Archive for the ‘Personalment…’ Category

Articles

D’intercanvi amb el Montessori College de Hengelo (Holanda)

In Ferramentes,Personalment... on Març 28, 2012 per Paco Raga

Són dies de tràfec que conjuminen les dificultats organitzatives, el final d’un trimestre i l’avaluació (amb tot això dels informes, butlletins de notes, etc), la jornada de vaga general del dia 29, els serveix mínims… I entre tanta embolica, col·laborem oferint un servei intern a la nostra escola. Mentre preparem el proper apunt, a propòsit de les metologies GTD, avancem aquest breu sobre l’intercanvi amb l’escola Montessori de Hengelo. Aquesta és una interessant escola holandesa amb la qual venim realitzant un intercanvi educatiu des de fa uns anys.

Actualment, ens trobem en la fase d’acollida. Els tenim ací, a casa nostra, als holandesos i holandeses. Això ens permet un intecanvi d’idees i un enriquiment mutu, molt superior a la simple pràctica de les llengües estrangeres (la major part dels tràfecs de l’intercanvi són en anglés). Se’ns planteja el dubte de si serien possibles i desitjables uns altres tipus de relació entre les llengües (en aquest cas el català i l’holandés) més enllà de l’ús d’una sort d’esperanto universal, digueu-li anglés. Alguns autors/autores, com ara Patricia Ryan  , han treballat sobre aquesta idea… a la qual prometem dedicar una extensa investigació. Però, hi ha els valors afegits del creixement personal dels alumnes que han de fer d’amfritrions i guies dels seus acollits. I el nostre creixement professional mateix, ja que hem d’afrontar el guiatge d’algunes activitats davant uns alumnes que no ens coneixen i als quals els hem de fer entendre les nostres consignes. I aquest repte ens fa aguditzar l’enginy.

Entre més valors i béns afegits que hem anat assolint a base d’intercanvis, podem assenyalar que:

  • tenim interessants contactes amb escoles d’uns altres països

  • estem connectats, per tant, a una xarxa de professors/professores en constant creixement

  • aprenem (i mostrem) noves maneres de fer, en un incessant intercanvi d’idees i projectes

Curiosament, en posar per escrit aquestes tres conclusions, ens ha vingut al cap quelcom semblant que va dir, fa molt, el genial físic anglés Faraday. En realitat, es tractava de sis idees extretes d’un llibre de pensament positiu titulat The Improvement of the Mind (I. Watts) el qual un Faraday encara adolescent hauria llegit. L’home que va idear coses com ara el motor elèctric (no gens menys!) havia desenvolupat el seu particular pla Faraday per a l’èxit:

  • mantenir abundant correspondència

  • dur sempre un bloc a la butxaca, per poder prendre notes en qualsevol moment

  • crear una xarxa de col·laboradors amb els quals intercanviar idees

  • Comprovar la veracitat de les informacions

  • Evitar controvèrsies estèrils

  • Procurar parlar i escriure de forma que se’t comprenga

Crida l’atenció com les idees del pla Faraday, estan plenament aliniades amb tot el que ens aporten els intercanvis, i a la vegada amb les metodologies GTD (que seran objecte del nostre pròxim apunt).

I és que l’intercanvi que estem desenvolupant, ja ens ajuda a recuperar maneres de fer orals, naturals, orgàniques, molt de l’estil GTD, però que ens recorden que l’escola en l’era digital no és aniquiladora de l’escola analògica, sinò més bé integradora i superadora. Que la llibreta moleskine no és antagònica de l’ordinador portàtil, sinò aliada natural (com en el passat ho fora de la màquina d’escriure Underwood). Que el contacte personal, físic, el cara a cara real, no-virtual; la conversa; el debat… són perfectament compatibles amb el bescanvi de correus-E, piulades, sms. Que l’esforç d’intentar comunicar-se paga la pena, en definitiva.

[Imatge: jugant a dibuixar caricatures còmiques per parelles, una forma de desinhibir la mirada sobre altres i d’apreciar com ells/elles ens veuen.]

Articles

La iniciativa cultural com a indicador ecològic

In Personalment...,Polítiques on Novembre 5, 2011 per Paco Raga

La qualitat dels sistemes sanitari i educatiu d’un país són dos dels més importants indicadors dels nivells de desenvolupament i de benestar assolits. No debades, l’atenció sanitària i l’escolaritat universals són objectius estratègics de primera, tant a les nacions avançades com aquelles en vies de desenvolupament. Se’ls sols mesurar en termes com ara número de llits d’hospital per habitant, o percentatge del PIB invertit, etc. Aquests indicadors permeten de xequejar d’una ullada, la situació de l’esmentat país. Però fan curt en el valor prospectiu del seu propi significat, ja que aquestes ràtios no ens aporten suficient informació sobre el panorama previsible per al futur.

Del pesimisme programat

Des d’un pesimisme que fa l’efecte d’estar programat, orquestrat a través dels mitjans més diversos, s’està pintant un horitzó formatiu i professional per als joves clarament dolent. Se’ls parla constantment del seu futur en termes de “ho teniu cru”. És un discurs pesimista, indolent, que vol vestir-se d’un progresisme escèptic de tot, però incapaç d’aportar solució a no res. Es podria dir que els alumnes van aprenent aquesta lliçò. Si no hi ha futur, per a què treballar per ell, en la seua construcció. Fins i tot, per a què lluitar-lo? Aquest discurs té el seu impacte emocional en els joves, els quals es poden mirar el seu no-futur com una cosa indesitjable.

Experts i analistes es limiten a presentar-nos una “desfilada d’horrors” (instrument retòric per argumentar en contra del curs de l’acció), des de la premsa, la televisió i d’altres mitjans. Aquesta és la seua resposta davant la fallida o la incompetència de l’Estat i les seues institucions. Fan llistat del gran número de conseqüències extremadament desagradables que presumiblement se’n derivaran de la mala gestió (segons uns) o de la insostenibilitat de l’actual model (segons uns altres). No en saben més.

Trobem a faltar un discurs transformador, el pla d’acció per canalitzar l’energia social (i molt en especial la juvenil) cap a uns altres resultats que, sense perdre una visió realista de la situació, ens aporten llums i creixement.

 a l’optimisme necessari

Però, enmig d’aquest desconcert, s’hi albira una llum d’esperança: arrenquen iniciatives cíviques, concretes, locals, de reduïdes dimensions però de ferms propòsits culturals i educactius. Mogudes per la voluntat dels participants, algunes idees modestes prenen cos i direcció. De vegades vehiculades a través d’algun col·lectiu o associació; en altres casos, a través d’un patronatge o un mecenes, el paper que aquestes iniciatives podrian jugar en el futur no és desestimable: 

– d’una banda per la seua tasca compensatòria, omplint espais culturals i formatius que les institucions i instàncies oficials ja han abandonat a la seua sort;

 – d’altra, per crear “llocs de participació” des dels quals els joves puguen sumar-se a l’acció positiva que, sense cap gènere de dubte, els proposa aquest model.

Des d’aquestes inciatives (digueu-li privades si voleu, malgrat la seua clara vocació pública) es posa en funcionament una acció cultural directa, útil per a les persones amb inquietuds. El servei que rendeixen a la comunitat social on radiquen és innegable. I no parlem en abstracte. Posem d’exemple punter l’Ateneu Espai Cívic i Cultural de Bètera, un d’aquests focus autogenerats irradiadors de coneixement, sobre el qual vam fer un apunt fa uns mesos (un oasi de cultura). La gestió del seu recinte (una casota antiga del centre històric de la vil·la); l’acollida per part dels seus membres; la passió expressada en els continguts; la varietat temàtica en el menú d’activitats; la quantitat i diversitat dels ponents que han anat passant… tots aquests indicadors assenyalen cap a la validesa i dinamisme de la proposta. Si ho considerem tot plegat, aquests (més que no uns altres) són els vertaders indicadors a atendre.

I és que aquests sí que ens permeten establir amb claredat si una proposta cultural té la suficient vitalitat, o si és sostenible al llarg del temps. Tal qual si es tractara d’un organisme viu, o un ecosistema. Aquests són els “indicadors ecològics” que hem de procurar que vagen marcant cada cop més alt.

[Fotografia: xerrada  sobre Enric Valor a cura d’ÒScar Pérez i Silvestre, a l’Ateneu de Bètera.]

Articles

Cap al treball per competències en l’aula

In Ferramentes,Personalment... on Setembre 17, 2011 per Paco Raga

A primeries de curs és d’allò més saludable plantejar-se nous reptes i obrir la nostra visió cap a noves perspectives. És, si més no, benintencionat. Però, amb freqüència, les resistències al canvi (subjacents en tots els claustres) acompanyades de l’espera d’un consens que mai no acaba de produir-se bloquejen aquest procés. Des d’unbloceducat pensem que no s’hi val l’excusa: cal posar-se en acció (una acció imperfecta, però en constant revisió i millora). A l’estil del realisme fantàstic ens imaginem als professors més posats desapareguent un a un, teleportas cap al futur immediat. Mentre els que van quedant o bé sóln a fregar de l’abandonament o es van cremant de transitar per unes vies que cada vegada duen a menys llocs, amb una pràctica docent esclerotitzada i allunyada dels temps i els alumnes que els ha tocat viure.

Algun lloc per on començar

El passat juliol, en el context d’un encontre de professorat de secundària celebrat a l’escola La Masia  sota l’auspici del grup AKOE educació vaig ser convidat a presentar algun exemple de metodologia competencial similar als que aplique en les meues classes. 

El document que presente a continuació és el resum d’aquella proposta (fortament inspirada en les metodologies competencials que amb tant d’entusiasme se’ns contagien des de les pàgines del bloc Nosaltres competents). En aquest document  s’enuncia la sèrie d’etapes a seguir durant el desenvolupament de la seqüència didàctica (SD). Al cap i a la fi, en això resideix el seu caràcter seqüencial. Igualment s’apunten quins han de ser els principals aspectes a atendre a cada fase. No és la redescoberta de la pòlvora, i probablement resultarà més útil a aquells professors i professores menys familiaritzats amb les metodologies competencials. Però és una proposta vàlida com a punt de començament per iniciar-se en les SD competencials. Ací teniu el document en PDF. Proposta_metodologica_competencial

Partim d’una metodologia de recerca (els triangles de descoberta) per establir la “situació-problema” que servirà de motor per a tot el procés. Aquest és el punt clau, la pedra de toc: ens cal encertar amb un problema fresc, viu, complex, emocionant, real… A partir d’ací, podrem anar teixint tot l’entramat que conformarà la nostra SD. Faig especial resenya del qüadre-resum orientatiu de les competències bàsiques posades en joc a cada fase de la seqüència didàctica, en dèbit a Guida Allès. Aquesta taula expressa, en molt bona síntesi, quines competències s’estan desenvolupant i per tant són observables i avaluables durant cada etapa, al llarg de tot el procés.

La intenció del nostre apunt és doble: per una banda, complir amb l’acord de posar el document a l’abast del professorat assistent a aquella jornada (i, per suposat de tot aquell que vulga fer-ne ús); per altra convidar els docents, a principis de curs, a anar introduint canvis substancials en les metodologies (i en els valors profunds en què se sustenta la nostra forma de fer escola).

Un últim suggeriment: si teniu algú amb qui compartiu inquietud, amb qui podeu fer equip, amb qui compartir el disseny i l’experimentació de la vostra pròpia seqüència didàctica, el procés (i els resultats) encara us resultaran més gratificants. Bon principi de curs!

[Imatge: diapositiva de la presentació feta als equips de les secundàries del centres d’Akoe el 7 de juliol de 2011 (ampliant la nostra mirada amb les noves eines al nostre abast).]

Articles

Un oasi de cultura

In Personalment...,Polítiques on Agost 9, 2011 per Paco Raga

En ple agost, quan el món està que explota, en plena crisi monetària, bursàtil, social, moral… ens fem ressó d’una iniciativa ben refrescant. A l’Ateneu de Bétera, senzillament, han organitzat una resposta ciutadana a tanta retallada i tanta deixadesa com anem patint. Ens hi fem resó per dues bones raons: la primera, perquè som amics (de l’Ateneu, de la gent que el fa anar i de les coses que estan portant endavant); la segona, per que ens sembla un exemple admirable, a imitar.

Si us ve de gust, llegiu la convocatòria en paraules d’Albert Dasí (un dels organitzadors):

Avui farem un curset de xarxes socials, entre més Twitter i Facebook, dos exemples que seran presentats i orientats a l’Ateneu de Bétera, després de berenar. Els mestres són un luxe, Vicent Partal i la seua filla, Txell Partal. Vicent s’ha compromés a formar els veïns o, en tot cas, els amics, cada colp que baixe al poble de vacances: la condició, segons ell, és que li diem amb temps què ha de fer cada colp que baixe. Això és un luxe sens dubte, i un regal.

[…] Entre avui i demà, de franc, tenim l’oportunitat de formar-mos o, segons com es mire, deformar-mos.

Almenys per una bona estona, deixarem el món de la realitat, d’aquella economia que porta de cap el món occidental, de cap i de cul, que quan tornem a casa, ja veurem com van les batalles urbanes a Londres.”

( Ací podeu llegir l’entrada completa.)

Des d’ací el nostre reconeixement a aquestes persones que, en ple agost, quan sembla impossible moure res de tan estancat com està tot, són capaços de fer-ho. Llaor a aquesta gent que sap més de crear que de destruir; i salut i llarga vida a la seua voluntat convertida en activisme. Això de l’Ateneu de Bétera és, mestres, una bona lliçò de civisme en acció.

Articles

Agraïts, després de l’eacn

In Personalment... on Juliol 19, 2011 per Paco Raga

Ja hi som de nou per ací, després de cloure la 17a edició de l’eacn (escola d’activitats culturals a la naturalesa, de l’escolagavina). Ha estat una setmana intensa, plena, potent i empoderadora. Però no farem ara una descripció de com ha anat. A qui puga interessar-li, el confie a la crònica que més tard o més prompte traurà Jordi Orts al seu 400 colps. Encara que Mara Balestrini, una crack del mobimetratge i, en general, de tot el que significa creació ja ha fet un resum molt personal de com va veure-la/viure-la ella, el dia que s’estigué amb nosaltres. Podeu llegir ací la seua crònica. Però… tampoc no dedicarem aquest apunt a Mara, a qui ja demanàrem permís per fer-ne un d’específic sobre el seu discurs i la seua proposta (tot al seu temps!). Hui volem simplement mostrar-nos agraïts. Agraïts a tots/totes els que, a cegues, es llancen a donar suport a un projecte com el nostre, com la pròpia Mara Balestrini, o l’actor Pep Ricart (qui vingué a fer-nos una molt peculiar màster-class).

Quan fem memòria, ja passades l’acalorada i l’emoció del moment, no deixa d’impressionar-nos que hi haja persones com ells dos. Seus a taula, comparteixes el vi, el pa, i per un temps ets company de viatge d’aquestes persones tan improbables que podrien haver-se’n eixit d’una novel·la.

Poc després (mentre el comú dels mortals faria la migdiada), Mara desplegarà petits universos d’una creativitat fractal, absolutament lliure i a la vegada molt ben calculada. Amb les seues mans, aquesta fada transforma un telèfon mòbil en vareta màgica abans que no te n’adones. I va fent camí, i deixa eixe camí sembrat d’idees, de propostes per a reprendre… però ja en parlarem, de Mara!

Pep Ricart, entre moltes més coses, ens passà una seqüència de “Las vidas de Celia”. En ella, Luís Tosar li trenca la cara. L’actuació dels dos és brutal, descarnada, d’autèntica bèstia interpretativa. He de confesar que per un moment crec que Tosar ha calculat mal la bufetada, que li ha trencat un cap de vena del nas a Pep, i que el que veig és un accident de rodatge que la càmera ha arreplegat fortuïtament (les cares de Tosar i Pep Ricart m’ho arriben a fer creure).

No és ja que la seua aportació (un treball i una tècnica que pagats a preu d’assessor desbancaria econòmicament el projecte eacn), de nivell i amb coneixement de causa siga absolutament generosa, desinteressada. Encara que no sé si aquesta paraula és apropiada per descriure la passió i l’interés que realment posen en joc, ells i tants altres que a l’igual que ells han passat per casa nostra. Només vindre allà, a l’alta Serrania, ja és un mèrit.

Els agraïm a ells, per que estan més recents, en representació del llarg llistat de col·laboradors, ara amics, que han anat venint. En aquella època encara no teníem unbloceducat, però ara sí. No ho farem més llarg: soles volíem dir gràcies!

[Fotografia: pla de la pel·lícula Las vidas de Celia, amb Pep Ricart tapant-se la boca després que Luís Tosar li l’haja partit.]

Articles

Estarem a l’eacn d’estiu

In Personalment... on Juliol 10, 2011 per Paco Raga

Dilluns 11 comencem una nova edició de l’escola d’activitats culturals a la naturaless (eacn) de l’escolagavina. I ja en van 17. No és fàcil descriure com és aquesta activitat, ja que hi estem molt implicats emocionalment. Sols podem dir que, per a nosaltres, representa una bancada d’experimentació inesgotable des que Jordi Orts i jo mateix la crearem a partir d’unes condicions mínimes, amb l’ajut d’un grapat d’alumnes altament motivats i amb no poc romanticisme. Amb el transcurs del temps, guanyàrem a Sandra. L’eacn ha esdevingut motor d’interessants iniciatives, escola de cinema de les bones, cantera d’il·lusions i dura pista de prova per a uns altres. L’eacn es la gran aventura de l’adolescència. Un salt sense xarxa cap endavant, amb optimisme. És una forma genial de fer escola.

No cal dir que l’esbarjo del jovent valencià és gairebé una utopia. Llevat de les poques propostes que en fan algunes entitats cíviques, ni l’Administració ni la iniciativa privada no semblen interessades en aquest “segment” d’oferta. Els joves amb inquietuds culturals han de gestionar els seus propis projectes com bonament poden. La manca d’ajuda i d’orientació inicial duu amb freqüència a seguir clixés o estereotips. Surten petites formacions musicals que canten en anglés o s’hi fan fanzines en castellà o s’hi dibuixen pintades en spanglish o qualsevol altra língua franca. Poc de valencià en la producció autogestionada dels joves i dels adolescents valencians.

Partint d’aquesta situació lingüística i social inicials, i atés que una part del nostre alumnat és en eixe punt, en eixe nivell d’inquietud cultural, naix la proposta de desenvolupar aquesta iniciativa. De fet, l’eacn té, com un tret fonamental, l’ús de la nostra llengua no només com a vehicle de comunicació de les produccions realitzades, sinó també com a eina de treball en el procés d’elaboració. Des de les cartes de presentació a les famílies, fins els crèdits finals de les pel·lícules.

Objectius proposats

Sota l’excusa de fer-los participar en el procés de realització de curtmetratges senzills, els alumnes reben certa formació teòrica i pràctica sobre cinematografia. Tot per poder acomplir bé amb la comesa específica –actuació, càmera, direcció… –dins del seu propi projecte. Això obliga a la redacció, la lectura, a l’anàlisi i a l’estudi dels guions, la filmació i l’edició amb mitjans similars a aquells dels quals podran disfrutar en les seues futures produccions. Tot ben amarat de la terminologia específica, de forma que aprenen a fer cinema, a ser realitzadors, sí, però aprenen també a ser bones i bons espectadors. Això marcarà un què més tard, quan desenvolupen altres projectes, ja que assoliran una nova visió del cinema.

A més –si ens fa el pes– el resultat del treball pot mostrar-se en els festivals i en els certàmens corresponents a la seua categoria. Això els aporta una certa repercussió mediàtica. Un factor molt interessant que s’ha de tenir en compte de cara a fer present la nostra llengua en els fòrums culturals en què pren part la joventut -els quals val a dir que són escassos-. Però almenys demostrem que no sols i no tota la cultura juvenil valenciana és en castellà, anglés o linguafranca. Fem l’eacn des d’aquest posicionament.

ASSOLIMENTS (bones pràctiques que impliquen)

Com que l’objectiu és ambiciós, ha d’haver-hi bona cosa de gent disposada a fer feina, i aquesta ha d’estar ben repartida. Evidentment, sense organització –un detallat pla de treball que indique qui fa què en cada moment– no seria possible. Per això, com que l’eacn obliga a treballar en equip, de forma organitzada però dinàmica, és també una interessant escola de relacions humanes.

Per si amb això no n’hi hagués prou, tan bon punt comencen els rodatges comencen els problemes. Un focus es fon, l’actriu principal no troba una de les arracades –i això podria causar una errada de racord–, una càmera pixela els clips gravats… Són problemes reals i se’ls hi ha de fer front! La imaginació dels alumnes s’expandeix fins a límits insospitats quan es tracta de superar tota aquesta classe de situacions. Sense proposar-nos-ho, els posemen situacions problemàtiques en les quals sols els hi val allò de “buscar-se la vida”. Així, la nostra escola d’activitats culturals a la naturalesa marca una fita de maduresa en el camí cap a la seua autonomia personal.

El contacte amb la natura o amb entorns de gran interés històric –fins i tot a zones declarades com a BIC[*]–, i el tipus d’activitats desenvolupades fan que literalment els alumnes visquen en un Parc Cultural mentre són a l’eacn. Amarats dels valors de conservació patrimonial i de defensa de la natura, valoren els deterioraments causats per altri o mantenen una actitud de protecció i cura de l’espai on són.

L’activitat compta amb el guiatge de professors molt implicats. La convivència i el frec a frec més directe, ja que els professors són components dels equips de treball, permeten una observació de primera mà. També la implicació de l’alumnat és altíssima, i ja abans de participar-hi, els alumnes han de defensar la seua candidatura explicant-nos què vindran a fer i amb quina intenció. Així ens expliquen els seus projectes i com ells o elles amb la seua aportació són de necessaris per poder dur-los a terme. 

Però, tal volta l’aconseguiment més destacable siga el que resulta de la interacció de tots aquests anteriors. En acabar l’eacn sempre avaluem junt amb els alumnes allò aconseguit: què i com. Açò ens retorna una informació essencial sobre el grau d’acompliment de les seues i de les nostres expectatives inicials. Hem comprovat que no hi ha incomptabilitat entre aconseguir nivells altíssims de satisfació de l’alumnat alhora que uns resultats formatius i vivencials radicalment diferents i ben superiors als habituals. És més, hem vist a com una cosa duu a l’altra. 

[Fotografia: un alumne fa un salt amb “l’ala voladora” a l’eacn d’estiu. Tota una metàfora de la llibertat.]


[*] Béns d’Interés Cultural, com ara el centre històric de Xelva (La Serrania de Túria, València). Aquesta localitat on s’han organitzat algunes edicions de l’EACN compta amb un barri àrab (s.VIII), una aljama jueva (s.XI) o un raval morisc (s.XIII) que mantenen intacte el traçat urbà.

Articles

A qui creus que eduques?

In Ferramentes,Personalment... on Juny 27, 2011 per Paco Raga

 

Una activitat d’aula, com ara l’elaboració d’un text a partir d’un tema ja donat, es pot convertir en una mostra literària de qualitat, d’aquelles que lliges i t’enganxen des de la primera línia, i que relliges sempre que pots, perquè hi ha al darrere una història, unes vides, uns esdeveniments que afecten els personatges i les seues circumstàncies. Aquest és el cas del relat que us oferim en aquest post, que parla d’uns fets ja passats però actuals alhora: llibertat d’expressió, abús de poder, llibertat de pensament, la injústicia, la por per defendre les idees pròpies, la por perquè eixes idees afecten els éssers estimats… Us convidem perquè us deixeu dur pels sentiments dels protagonistes d’aquesta història. I també perquè hi reflexioneu seriosament sobre qui són aquestes persones a les quals estem educant i fins a quin punt és important que els fem propostes dotades de vigència i d’interés per a que s’entreguen vigorosament a la feina.

(Empar Martínez i Paco Raga)

“DIARI D’UN IDEAL PROHIBIT

Clàudia Ballesteros Castillo (3r d’ESO, Escola Gavina)

Han sigut les circumstàncies del temps, les que han portat el seu diari a les meues mans. Les que han decidit fer-me sabedor de la seua història. Una història que acabà en tragèdia. M’atreviria a dir que a causa de la indiferència i ignorància que la societat d’aleshores prenia envers els drets humans.

                                                                                                                12 d’Abril de 1949- Figueres

Estic preocupat. Després de la mort del meu pare a mans dels militars, he hagut de dur jo sol la llibreria. No em suposaria cap problema si no fos pel fet que ha corregut la veu per Figueres de les meues idees republicanes. Si aquestes enraonies  s’estenen massa, és la meua fi.

La Isabel espera un nen. La feina, ara, és important: cal que tot funcione bé i faré tots els possibles.

                                                                                                               3 de Maig de 1949- Figueres

Aquest matí, en tornar de missa, m’he proposat fer neteja a la llibreria. He tret qualsevol llibre que tingués la més mínima expressió d’idees contraries al règim.

Sé de lluny que pot suposar-me una baixada en les vendes, perquè conec els meus clients i també conec les seues idees. Però a hores d’ara, no puc permetre’m tenir un gènere d’aquestes característiques.

Mentre buidava, fins sols deixar la pols, el petit prestatge de literatura en català recordava el sermó de mossèn Lluís. Els qui pensem diferent no mereixem el perdó de Déu, ni tan sols els nostres fills.

Ha sigut difícil mantenir el pensament que jo no sóc un d’aquells, sota l’atenta mirada de les dones de primera fila que de reüll vigilaven cada un dels meus moviments.

De què em serveixen tots els meus esforços si no tinc el perdó de Déu? On està la misericòrdia?  El meu fill ja està destinat a l’infern?

                                                                                                               3 de Maig de 1949- Figueres

La Isabel ha tingut una nena preciosa. És ben petit, a però ja es poden distingir trets de sa mare en el rostre. Excepte els ulls. Els ulls color fulla d’olivera són meus. Li hem posat Helena.

Ahir, vaig rebre una carta del meu germà, Esteve, que ara ja fa sis anys que viu a França. Ell em conta com va la resta del món, ja que a l’Estat Espanyol no rebem quasi informació internacional.

M’explicava que feia un any que s’havia aprovat la Declaració Universal de Drets Humans, i tot el que allò suposava. En la meua resposta, vaig haver de dir-li que, per ací, ni tan sols havíem olorat aquesta declaració. Però li vaig expressar la meua satisfacció al respecte.

Li vaig haver de contar que el negoci que per herència també li corresponia a ell, no estava anant gens bé. Els rumors s’estaven estenent i la llibreria estava anant de capa caiguda. M’havien pintat tota la persiana de negre. Només amb això ja aconseguia les males mirades dels veïns.

                                                                                                              15 de Juny de 1949-Figueres

Ja està. He hagut de tancar la llibreria. No tenia cap sentit continuar obrint. Teníem més despeses que no guanys. Els militars s’han dedicat a boicotejar el negoci de totes les formes possibles. Finalment, els clients han tingut por d’acostar-s’hi. Els assetjaven.

La meua família i jo no tenim res a fer ací. Encara m’estranya que no hagen vingut per mi, com ho han fet amb molts altres republicans.

Demà al capvespre viatjarem a França, a ca Esteve de moment. Isabel creu que no és oportú viatjar ara, la nena encara és molt petita. Però no es una decisió que es puga prendre amb calma.

                                                                                                      11 de novembre 1965- Normandia

Avui, és l’Helena qui escriu aquesta última pàgina del diari: cal explicar el perquè. Crec que és necessari donar un final digne a la història del meu pare.

Ell mai no va viatjar a França. A l’endemà d’escriure la seua última pàgina, va ser detingut i empresonat. Just en el moment en què observava quiet els fins rajos de llum blanca que travessaven les ballestes de la maltractada persiana de la llibreria quan pretenia olorar-la per última vegada abans de marxar. Aquella olor de llibre. Olor de paraules mortes mai llegides.

Empresonat sense dret a un judici just. Sense dret a avisar la seua família que fugia anguniosa cap a França, amb l’esperança que tot allò fos un joc de l’oca i en contar dotze poguérem sortir de la posada en la qual havíem caigut.

Pare, sigues on sigues, vull fer honra del que vas ser i seràs, i vull dir que aquests ulls de color fulla d’olivera que em fan teua, seguiran esperançadors davant qualsevol impediment que em prive d’avançar en la meua lluita.

Pare, la mare resa per tu.

                                                          Helena”