Archive for the ‘Polítiques’ Category

Articles

Canal 9: final de trajecte

In Polítiques on Novembre 29, 2013 per Paco Raga

tall_emissio

[Imatge: el regne de l’obscuritat és al nostre País.]

Articles

Les AMPES també són escola

In Escola i Món,Polítiques on Octubre 16, 2013 per Paco Raga

ampa_vaga

[Cartell/argumentari ràpid en favor de la vaga del dia 24. Tret d’AMPA Gavina.org (clik per augmentar)]

Articles

Les Cooperatives d’ensenyament qüestionen l’avantprojecte de Llei per a la Millora de la Qualitat Educativa

In Polítiques,Uncategorized on Setembre 22, 2012 per Paco Raga

El consell rector de la UECoE sent no haver tingut accés encara a un document articulat i de reflexió profunda per a poder fer una valoració fundada de la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), en què està treballant el Ministeri d’Educació i que s’espera que arribe al Consell de ministres en les pròximes setmanes. No obstant això, amb el que es coneix fins ara, “aquesta llei no sembla oportuna ni necessària i té evidents espais de millora”, segons valora el Consell rector de la Unió Espanyola de Cooperatives d’Ensenyança (UECOE), els membres del qual s’han reunit aquest dilluns a Madrid per a analitzar les propostes educatives del Govern. Una representació de la Unió de Cooperatives d’Ensenyament Valencianes (UCEV) va assistir a la reunió per a analitzar conjuntament les propostes plantejades.

En relació amb la reforma que proposa el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, entre les qüestions que més troben a faltar les cooperatives d’ensenyament es troba l’existència de propostes de millora i mesures preventives i compensadores per a les primeres etapes de l’escolarització. Tant per a l’educació infantil com en primària. Segons l’opinió d’UECOE, “les dificultats en l’aprenentatge han de detectar-se ací i aplicar el màxim esforç en el seu tractament”. I, així mateix, la referència a la diversificació curricular, ja que es valora que ha incidit positivament en l’alumnat.

D’altra banda, preocupa la diversificació dels itineraris en l’ESO tal com es planteja en la LOMCE, ja que suposaria “una segregació prematura de l’alumnat”. Enfront d’açò, es proposa la possibilitat de triar distintes trajectòries que haurien de conduir a un mateix títol (graduat en ESO) i sempre que l’elecció per part de l’alumne siga reversible.

La reforma també proposa millorar el nivell de coneixements en matèries prioritàries i, si bé UECoE ho considera una proposta “lloable”, recela de la falta de concreció sobre les matèries que haurien de veure disminuïda la seua càrrega lectiva o que podrien ser suprimides. “Pot ser raonable una concreció i simplificació del nombre d’assignatures, sempre que el resultat final siga el màxim desenvolupament de les competències essencials i no sols les bàsiques”, expliquen des d’UECoE.

Quant a les avaluacions de final d’etapa que recupera la setena llei orgànica educativa de la democràcia, per a les cooperatives “deixen sense contingut l’avaluació contínua i processal, fet que pot devaluar el valor del treball i de l’esforç constant, donant per suposat que en una prova puntual es demostra el coneixement de l’alumnat. Premia l’alumnat memorístic o academicista en contra d’aquells aplicats en competències, contradient l’informe PISA”. La principal reserva d’UECoE en aquest punt és la possibilitat que supose “la segregació de bona part de la població estudiantil. En finalitzar l’ESO, impediria a qui la suspenguera continuar els estudis i deixaria sense la titulació mínima del nostre sistema educatiu a un nombre més gran d’alumnes. Així mateix, en finalitzar batxillerat limitaria l’accés a la universitat, a més de deixar sense títol a alumnes que han superat totes les matèries del currículum de Batxillerat”.

A l’aprenentatge de llengües estrangeres, es referix també la nova llei educativa i, encara que UECoE està d’acord a dedicar atenció al que considera “un repte pendent del nostre sistema educatiu”, posa l’èmfasi a millorar la formació del professorat, tant la inicial com la permanent, caminar metodològicament cap a un ensenyament més funcional i pràctic de les llengües i tindre en compte el plurilingüisme, especialment en les comunitats bilingües. Sense deixar d’assenyalar la contradicció que suposa l’augment de les ràtios actuals a l’hora de propiciar els canvis metodològics necessaris.

Formació Professional

L’alternativa de la Formació Professional bàsica que planteja introduir l’Executiu als 15 anys és vista pel Consell rector d’UECoE com “una especialització primerenca que pot conduir a una divisió entre bons i dolents dins del sistema educatiu”. La Unió Espanyola de Cooperatives d’ensenyament veu la FP com “una opció de l’alumnat en funció de les seues expectatives, capacitats i oportunitats” i, en tot cas, advoca per l’existència de qualsevol tipus de passarel•les que donen l’oportunitat d’un avanç continu per a l’alumnat.

D’altra banda, l’ambiciosa aposta de vincular l’ensenyança de la FP a les pràctiques en empreses, mitjançant la introducció en el nostre sistema de l’anomenada Formació Professional dual planteja, per a la UECoE, algunes dificultats ja que a Espanya quasi el 90% de les empreses són pimes, on és més difícil que es puga assumir el cost de la formació.

[Imatge: revàlida a una “escuela de niñas” durant el tardofranquisme.  Els dos conceptes, revàlida i segregació, li semblen vàlids a José Ignacio Wert (l’actual ministre d’Educació).]

Articles

Claus de la reforma Wert

In Escola i Món,Polítiques on Març 6, 2012 per Paco Raga

Ahir, durant una reunió d’Akoe societària (una de les comissions de treball al si del grup cooperatiu Akoe-educació), debatíem sobre el marc d’incertesa en el qual ens moguem en aquests moments, pel que fa a la secundària. Des d’unbloceducat voldríem contribuir aportant algunes referències sobre el particular, per a la seua consideració.

I és que des de fa uns mesos planeja sobre l’ESO l’amenaça d’una severa reforma. Poques dades han transcendit sobre les característiques i organització d’aquesta. Però, hui sabem una mica més de l’assumpte. I ho sabem per boca de qui hauria de ser l’artífex principal d’aquesta reforma de l’ensenyança secundària: el ministre d’Educació, José Ignacio Wert.

Hui, durant la seua comparecència al Senat, Wert ha anat desvetlant algunes de les claus de la seua reforma educativa. Tal volta per precipitació (en aquesta voràgine reformista que ara mateix assola l’Estat) va anunciar una reforma “en profunditat”; una d’aquelles reformes de fons i forma. Ho diguem, això, perquè com més en sabem d’ella més se’ns assembla a la temptativa de reforma que ja el Govern de Zapatero havia aprovat en 2011… La reforma de Wert va perdent calat.

Les linies claus de la reforma Wert són aquestes:

– El 4t d’ESO passarà a ser 1r de batxillerat o primer de FP.

– Totes dues opcions (1r de batxillerat o primer de FP) tindran assignatures comunes.

– Hi haurà, però, diferències d’itinerari formatiu (basades en assignatures específiques d’itinerari).

– Els alumnes obtindran el títol d’ensenyança obligatòria quan aproven aquest nou primer curs

És curiós, perquè a proposta del 4t d’ESO flexible (aprovada l’any passat pel Govern del PSOE, la posada en marxa del qual seria paralitzada, segons que anunciava el ministre Wert) ja contenia aquests elements:

– Els estudiants de 4t d’ESO tenien assignatures troncals comunes a tots els itineraris.

– S’obrien tres possibles vies (opcions que determinaven quines haurien de ser la resta de les assignatures d’itinerari).

– Els itineraris formatius estarien orientats, un al batxillerat de lletres, un altre al de ciències i un tercer cap a la FP

On està, doncs, la diferència?

Segons allò que ha explicat un portaveu ministerial, en el número d’assignatures troncals comunes. Hi hauria una reducció: de les set assignatures comunes (sis, en les Comunitats Autònomes que no tenen llengua cooficial) es passaria a només quatre. La resta d’assignatures, fins completar les onze (deu, en les esmentades CC.AA.) ja serien assignatures de modalitat (bé orientades al batxillerat, bé a la FP). Clar que açò últim desflexibilitza els itineraris (és a dir, al final del 4t de l’ESO flexible, els estudiants sí podien canviar d’itinerari sense més problema; però al final d’aquest nou 1r de batxillerat o d’FP qui vulga canviar haurà de fer de nou el “primer” de l’altra opció).

En paraules de Wert davant la Comissió d’Educació del Senat:

<<La fórmula que ha dissenyat el ministeri consisteix a transformar 4t de l’ESO en un curs d’orientació i motivació que guie els alumnes cap al batxillerat o la formació professional […] Els alumnes no podran titular si no realitzen aquest curs de iniciació, en el qual, junt amb assignatures comunes, tindran la possibilitat de començar a cursar unes altres pròpies dels ensenyaments de batxillerat o FP. Tots ells, per tant, tindran la possibilitat, abans d’abandonar el col·legi o l’institut, de conèixer millor la següent etapa educativa no obligatòria>>.

Moltes crítiques li han plogut al ministre des que presentà la seua idea d’acurtar l’ESO en un curs, per donar-li’l al batxillerat o a la FP. Moltes d’aquestes crítiques vingueren des de l’ala més progressista de la professió, preocupada per com afectaria això a la igualtat d’oportunitats dels alumnes (separats un any abans, als 15). Però, no sols… També aquells que no saben com els afectarà aquesta reforma (la qual suposarà trastocar l’estructura de la secundària, amb els consegüents transtorns organitzatius) han fet crítica ferotge. Fins i tot, des de la patronal de les escoles catòliques FERE (amb molt de pes en el conjunt de la concertada). Independentment de les crítiques anteriors, se’ns fa rar que aparega un curs obligatori el qual, per si sol, no condueix a cap títol.

Hui, amb la comparecència de Wert, s’aclareixen algunes d’aquelles incertesses a les que ens referíem al principi de l’apunt. Tot ens fa l’efecte que la recerca del consens (una de les claus que el ministre Wert sempre ha defensat) l’ha dut a mimetitzar aquella altra iniciativa, ja aprovada durant de la negociació del fracasat intent de pacte educatiu.

Expressem els nostres dubtes…
Això tanca algunes incògnites, però no totes. Perquè s’obrin noves i desagradables interrogants. Per exemple: el primer curs dels nous batxillerats/FP s’oferirà junt amb les restes de l’anterior secundària obligatòria a les escoles que només ofereixen ara fins al final de l’ESO? Caldrà començar una nova etapa per tal d’aconseguir el títol de l’anterior? On s’haurà de cursar aquest nou primer curs: tal vegada en centres educatius que, específicament, completen aquest segon tram de la secundària obligatòria/post obligatòria tot-en-una?

[Imatge: portada del llibre de formació de l’esperit patriòtic “Así quiero ser” (Ed. Hijos de Santiago Rodríguez-Burgos). La promesa de l’abolició de l’Educació per la Ciutadania (que serà substituïda per una altra assignatura exempta de temes polèmics) ha estat tildada de “neofranquista” per alguns sectors del món educatiu.]

Articles

Farenheit 38.3, comença la #PrimaveraValenciana

In Escola i Món,Polítiques on febrer 22, 2012 per Paco Raga

L’educació presenta cada cop més característiques d’exclussivitat i prestigi per als fills de les famílies benestants. Mentre tant, les famílies menys acomodades veuen com es deterioren objectivament les condicions en les quals es desenvolupa l’educació dels seus fills i filles. La manca de calefacció als instituts valencians il·lustra amb senzillesa (però a la perfecció) aquest fet. El deteriorament selectiu de la qualitat del sistema (sols per a uns, mai per a uns altres) plantejarà nous problemes de desigualtat social a mig i llarg termini. Desigualtat real, mesurable. (Per exemple mitjançant indicadors de l’estil del coeficient de Gini, on el 0 correspon a una igualtat perfecta, i l’1 a la total desigualtat. Per a l’Estat espanyol, aquest coeficient se situa ja en el valor 0.32 i va augmentant paulatinament.)

L’educació com a factor de cohesió social

Una de les més greus desigualtats socials és l’educativa. Per dues raons:

– Perquè és expressió de la desigualtat d’oportunitats inicials (com ara l’escola a la qual assistirà un xiquet) que poden perpetuar-se generació rere generació.

– I perquè tornarà a manifestar-se com a desigualtat d’oportunitats al final del procés (per exemple a l’hora d’accedir al món laboral).

Lògicament, l’educació pot operar en un sentit contrari, convertida en una poderosa eina per a la reducció de les desigualtats socials. En aquest sentit, apuntava el discurs amb el qual el professor Vicente Boix obria el curs de 1860 en el Instituto Provincial de Enseñanza Media de Valencia, l’actual IES Lluís Vives de València:

«Las familias de todas clases, desde la más elevada jerarquía social, hasta la proletaria más humilde, envían sus hijos a estos centros de instrucción […] Confúndense ya amistosamente en nuestras escuelas el hijo del magnate y el labrador, y anima a todos un mismo sentimiento; porque se ha conocido al fin que el triunfo de la inteligencia es tan seguro, como inmediato…».

L’educació podrà esdevindre’s, doncs, un factor discriminant (a l’estil d’uns altres com ara el sexe, el color de la pell, etc.) o un element de cohesió i integració social. Que siga una cosa o l’altra dependirà molt del curs que prenguen els esdeveniments.

Un apunt històric sobre la rebel·lió contra la discriminació

El dia u de desembre de 1955, Rosa Parks (una negra nord-americana) va refusar d’alçar-se del seu seient a l’autobús. Estava obligada per Llei a cedir-lo als passatgers blancs. Ella no s’alçà. I això li valgué ser arrestada, jutjada i sentenciada per conducta desordenada i violació de la Llei. L’incident s’hi va conèixer entre la comunitat negra, la qual, indignada organitzà boicots i protestes contra la segregació de negres i blancs en els autobusos públics. El boicot durà 382 dies, fins que es va abolir de la Llei de segregació entre afroamericans i blancs. Aquest incident, el qual va convertir-se en l’espurna del Moviment pels Drets Civils, té molt més a veure amb nosaltres del que pensem.

#PrimaveraValenciana

Els alumnes del Lluís Vives encetaren les seues protestes el 25 de gener. Ho feren localment, de forma discreta, fent-se visibles just a la porta del seu institut. Enmarcada a dins d’un context general de malestar per les retallades pressupostàries, pels incompliments dels pagaments per part de l’Administració, etc, ells/elles presentaven una demanda concreta. Volien tenir a classe una cosa anomenada calefacció. La seua acció era sistemàtica. Una “sentada” al carrer Xàtiva de València; 10 minuts de protesta. Com els bons hàbits, cada dia…

Però les tornes canviaren dràsticament el dia que la Policía Nacional va rebré l’ordre de dispersar-los, de forma contundent si era precís. Un policía ordrenà a una alumna que s’alçara, i l’alumna respongué que no. Que no s’alçava. De fet, ningú no s’alçà. Eixe instant començàren els estirons, els colps, les lesions, les corregudes, la presa de les dades de filiació, les detencions.

A través de les xarxes socials (especialment twiter) i del ressò que se’n feien molts mitjans de comunicació, la comunitat estudiantil va assabentar-se del que estava passant als carrers de la nostra ciutat. La societat sencera es va mirar amb perplexitat la violència descarregada contra aquells joves (no n’eren més de cent, aquell dia). I ningú (ni tan sols els que discrepaven de les protestes per qüestions de fons o de forma) va contenir el seu malestar davant l’acció policial, a la vista d’unes imatges tan aterridores. Per primer colp en anys, les pilotes de goma i els gasos lacrimògens tornaven a formar part del discurs del poder. El valor dels joves davant la cara més violenta de l’Estat era innegable. La #PrimaveraValenciana havia començat.

La lluita dels alumnes del Lluís Vives s’ha convertit en el símbol renascut de la rebel·lió dels joves (i de tots) contra els abusos indiscriminats per part dels poders públics. Qui ho hauria dit, dues setmanes abans, que aquests xicots i xicones estaven escrivint una nova pàgina de la història de la democràcia. Que tot occident se’ls miraria, els alumnes d’aquest bell institut de la ciutat de València, amb una mescla d’orgull per la seua valentia i fàstic per la brutalitat de la qual eren víctimes. Ara ja no són un parell de centenars. L’exemple del Vives ha posat en peu a la societat sencera. Són milers i milers de persones les que clamen ara contra les retallades i els abusos. I tallant no un carrer, sinò tot el nucli de la ciutat. I no per uns minuts… durant hores i hores.

Quant més “barat” els hagués resultat fer les coses bé, en lloc de deixar que la temperatura de les aules baixara fins els 38.3 farenheits (3.5 ºC dels nostres)… perquè eixa és la temperatura a la qual es produeix la ignició de la #PrimaveraValenciana.

Decicat especialment a tots i totes els nostres alumnes represaliats durant les manifestacions, i als seus valents companys/es de l’IES Lluís Vives.

[Imatge: com en el relat de Ray Bradbury, la duresa de les actuacions policials contrasta fortament amb el caire pacífic dels represaliats.]

Articles

Bravo pels alumnes del Lluís Vives

In Escola i Món,Polítiques on febrer 17, 2012 per Paco Raga


Des d’un bloc educat volem fer constar la nostra adhesió i solidaritat amb els valents i valentes estudiants, pares, mares i professorat de l’IES Lluís Vives (València) així com la repulsa cap als mètodes policials violents i l’ús desproporcionat  de la força amb que s’ha ordrenat dispersar la seua protesta legal, democràtica i pacífica.

[Fotografia: escenes de brutalitat policial en la càrrega contra els alumnes de l’IES Lluís Vives.]

Articles

No estem per eliminar les activitats extraescolars: no estem per desdibuixar l’escola

In Polítiques on gener 28, 2012 per Paco Raga

Comunicat de la Unió de Cooperatives d’Enseyament:

· No al decret de retallades. El que ens afecta a les cooperatives són tres aspectes: el personal contractat acaba contracte al mes de juny, les baixes per malalties no les cobreixen al 100% i per últim l’augment de l’IRPF tant en l’àmbit estatal com autonòmic.

· Decidim no eliminar cap de les activitats extraescolars que organitzem en els centres #en consonància amb la proposta d’Escola Valenciana#.

· Decidim si participar en les activitats que organitze l’Administració, sempre que estiguen orientades a la formació del professorat.

· No al cobrament de quantitats a les famílies contra els impagaments de Conselleria.

· Estudiarem les mesures que prenga la Plataforma Sindical Unitària i decidirem en cada cas quina postura prenem.

Hem estat d’acord en que la situació cal entendre-la a llarg termini i per tant requerim certa dosi de paciència, anàlisi continu i objectius clars quant a la negociació amb la pròpia Administració. Tanmateix tenim clara la importància de recaptar de les cooperatives i dels cooperativistes i treballadors les seves propostes i suggeriments d’acció conjunta.

En breu tindrem oportunitat de seure’ns amb la consellera d’educació per tal de repassar els temes rellevants (millora de la gestió del mòdul íntegre, compromís de calendari de pagament dels deutes, impuls del reconeixement social de les cooperatives, major visibilitat del 2012, major i millor interlocució com agents educatius…).

[No castiguem els alumnes, per partida doble. El nostre projecte educatiu es “desdibuixa” si suprimim les activitats extraordinàries. (Imatge: captura del rodatge de un Lip-dub en el context d’un intercanvi internacional a la nostra escola.)]

Articles

Mestres i alumnes (i famílies) units, ara més que mai!

In Fets i raons,Polítiques on gener 8, 2012 per Paco Raga

Després del parèntesi nadalenc reprenem el curs en el punt en què havia quedat: la promesa de noves i intenses retallades; de congelació de sous i salaris ja reduïts; d’augments d’horaris; d’exigències de “productivitat”; tot això adobat amb els retards en els pagaments de les nòmines i l’impagament de les despeses de funcionament més bàsiques com l’aigua, la llum, els telèfons o la connexió a Internet… I revifa el debat, l’assumpte de l’ensenyament públic versus ensenyament privat (concertat). Per què? Probablement, perquè l’expectativa d’uns recursos limitats ens duu pensar en termes de conflicte. No un conflicte conceptual, ni basat en essencialismes al marge de la realitat, sinò un conflicte de base real: quina part del “pastís” ens quedarà per a cadascú?

Un poc de perspectiva sobre el conflicte realista (l’experiment de la Cova dels Lladres)

La teoria de conflicte realista és una teoria dins de la psicologia social que uneix els conceptes de discriminació i estereotip. Aquesta teoria posa en evidència com l’existència de recursos limitats duu al conflicte entre grups, i com això és causa directa de l’aparició d’estereotips i discriminacions d’un grups envers d’altres. El seu desenvolupament inicial es deu a Muzafer i Carolyn Sherif, autors d’un estudi clàssic conegut en la literatura psicològica amb el nom de l’experiment de la Cova dels Lladres. Aquest experiment indagava en els origens (i els efectes) dels prejudicis entre grups.

La investigació, realitzada amb xavals de dotze anys, tenia com a base un campament situat a un parc natural d’Oklahoma (Robers Cave State Park) en el qual es desenvoluparen unes colònies escolars un tant especials. Dos grups, d’onze alumnes cadascun, foren traslladats fins el campament en autobusos diferents. En principi, cada grup desconeixia de l’existència de l’altre. A més, prèviament, s’havia vigilat que no hi hagués amistats travades entre els membres de dintre d’un mateix grup.

L’experiment constava de tres etapes:

1. L’etapa de formació de l’esperit de grup: en la qual triaven nom (“Les serps de cascavell” i “Les àguiles”) i d’altres símbols grupals, i es realitzaven activitats fomentadores de la idea de grup. De manera espontània, als dos o tres dies ja s’havien establert jerarquies socials als dos grups. Aquests, però, encara no havien entrat en contacte.

2. L’etapa de rivalitat: durant la qual cada grup sap de l’existència de l’altre i s’inicien activitats que fomenten l’antagonisme entre ells (campionats esportius, desafiaments, proves i competicions de tota mena…). Es tractava d’activitats mitjançant les quals s’havia de percebre clarament que allò que guanyava un grup, ja fora una copa, un mèrit o un privilegi, ho perdria l’altre. Les friccions no tardaren a desencadenar-se. L’hostilitat va assolir tal magnitud i intensitat que els investigadors pensaren que ja no era segur continuar, i van posar fi a aquesta fase per donar pas a la següent.

3. La fase col·laborativa: en la qual s’introduïen tasques i reptes que requerien la cooperació entre els dos grups. En l’estudi, aquestes tasques són referides com a objectius supraordenats (aquests serien desitjos, assoliments, desafiaments o riscos a superar, que cap de les parts en conflicte no pot resoldre de cap manera per si sola). Cada grup havia de superar els seus prejudicis envers l’altre per poder abordar aquests objectius supraordenats. Per exemple, els xavals van traure un camió d’una embarrancada, acte que demanà l’esforç i la coordinació de tots ells. Aquesta i moltes altres col·laboracions necessàries van provocar l’apaivagament dels comportaments hostils, la desaparició de les rivalitats i la superació dels estereotips a propòsit dels altres. Junt amb això, aparegueren i es consolidaren nous llaços d’amistat entre els membres d’ambdós grups.

Alguna lliçò a traure?

Per a quan acabà l’experiment, els xics d’un i altre equip es relacionaven amb camaraderia i cordialitat, i insistien unànimement en tornar a casa junts en un únic autobús.

L’experiment de la Cova dels Lladres, un dels estudis més citats de psicologia social, demostra com de fàcilment poden formar-se grups oposats per les hostilitats entre ells. Al mateix temps, és un exemple clar de com la resposta a necessitats superordenades duu a la superació dels conflictes intergrupals.

Doncs bé, mestres de la pública i la concertada estem vivint en la nostra peculiar “cova dels lladres”. No el Parc Natural Estatal, a Oklahoma; sinò, literalment: en una cova de lladres (malgastadors de diners públic; contractadors ocults, de pompes i boatos; o directament, presumptes delinqüents que ara mateix responen davant la Justícia). I en aquesta cova dels lladres, podem optar per rivalitzar, per criticar-nos els uns als altres, per alimentar el discurs nosaltres/ells… O bé, podem identificar els objectius supraordenats que tenim a la vista (que no són pocs) i espentar tots a una, coordinant-nos, per a desembarrancar les nostres escoles. Perquè ara no són vint-i-dos xiquets els que estan en joc: el que passe en els propers mesos marcarà el rumb de l’ensenyament (tant públic com concertat) i serà determinant per a tota una generació.

[ Fotografies: diferents instantànies originals corresponents a distintes fases de l’experiment de Robers Cave (els comentaris al peu són meus).]

Articles

Un altre “Conte de Nadal” (inspirat en Dickens)

In Polítiques,Uncategorized on Desembre 23, 2011 per Paco Raga

Alejandro fulleja amb desinterés els documents que la seua secretària acaba de posar-li sobre la taula. Pot signar-los o no. Si ho fa, una partida de cent-mil euros eixirà dels fons presupostaris i servirà per pagar un espot publicitari protagonitzat per cinc famosos esportistes (una lloa a com de bé llueix l’esport a la Comunitat Valenciana). Si no ho fa, rebrà molestes telefonades, pressions i, potser, el seu superior el force per a que acabe signant. És vint-i-dos de desembre. Vol acabar i anar-se’n a fer les compres de Nadal per a la seua família: té una esposa meravellosa i dues xiquetes precioses. Així que signa, i automàticament la maquinària de les prioritats redistribueix les assignacions econòmiques.

/ … /

Maria Isabel va caminant lentament cap a casa. La gelor li glaça el cor, malgrat que el canvi climàtic està provocant l’hivern més calent de la dècada: aquests Nadals no hi haurà paga extra. Va pensant com farà per arribar a tot. Ja fa temps que el seu sou no puja tant com ho estan fent els preus (el menjar, la roba de les xiquetes, l’ortodòncia de la major, la factura de la llum, les reparacions del cotxe…). De fet, ja fa temps que el seu sou, simplement, no puja. Però té sort: té un sou!

/… /

Una estranya sensació soporífera s’apodera d’Alejandro i entre les boires de la soneguera se li apareix un espectre:

Sóc el fantasma dels Nadals passats.- Li diu. -Acompanya’m.

Alejandro, bocabadat, se sent transportar per l’aire a través de l’espai i el temps. De sobte es veu mirant a través d’una finestra. Hi ha una família fent els preparatius de la Nit de Nadal. Són Maria Isabel, les seues filles i el seu marit. Riuen, feliços. Maria Isabel no té gran cosa, però el poc que té ho compartirà gustosa amb la seua germana i la seua mare (el pare ja va morir), el seu cunyat i el menut (el major soparà en casa dels pares de la seua núvia; sort, “dos menús que m’estalvie” ha pensat Maria Isabel).

De sobte un vent arrebatador tira d’Alejandro i el fa girar en un vòrtex fosc i desdibuixat. Quan torna a fer-se la llum, està a sa casa, assegut a taula. És el dinar del del dia de Nadal. Són pare se’l mira amb severitat i l’espeta:

Espere, pel teu bé, que estigues ben net.- Agafa un tros d’ibèric i se’l duu a la boca.

Pare, què dius? De què em parles?

De què et parle? Et volen empaperar per imbècil, fill meu; per imbècil. I allà tu si t’arrossegues pel fang, però que hi ha del nostre bon nom? I de les xiquetes?

De sobte una terrible sospita s’obri pas en el pensament d’Alejandro.

Quin dia és hui?

Vint-i-cinc de desembre de dos-mil dotze.- No és la veu de son pare la que li contesta.

Qui ets tu?

Sóc el fantasma dels propers Nadals.

Què està passant ací?

No res d’especial, açò és el futur. Te’n recordes Maria Isabel?

No la conec, jo, a eixa senyora.

Doncs, el seu marit caigué malalt. Per suposat, amb les noves lleis fou fàcil d’acomiadar-lo. Maria Isabel no tenia assegurança privada i no tenia d’on pagar el tractament. No podia, ella sola, amb tot. Deixà de pagar al dia. El banc executà la hipoteca. La seua mare, que l’havia avalat amb les escriptures del seu pis, ja està deshauciada: demà la faran fora.

I a mi què? Jo no tinc la culpa. Ves i explica-li-ho al banquer!

Això és cert. Saps? els banquers són intocables. Ja han fet les lleis per a que no puga passar-los res… Però tu: tu ets un desgraciat. Els banquers ja han fet lleis per castigar duríssimament els polítics corruptes i incompetents.

Però perquè? Si ells són tan culpables o més! – Protesta Alejandro.

Potser, però l’odi i el resentiment de centenars de milers de persones és molt difícil de controlar. I els policies diuen que si a ells no els paguen, els manifestants no cobren… Fa falta un culpable. Tampoc cal que siga un polític d’alts vols. Els infeliços com tu sou ideals.

Què em passarà?

– Oh! Poca cosa. Aniràs a judici. Et condemnaran a pagar una forta multa i t’inhabilitaran. Perdràs aquesta casa i la teua esposa es divorciarà de tu. Per cert, pràcticament no veuràs a les teues filles, perquè el jutge ni tan sols considerarà la teua demanda de custòdia.

Però si jo sols feia el que ells  em deien! No sóc responsable. En realitat no prenia cap decisió important.

No, però, tu i molts altres prenguereu tantes i tantes males decisions, que ara el sumatori és terrible. I algú haurà de pagar, perquè el carrer està que bull i tota eixa mala maror no és bona per a la nostra cotització en els mercats… Mai no et preguntares a qui li estaves llevant els diners i a qui li’ls estaves donant? Tampoc no t’aturares a pensar perquè havies de signar tu, i no ningú altre? Pobre

Alejandro desperta, amarat de suor. Un sopor estrany fa que li coste obrir els ulls. Està sol al despatx. Tot ha estat un malson. Això és: un malson. Es frega els ulls i recorre la seua taula amb la mirada. Ahí estan els papers. Encara no els ha signat. Pot fer dues coses, signar-los o no…

BON NADAL A TOTS I TOTES

[Imatge: amb una classe política competent, lliure de corrupció i evitadora de despeses fàtues i supèrflues, la crisi seria menys crisi. Però, a quins valors són lleials els nostres polítics?]

Articles

Comença la “contrarreforma” educativa

In Polítiques on Desembre 19, 2011 per Paco Raga

Hui, durant el debat d’investidura s’ha començat a desgranar la margarida… Sols s’han apuntat les línies mestres però ja tenim prou material per encetar el debat. Per començar, el líder del PP ha avançat que buscarà el consens per a una reforma de l’Educació perquè, ha dit, no pot permetre que amb cada canvi de Govern es produesca un canvi de les lleis que la regulen.

Tres anys de batxillerat
Rajoy s’ha compromès a millorar l’educació obligatòria, a buscar vies més flexibles per a la secundària i a promoure un batxillerat de tres anys “per millorar la preparació dels futurs universitaris i elevar el nivell cultural mitjà” dels espanyols.

Igualment ha promès un nou sistema d’accés a l’ensenyament, “primant el mèrit i la capacitat”, que reconega l’autoritat dels professors i incentive la seua tasca, així com la reforma de les universitats, per apostar per la innovació, l’excel·lència i la internacionalització.

Pel que fa a la identitat cultural
Rajoy recuperarà “l’Estratègia Nacional de Qualitat d’Educació”, llei que va ser derogada pel Govern de Zapatero a l’arribar el 2004. A més, promourà el bilingüisme espanyol-anglès en tot el sistema educatiu i, ha dit, “l’opció trilingüe en les comunitats amb llengua cooficial”.

Bé doncs: ací deixem aquest breu, per anar fent boca. Els que en saben ja han anunciat turbulències…