensenyança secundària: el ministre d’Educació, José Ignacio Wert.

Hui, durant la seua comparecència al Senat, Wert ha anat desvetlant algunes de les claus de la seua reforma educativa. Tal volta per precipitació (en aquesta voràgine reformista que ara mateix assola l’Estat) va anunciar una reforma “en profunditat”; una d’aquelles reformes de fons i forma. Ho diguem, això, perquè com més en sabem d’ella més se’ns assembla a la temptativa de reforma que ja el Govern de Zapatero havia aprovat en 2011… La reforma de Wert va perdent calat.

Les linies claus de la reforma Wert són aquestes:

– El 4t d’ESO passarà a ser 1r de batxillerat o primer de FP.

– Totes dues opcions (1r de batxillerat o primer de FP) tindran assignatures comunes.

– Hi haurà, però, diferències d’itinerari formatiu (basades en assignatures específiques d’itinerari).

– Els alumnes obtindran el títol d’ensenyança obligatòria quan aproven aquest nou primer curs

És curiós, perquè a proposta del 4t d’ESO flexible (aprovada l’any passat pel Govern del PSOE, la posada en marxa del qual seria paralitzada, segons que anunciava el ministre Wert) ja contenia aquests elements:

– Els estudiants de 4t d’ESO tenien assignatures troncals comunes a tots els itineraris.

– S’obrien tres possibles vies (opcions que determinaven quines haurien de ser la resta de les assignatures d’itinerari).

– Els itineraris formatius estarien orientats, un al batxillerat de lletres, un altre al de ciències i un tercer cap a la FP

On està, doncs, la diferència?

Segons allò que ha explicat un portaveu ministerial, en el número d’assignatures troncals comunes. Hi hauria una reducció: de les set assignatures comunes (sis, en les Comunitats Autònomes que no tenen llengua cooficial) es passaria a només quatre. La resta d’assignatures, fins completar les onze (deu, en les esmentades CC.AA.) ja serien assignatures de modalitat (bé orientades al batxillerat, bé a la FP). Clar que açò últim desflexibilitza els itineraris (és a dir, al final del 4t de l’ESO flexible, els estudiants sí podien canviar d’itinerari sense més problema; però al final d’aquest nou 1r de batxillerat o d’FP qui vulga canviar haurà de fer de nou el “primer” de l’altra opció).

En paraules de Wert davant la Comissió d’Educació del Senat:

<<La fórmula que ha dissenyat el ministeri consisteix a transformar 4t de l’ESO en un curs d’orientació i motivació que guie els alumnes cap al batxillerat o la formació professional […] Els alumnes no podran titular si no realitzen aquest curs de iniciació, en el qual, junt amb assignatures comunes, tindran la possibilitat de començar a cursar unes altres pròpies dels ensenyaments de batxillerat o FP. Tots ells, per tant, tindran la possibilitat, abans d’abandonar el col·legi o l’institut, de conèixer millor la següent etapa educativa no obligatòria>>.

Moltes crítiques li han plogut al ministre des que presentà la seua idea d’acurtar l’ESO en un curs, per donar-li’l al batxillerat o a la FP. Moltes d’aquestes crítiques vingueren des de l’ala més progressista de la professió, preocupada per com afectaria això a la igualtat d’oportunitats dels alumnes (separats un any abans, als 15). Però, no sols… També aquells que no saben com els afectarà aquesta reforma (la qual suposarà trastocar l’estructura de la secundària, amb els consegüents transtorns organitzatius) han fet crítica ferotge. Fins i tot, des de la patronal de les escoles catòliques FERE (amb molt de pes en el conjunt de la concertada). Independentment de les crítiques anteriors, se’ns fa rar que aparega un curs obligatori el qual, per si sol, no condueix a cap títol.

Hui, amb la comparecència de Wert, s’aclareixen algunes d’aquelles incertesses a les que ens referíem al principi de l’apunt. Tot ens fa l’efecte que la recerca del consens (una de les claus que el ministre Wert sempre ha defensat) l’ha dut a mimetitzar aquella altra iniciativa, ja aprovada durant de la negociació del fracasat intent de pacte educatiu.

Expressem els nostres dubtes…
Això tanca algunes incògnites, però no totes. Perquè s’obrin noves i desagradables interrogants. Per exemple: el primer curs dels nous batxillerats/FP s’oferirà junt amb les restes de l’anterior secundària obligatòria a les escoles que només ofereixen ara fins al final de l’ESO? Caldrà començar una nova etapa per tal d’aconseguir el títol de l’anterior? On s’haurà de cursar aquest nou primer curs: tal vegada en centres educatius que, específicament, completen aquest segon tram de la secundària obligatòria/post obligatòria tot-en-una?

[Imatge: portada del llibre de formació de l’esperit patriòtic “Así quiero ser” (Ed. Hijos de Santiago Rodríguez-Burgos). La promesa de l’abolició de l’Educació per la Ciutadania (que serà substituïda per una altra assignatura exempta de temes polèmics) ha estat tildada de “neofranquista” per alguns sectors del món educatiu.]

Farenheit 38.3, comença la #PrimaveraValenciana

L’educació presenta cada cop més característiques d’exclussivitat i prestigi per als fills de les famílies benestants. Mentre tant, les famílies menys acomodades veuen com es deterioren objectivament les condicions en les quals es desenvolupa l’educació dels seus fills i filles. La manca de calefacció als instituts valencians il·lustra amb senzillesa (però a la perfecció) aquest fet. El deteriorament selectiu de la qualitat del sistema (sols per a uns, mai per a uns altres) plantejarà nous problemes de desigualtat social a mig i llarg termini. Desigualtat real, mesurable. (Per exemple mitjançant indicadors de l’estil del coeficient de Gini, on el 0 correspon a una igualtat perfecta, i l’1 a la total desigualtat. Per a l’Estat espanyol, aquest coeficient se situa ja en el valor 0.32 i va augmentant paulatinament.)

L’educació com a factor de cohesió social

Una de les més greus desigualtats socials és l’educativa. Per dues raons:

– Perquè és expressió de la desigualtat d’oportunitats inicials (com ara l’escola a la qual assistirà un xiquet) que poden perpetuar-se generació rere generació.

– I perquè tornarà a manifestar-se com a desigualtat d’oportunitats al final del procés (per exemple a l’hora d’accedir al món laboral).

Lògicament, l’educació pot operar en un sentit contrari, convertida en una poderosa eina per a la reducció de les desigualtats socials. En aquest sentit, apuntava el discurs amb el qual el professor Vicente Boix obria el curs de 1860 en el Instituto Provincial de Enseñanza Media de Valencia, l’actual IES Lluís Vives de València:

«Las familias de todas clases, desde la más elevada jerarquía social, hasta la proletaria más humilde, envían sus hijos a estos centros de instrucción […] Confúndense ya amistosamente en nuestras escuelas el hijo del magnate y el labrador, y anima a todos un mismo sentimiento; porque se ha conocido al fin que el triunfo de la inteligencia es tan seguro, como inmediato…».

L’educació podrà esdevindre’s, doncs, un factor discriminant (a l’estil d’uns altres com ara el sexe, el color de la pell, etc.) o un element de cohesió i integració social. Que siga una cosa o l’altra dependirà molt del curs que prenguen els esdeveniments.

Un apunt històric sobre la rebel·lió contra la discriminació

El dia u de desembre de 1955, Rosa Parks (una negra nord-americana) va refusar d’alçar-se del seu seient a l’autobús. Estava obligada per Llei a cedir-lo als passatgers blancs. Ella no s’alçà. I això li valgué ser arrestada, jutjada i sentenciada per conducta desordenada i violació de la Llei. L’incident s’hi va conèixer entre la comunitat negra, la qual, indignada organitzà boicots i protestes contra la segregació de negres i blancs en els autobusos públics. El boicot durà 382 dies, fins que es va abolir de la Llei de segregació entre afroamericans i blancs. Aquest incident, el qual va convertir-se en l’espurna del Moviment pels Drets Civils, té molt més a veure amb nosaltres del que pensem.

#PrimaveraValenciana

Els alumnes del Lluís Vives encetaren les seues protestes el 25 de gener. Ho feren localment, de forma discreta, fent-se visibles just a la porta del seu institut. Enmarcada a dins d’un context general de malestar per les retallades pressupostàries, pels incompliments dels pagaments per part de l’Administració, etc, ells/elles presentaven una demanda concreta. Volien tenir a classe una cosa anomenada calefacció. La seua acció era sistemàtica. Una “sentada” al carrer Xàtiva de València; 10 minuts de protesta. Com els bons hàbits, cada dia…

Però les tornes canviaren dràsticament el dia que la Policía Nacional va rebré l’ordre de dispersar-los, de forma contundent si era precís. Un policía ordrenà a una alumna que s’alçara, i l’alumna respongué que no. Que no s’alçava. De fet, ningú no s’alçà. Eixe instant començàren els estirons, els colps, les lesions, les corregudes, la presa de les dades de filiació, les detencions.

A través de les xarxes socials (especialment twiter) i del ressò que se’n feien molts mitjans de comunicació, la comunitat estudiantil va assabentar-se del que estava passant als carrers de la nostra ciutat. La societat sencera es va mirar amb perplexitat la violència descarregada contra aquells joves (no n’eren més de cent, aquell dia). I ningú (ni tan sols els que discrepaven de les protestes per qüestions de fons o de forma) va contenir el seu malestar davant l’acció policial, a la vista d’unes imatges tan aterridores. Per primer colp en anys, les pilotes de goma i els gasos lacrimògens tornaven a formar part del discurs del poder. El valor dels joves davant la cara més violenta de l’Estat era innegable. La #PrimaveraValenciana havia començat.

La lluita dels alumnes del Lluís Vives s’ha convertit en el símbol renascut de la rebel·lió dels joves (i de tots) contra els abusos indiscriminats per part dels poders públics. Qui ho hauria dit, dues setmanes abans, que aquests xicots i xicones estaven escrivint una nova pàgina de la història de la democràcia. Que tot occident se’ls miraria, els alumnes d’aquest bell institut de la ciutat de València, amb una mescla d’orgull per la seua valentia i fàstic per la brutalitat de la qual eren víctimes. Ara ja no són un parell de centenars. L’exemple del Vives ha posat en peu a la societat sencera. Són milers i milers de persones les que clamen ara contra les retallades i els abusos. I tallant no un carrer, sinò tot el nucli de la ciutat. I no per uns minuts… durant hores i hores.

Quant més “barat” els hagués resultat fer les coses bé, en lloc de deixar que la temperatura de les aules baixara fins els 38.3 farenheits (3.5 ºC dels nostres)… perquè eixa és la temperatura a la qual es produeix la ignició de la #PrimaveraValenciana.

Decicat especialment a tots i totes els nostres alumnes represaliats durant les manifestacions, i als seus valents companys/es de l’IES Lluís Vives.

[Imatge: com en el relat de Ray Bradbury, la duresa de les actuacions policials contrasta fortament amb el caire pacífic dels represaliats.]

Bravo pels alumnes del Lluís Vives

Des d’un bloc educat volem fer constar la nostra adhesió i solidaritat amb els valents i valentes estudiants, pares, mares i professorat de l’IES Lluís Vives (València) així com la repulsa cap als mètodes policials violents i l’ús desproporcionat  de la força amb que s’ha ordrenat dispersar la seua protesta legal, democràtica i pacífica.

[Fotografia: escenes de brutalitat policial en la càrrega contra els alumnes de l’IES Lluís Vives.]

Retallades? Clar que sí!

Fran és un xicot que estudia a l’I.E.S. de Vila-Roja d’Almassora. Les seues fotografies de companys usant mantes en classe s’han fet famoses des que les pujà al facebook. Per aquesta acció, la directora del centre, Rocío Ródenas, va decidir d’expulsar-lo. Des d’eixe moment, el cas de Fran ens serveix d’inspiració i detonant per a tota una línia de protestes per les retallades a l’Ensenyament al nostre País.

Els alumnes de l’I.E.S. Álvaro Falomir ja han fet la seua peculiar versió de l’assumpte de les mantes. Podeu veure el reportatge complet (un vertader passe de models de mantes, batins i vernussos) que ha pujat Jesús Bernat Agut al blog Imatgies. Una forma de protesta ben original. Al cap i a la fi, les retallades en el presssupost dedicat a proveïdors signifiquen pèrdues dels manteniments i subministres més bàsics com ara aigua, llum i telèfons, reparacions… i això és tradueix fàcilment en fred, simple i pur fred a les aules, ja ben entrats en el segle XXI (i això malgrat tenir l’hivern més calorós dels darrers 30 anys!).

Però Standard & Poors (una de les divisions de l’imperi MacGraw Hill; una d’aquelles empreses de l’oligopoli d’agències de qualificació de risc financer) ha demanat així, explícitament, rebaixades en les despeses de sanitat i educació a les comunitats autònomes i l’Estat espanyol. NO ha demanat retallades en abstracte, no: retallades específiques en Educació i Sanitat.

Mentre tot això ocorre, nosaltres ens mobilitzem contra les retallades en Educació (la manifestació d’ahir vesprada-nit a València era multitudinària!). Però, de retruc hi ha almenys dos aspectes de la nostra pròpia concepció que podríem perfeccionar: a) no hem d’estar contra les retallades, ja que són TAN necessàries; i b) no hem de manifestar-nos, sectorialment, soles contra les d’Educació.

Ho expliquem

Sí, estem per la retallada de la despesa pública. Clar que sí! Per suposat la despesa fàtua, supèrflua, el boato, la coentor que no ens aporta valor ni futur, al contrari ens resta. La despesa de la fórmula-1, per exemple: no gens menys que 20 000 000 d’euros anuals, drets de retransmissió apart. Uns diners als quals Ecclestone (el magnat de la fórmula-1) no està disposat a renunciar. Els necessita per mantenir el delirant estil de vida de la seua família. La seua filla major, Tamara, acaba de gastar-se una suma equivalent en la darrera reforma de la seua mansió. Ha construït un balneari per a les seues mascotes i una cinta transportadora contínua (d’aquelles dels aeroports) per a exhibir la seua enorme col·lecció de sabates. Ni Imelda Marcos en persona podria haver imaginat un desplegament d’excentricitat més pornogràfic!

En una altra època del Món acceptaríem amb ressignació les retallades. No tindríem notícia dels capriciosos i refinats gustos de la Tamara Eccelstone, i creuríem de debó que l’Educació és prescindible i la fórmula-1 o l’aeroport de Castelló no ho són… La nostra consciència col·lectiva romandria adormida pels grans mitjans de comunicació, sota control del poder oficial. Però no estem en una altra època. Estem ara. I ara, com diuen els d’Anonymous, tenim una superconsciència basada en Internet. I podem sumar-nos per formar un grup, encara que siga en el sentit que una bandada d’ocells és un grup (com saben ells que són un grup? perquè viatgen en la mateixa direcció… i en un moment donat, més ocells es poden afegir, marxar, agafar una altra direcció).

Dissabte marxàvem junts, professors i mestres, pares i mares, i alumnes. De la pública i de la privada. Protestàvem contra les retallades. Ben fet, però encara podríem millorar-ho: hem d’estar a favor de les retallades, cridar a favor de les retallades, però mai en Educació. I hem d’anar a les manifestacions a protestar, però no els mestres, pares i alumnes, sinò tots i totes. A defensar allò aconseguit, però no tan sols en Educació: també en Sanitat, i en Justícia i en Igualtat. Simplement, a favor de les retallades, però mai d’aquestes. Més encara quan sabem millor que mai a quines mans aniran a parar tots eixos diners i per a què els “necessiten”.

[ Fotografia: amb mantes a l’Álvaro Falomir. Senyores i senyors: un aplaudiment!]

Com acabar d’una vegada per totes amb la motivació de l’alumnat

Mario, un pare de l’escola, ens fa arribar un saníssim decàleg ple d’idees per matar la motivació dels alumnes. El pengem i saludem Fran Iglesias (l’autor del decàleg) des d’unbloceducat.

10 estratègies per matar la motivació dels teus alumnes

1. Utilitza només el llibre de text, perquè creguen que el coneixement és limitat i fix, ja sabem que el que hi ha a Internet no és de fiar i pot confondre els seus tendres intel·lectes. No s’han de molestar a buscar fonts ni valorar-les.

2. Passa’ls les presentacions de l’editorial, per fer la classe més amena amb les TIC. Els pòsters també són entretinguts.

3. Dóna’ls tot mastegadet, perquè l’aprenentatge no es convertesca en un repte interessant.

4. Avalua’ls amb exàmens, n’hi ha prou que ho recorden el temps suficient per acabar l’avaluació. Després no importa que se n’obliden, així no desenvolupen l’estúpida idea que els coneixements s’interrelacionen.

5. Demana’ls treballs de còpia-enganxa. Això sí, que els facen a mà, perquè els coste un poc d’esforç i se’ls enganxen alguns coneixements. No has de permetre que vagen a Google amb un pla de recerca o una llista de preguntes que han de respondre.

6. Posa’ls molts deures, no fos cas que els sobre temps per pensar o, Déu no ho vulgui, per dedicar-se a l’esport, l’art, la música o relacionar-se.

7. Ensenya els continguts de forma descontextualitzada, no fos cas que desenvolupen interès per l’assignatura o, pitjor encara, que entenguen que l’aprenentatge forma part de la vida.

8. Ignora el que ja saben, el que els interessa, el que passa al món: que res ni ningú et desvie del teu pla. Que sàpiguen qui mana ací.

9. Mai, mai, mai, treballes per projectes, i molt menys, interdisciplinars. El coneixement s’organitza en compartiments estancs, on va a parar! I, a més, aquestes coses són molt difícils de corregir i ningú sap com poden acabar.

10. Ignora la pedagogia i la psicologia de l’aprenentatge, que són tot bajanades. Tu ja vas estar a l’escola i ja saps com va la cosa.

Fran Iglesias

Un bloc amb idees que paguen la pena!

[Fotografia: alumnes de 3r d’ESO expliquen, engrescadíssims, els cranis dels animals als més menuts de l’escola.]

Més educació, menys accidents de trànsit

Debatíem sobre la seguretat vial, el número de morts i ferits en accidents de carretera, i tot això que cada estiu ens recorda especialment la DGT (Direcció General de Trànsit). Uns eren partidaris de l’enduriment de les sancions, d’altres de la reducció dràstica dels límits de velocitat. Algú acusava l’Estat pel mal estat de certs trams de carretera (els famosos punts negres). Nosaltres ens inclinàrem a pensar que a la base de tot això hi ha l’actitud dels conductors i conductores: si algú respecta certes regles, no el sancionen; si circula a la velocitat adequada, ja li està bé anar a 120 km/h per autovia o a 100 km/h per carretera; si adopta les cauteles necessàries en una via en mal estat o amb mala visibilitat, guanya punts extra de seguretat. Darrere de la major part dels accidents estan les actituds. Però, que hi ha al davant de les actituds? No tenim el més mínim dubte: l’educació rebuda. I, molt en concret, l’educació viària.

Els valors propis de l’educació viària (una particular parcel·la de l’educació cívica, si ho voleu) van molt més enllà que el coneixement de les senyals de trànsit i les sancions que ens amenacen si no les respectem. Són més bé, criteris aportats per la societat, la família o l’escola, per a que cadascú avance cap a l’adquisició d’una consciència vial. La pròpia DGT defineix l’educació viària com a part de l’Educació Social, sent una eficaç base d’actuació ciutadana, atès que tracta de crear hàbits i actituds positives de convivència, de qualitat de vida, qualitat mediambiental i la seguretat vial.

Hi ha coincidència entre els especialistes que, per a què l’educació viària siga una realitat eficaç, cal que estiga present en totes i cadascuna de les fases de formació dels ciutadans, des dels primers anys de vida, pel constant i fort protagonisme del trànsit en la nostra societat. Aquest plantejament fa necessari integrar al llarg de tot el sistema educatiu certs continguts d’educació viària.

Fem un poc de memòria

És de destacar que durant la segona República Espanyola el codi de la circulació (1934) prescrivia l’obligatorietat d’impartir ensenyament sobre normes de circulació i consells de prudència pels centres escolars. Però ja sabem com l’Educació republicana fou escapçada. I com, després, vindrien temps pitjors no sols per a l’educació viària!

Les següents referències a l’educació viària són un conjunt de disposicions (1961) relatives a la seua obligatorietat en els programes escolars. Tanmateix, aquesta normativa només es va posar en marxa excepcionalment. Fins a la aprovació de la Llei General d’Educació (1970), i els seus posteriors desenvolupaments, com ara les orientacions pedagògiques per al desenvolupament de l’educació viària als Cicles inicial, mitjà i Superior de l’EGB (1973), no hi ha un clar canvi. És l’època desarrollista del franquisme i el parc mòbil ha augmentat espectacularment…

La LOGSE (1990) va suposar l’inici de la diferenciació en la pràctica educativa dels conceptes educació i formació viària. Però la legislació no era concreta, i en la pràctica, aquesta “formació” quedà reduïda a classes esporàdiques i a l’acompliment de la Llei, per part de les editorials. I així van anar les coses fins a la introducció de la LOCE (2002) que refermà el caràcter de l’educació viària com un eix transversal del currículum. I això, ja ho sabeu, deixa a la voluntarietat del professorat, al temps disponible, i a la sensibilitat del moment, el major o menor grau d’acompliment.

Algunes idees bàsiques sobre l’educació viària a cada etapa educativa

En el període que comprén l’Etapa Infantil, xiquets i xiquetes fan un ús protegit de les vies públiques (com a vianants o passatgers acompanyats). Per això, en aquesta etapa, són els adults acompanyants els responsables de fomentar, amb el seu propi exemple, les actituds de consciència ciutadana, per contribuir a la creació del sentit vial. És important el desenvolupament d’hàbits psicomotrius relacionats amb la noció espacial. A poc a poc s’ha de fer que els infants coneguen certes normes que regulen l’ordre social. ( Normes que, en aquests moments resulten llunyanes per a elles i ells, ja que es troben en l’etapa de l’egocentrisme i del realisme moral).

Durant l’Educació Primària, l’alumnat va fent un ús poc a poc més autònom de les vies públiques, fonamentalment com a vianant. En molts casos serà, també, passatger en mitjans de transport com ara el cotxe familiar o l’autobús escolar, i en alguns casos, sobretot a partir dels onze anys (DGT), començarà a utilitzar la bicicleta en situacions concretes. Cal introduir normes i consells de precaució elementals.

En l’ESO l’educació viària tendirà a aprofundir en l’estudi de l’entorn i inculcar en els alumnes el sentit de la responsabilitat. En un primer moment referida a la conducció de bicicletes i ciclomotors, per iniciar-los, posteriorment, en l’aprenentatge de les normes i consells relatius a la circulació de vehicles, la seguretat, etc. (Els i les joves d’aquesta etapa són usuaris habituals d’aquests vehicles.)

En resum

Pensem que uns valors cívics i viaris més consolidats (junt amb d’altres, dels quals ja en parlarem, com la proposta slow: viure amb menys presses) farien les carreteres més segures per a tots. Estem parlar d’estalviar-nos disgustos molt seriosos, a canvi d’un poc d’educació. Hem d’ajudar als alumnes a assumir que hi ha uns límits, que necessàriament el semàfor estarà en verd per a uns i roig per a uns altres, que no som Aquiles (i per tant no cal desafiar la mort a cada tram del camí). Que cal posar-se el casc, o passar-se el cinturó. Que és bo que una línia traçada al mig de la carretera delimite quina és la part per la qual circulen els que van en un sentit, i quina per la qual circulen els que vénen en l’altre. Que res de tot això no és cap retallada de la nostra llibertat. Al contrari: són bones idees per ajudar-nos a circular millor, més segurs i fins i tot amb més fluïdesa.

Amb aquest convenciment, us desitgem bon viatge a tots/totes els que us poseu a la carretera. ( Si viatgeu amb infants o joves, aprofiteu per fer un poc “d’educació viària” en la pràctica).

[ Fotografia: de viatge en l’autobús de l’escola.]