Farenheit 38.3, comença la #PrimaveraValenciana

L’educació presenta cada cop més característiques d’exclussivitat i prestigi per als fills de les famílies benestants. Mentre tant, les famílies menys acomodades veuen com es deterioren objectivament les condicions en les quals es desenvolupa l’educació dels seus fills i filles. La manca de calefacció als instituts valencians il·lustra amb senzillesa (però a la perfecció) aquest fet. El deteriorament selectiu de la qualitat del sistema (sols per a uns, mai per a uns altres) plantejarà nous problemes de desigualtat social a mig i llarg termini. Desigualtat real, mesurable. (Per exemple mitjançant indicadors de l’estil del coeficient de Gini, on el 0 correspon a una igualtat perfecta, i l’1 a la total desigualtat. Per a l’Estat espanyol, aquest coeficient se situa ja en el valor 0.32 i va augmentant paulatinament.)

L’educació com a factor de cohesió social

Una de les més greus desigualtats socials és l’educativa. Per dues raons:
- Perquè és expressió de la desigualtat d’oportunitats inicials (com ara l’escola a la qual assistirà un xiquet) que poden perpetuar-se generació rere generació.
- I perquè tornarà a manifestar-se com a desigualtat d’oportunitats al final del procés (per exemple a l’hora d’accedir al món laboral).

Lògicament, l’educació pot operar en un sentit contrari, convertida en una poderosa eina per a la reducció de les desigualtats socials. En aquest sentit, apuntava el discurs amb el qual el professor Vicente Boix obria el curs de 1860 en el Instituto Provincial de Enseñanza Media de Valencia, l’actual IES Lluís Vives de València:

«Las familias de todas clases, desde la más elevada jerarquía social, hasta la proletaria más humilde, envían sus hijos a estos centros de instrucción [...] Confúndense ya amistosamente en nuestras escuelas el hijo del magnate y el labrador, y anima a todos un mismo sentimiento; porque se ha conocido al fin que el triunfo de la inteligencia es tan seguro, como inmediato…».

L’educació podrà esdevindre’s, doncs, un factor discriminant (a l’estil d’uns altres com ara el sexe, el color de la pell, etc.) o un element de cohesió i integració social. Que siga una cosa o l’altra dependirà molt del curs que prenguen els esdeveniments.

Un apunt històric sobre la rebel·lió contra la discriminació
El dia u de desembre de 1955, Rosa Parks (una negra nord-americana) va refusar d’alçar-se del seu seient a l’autobús. Estava obligada per Llei a cedir-lo als passatgers blancs. Ella no s’alçà. I això li valgué ser arrestada, jutjada i sentenciada per conducta desordenada i violació de la Llei. L’incident s’hi va conèixer entre la comunitat negra, la qual, indignada organitzà boicots i protestes contra la segregació de negres i blancs en els autobusos públics. El boicot durà 382 dies, fins que es va abolir de la Llei de segregació entre afroamericans i blancs. Aquest incident, el qual va convertir-se en l’espurna del Moviment pels Drets Civils, té molt més a veure amb nosaltres del que pensem.

#PrimaveraValenciana
Els alumnes del Lluís Vives encetaren les seues protestes el 25 de gener. Ho feren localment, de forma discreta, fent-se visibles just a la porta del seu institut. Enmarcada a dins d’un context general de malestar per les retallades pressupostàries, pels incompliments dels pagaments per part de l’Administració, etc, ells/elles presentaven una demanda concreta. Volien tenir a classe una cosa anomenada calefacció. La seua acció era sistemàtica. Una “sentada” al carrer Xàtiva de València; 10 minuts de protesta. Com els bons hàbits, cada dia…

Però les tornes canviaren dràsticament el dia que la Policía Nacional va rebré l’ordre de dispersar-los, de forma contundent si era precís. Un policía ordrenà a una alumna que s’alçara, i l’alumna respongué que no. Que no s’alçava. De fet, ningú no s’alçà. Eixe instant començàren els estirons, els colps, les lesions, les corregudes, la presa de les dades de filiació, les detencions.

A través de les xarxes socials (especialment twiter) i del ressò que se’n feien molts mitjans de comunicació, la comunitat estudiantil va assabentar-se del que estava passant als carrers de la nostra ciutat. La societat sencera es va mirar amb perplexitat la violència descarregada contra aquells joves (no n’eren més de cent, aquell dia). I ningú (ni tan sols els que discrepaven de les protestes per qüestions de fons o de forma) va contenir el seu malestar davant l’acció policial, a la vista d’unes imatges tan aterridores. Per primer colp en anys, les pilotes de goma i els gasos lacrimògens tornaven a formar part del discurs del poder. El valor dels joves davant la cara més violenta de l’Estat era innegable. La #PrimaveraValenciana havia començat.

La lluita dels alumnes del Lluís Vives s’ha convertit en el símbol renascut de la rebel·lió dels joves (i de tots) contra els abusos indiscriminats per part dels poders públics. Qui ho hauria dit, dues setmanes abans, que aquests xicots i xicones estaven escrivint una nova pàgina de la història de la democràcia. Que tot occident se’ls miraria, els alumnes d’aquest bell institut de la ciutat de València, amb una mescla d’orgull per la seua valentia i fàstic per la brutalitat de la qual eren víctimes. Ara ja no són un parell de centenars. L’exemple del Vives ha posat en peu a la societat sencera. Són milers i milers de persones les que clamen ara contra les retallades i els abusos. I tallant no un carrer, sinò tot el nucli de la ciutat. I no per uns minuts… durant hores i hores.

Quant més “barat” els hagués resultat fer les coses bé, en lloc de deixar que la temperatura de les aules baixara fins els 38.3 farenheits (3.5 ºC dels nostres)… perquè eixa és la temperatura a la qual es produeix la ignició de la #PrimaveraValenciana.

Decicat especialment a tots i totes els nostres alumnes represaliats durant les manifestacions, i als seus valents companys/es de l’IES Lluís Vives.

[Imatge: com en el relat de Ray Bradbury, la duresa de les actuacions policials contrasta fortament amb el caire pacífic dels represaliats.]

Bravo pels alumnes del Lluís Vives

Des d’un bloc educat volem fer constar la nostra adhesió i solidaritat amb els valents i valentes estudiants, pares, mares i professorat de l’IES Lluís Vives (València) així com la repulsa cap als mètodes policials violents i l’ús desproporcionat  de la força amb que s’ha ordrenat dispersar la seua protesta legal, democràtica i pacífica.

[Fotografia: escenes de brutalitat policial en la càrrega contra els alumnes de l'IES Lluís Vives.]

No estem per eliminar les activitats extraescolars: no estem per desdibuixar l’escola

Comunicat de la Unió de Cooperatives d’Enseyament:

· No al decret de retallades. El que ens afecta a les cooperatives són tres aspectes: el personal contractat acaba contracte al mes de juny, les baixes per malalties no les cobreixen al 100% i per últim l’augment de l’IRPF tant en l’àmbit estatal com autonòmic.

· Decidim no eliminar cap de les activitats extraescolars que organitzem en els centres #en consonància amb la proposta d’Escola Valenciana#.

· Decidim si participar en les activitats que organitze l’Administració, sempre que estiguen orientades a la formació del professorat.

· No al cobrament de quantitats a les famílies contra els impagaments de Conselleria.

· Estudiarem les mesures que prenga la Plataforma Sindical Unitària i decidirem en cada cas quina postura prenem.

Hem estat d’acord en que la situació cal entendre-la a llarg termini i per tant requerim certa dosi de paciència, anàlisi continu i objectius clars quant a la negociació amb la pròpia Administració. Tanmateix tenim clara la importància de recaptar de les cooperatives i dels cooperativistes i treballadors les seves propostes i suggeriments d’acció conjunta.

En breu tindrem oportunitat de seure’ns amb la consellera d’educació per tal de repassar els temes rellevants (millora de la gestió del mòdul íntegre, compromís de calendari de pagament dels deutes, impuls del reconeixement social de les cooperatives, major visibilitat del 2012, major i millor interlocució com agents educatius…).

[No castiguem els alumnes, per partida doble. El nostre projecte educatiu es "desdibuixa" si suprimim les activitats extraordinàries. (Imatge: captura del rodatge de un Lip-dub en el context d'un intercanvi internacional a la nostra escola.)]

Retallades? Clar que sí!

Fran és un xicot que estudia a l’I.E.S. de Vila-Roja d’Almassora. Les seues fotografies de companys usant mantes en classe s’han fet famoses des que les pujà al facebook. Per aquesta acció, la directora del centre, Rocío Ródenas, va decidir d’expulsar-lo. Des d’eixe moment, el cas de Fran ens serveix d’inspiració i detonant per a tota una línia de protestes per les retallades a l’Ensenyament al nostre País.

Els alumnes de l’I.E.S. Álvaro Falomir ja han fet la seua peculiar versió de l’assumpte de les mantes. Podeu veure el reportatge complet (un vertader passe de models de mantes, batins i vernussos) que ha pujat Jesús Bernat Agut al blog Imatgies. Una forma de protesta ben original. Al cap i a la fi, les retallades en el presssupost dedicat a proveïdors signifiquen pèrdues dels manteniments i subministres més bàsics com ara aigua, llum i telèfons, reparacions… i això és tradueix fàcilment en fred, simple i pur fred a les aules, ja ben entrats en el segle XXI (i això malgrat tenir l’hivern més calorós dels darrers 30 anys!).

Però Standard & Poors (una de les divisions de l’imperi MacGraw Hill; una d’aquelles empreses de l’oligopoli d’agències de qualificació de risc financer) ha demanat així, explícitament, rebaixades en les despeses de sanitat i educació a les comunitats autònomes i l’Estat espanyol. NO ha demanat retallades en abstracte, no: retallades específiques en Educació i Sanitat.

Mentre tot això ocorre, nosaltres ens mobilitzem contra les retallades en Educació (la manifestació d’ahir vesprada-nit a València era multitudinària!). Però, de retruc hi ha almenys dos aspectes de la nostra pròpia concepció que podríem perfeccionar: a) no hem d’estar contra les retallades, ja que són TAN necessàries; i b) no hem de manifestar-nos, sectorialment, soles contra les d’Educació.

Ho expliquem

Sí, estem per la retallada de la despesa pública. Clar que sí! Per suposat la despesa fàtua, supèrflua, el boato, la coentor que no ens aporta valor ni futur, al contrari ens resta. La despesa de la fórmula-1, per exemple: no gens menys que 20 000 000 d’euros anuals, drets de retransmissió apart. Uns diners als quals Ecclestone (el magnat de la fórmula-1) no està disposat a renunciar. Els necessita per mantenir el delirant estil de vida de la seua família. La seua filla major, Tamara, acaba de gastar-se una suma equivalent en la darrera reforma de la seua mansió. Ha construït un balneari per a les seues mascotes i una cinta transportadora contínua (d’aquelles dels aeroports) per a exhibir la seua enorme col·lecció de sabates. Ni Imelda Marcos en persona podria haver imaginat un desplegament d’excentricitat més pornogràfic!

En una altra època del Món acceptaríem amb ressignació les retallades. No tindríem notícia dels capriciosos i refinats gustos de la Tamara Eccelstone, i creuríem de debó que l’Educació és prescindible i la fórmula-1 o l’aeroport de Castelló no ho són… La nostra consciència col·lectiva romandria adormida pels grans mitjans de comunicació, sota control del poder oficial. Però no estem en una altra època. Estem ara. I ara, com diuen els d’Anonymous, tenim una superconsciència basada en Internet. I podem sumar-nos per formar un grup, encara que siga en el sentit que una bandada d’ocells és un grup (com saben ells que són un grup? perquè viatgen en la mateixa direcció… i en un moment donat, més ocells es poden afegir, marxar, agafar una altra direcció).

Dissabte marxàvem junts, professors i mestres, pares i mares, i alumnes. De la pública i de la privada. Protestàvem contra les retallades. Ben fet, però encara podríem millorar-ho: hem d’estar a favor de les retallades, cridar a favor de les retallades, però mai en Educació. I hem d’anar a les manifestacions a protestar, però no els mestres, pares i alumnes, sinò tots i totes. A defensar allò aconseguit, però no tan sols en Educació: també en Sanitat, i en Justícia i en Igualtat. Simplement, a favor de les retallades, però mai d’aquestes. Més encara quan sabem millor que mai a quines mans aniran a parar tots eixos diners i per a què els “necessiten”.

[ Fotografia: amb mantes a l'Álvaro Falomir. Senyores i senyors: un aplaudiment!]

Mestres i alumnes (i famílies) units, ara més que mai!

Després del parèntesi nadalenc reprenem el curs en el punt en què havia quedat: la promesa de noves i intenses retallades; de congelació de sous i salaris ja reduïts; d’augments d’horaris; d’exigències de “productivitat”; tot això adobat amb els retards en els pagaments de les nòmines i l’impagament de les despeses de funcionament més bàsiques com l’aigua, la llum, els telèfons o la connexió a Internet… I revifa el debat, l’assumpte de l’ensenyament públic versus ensenyament privat (concertat). Per què? Probablement, perquè l’expectativa d’uns recursos limitats ens duu pensar en termes de conflicte. No un conflicte conceptual, ni basat en essencialismes al marge de la realitat, sinò un conflicte de base real: quina part del “pastís” ens quedarà per a cadascú?

Un poc de perspectiva sobre el conflicte realista (l’experiment de la Cova dels Lladres)

La teoria de conflicte realista és una teoria dins de la psicologia social que uneix els conceptes de discriminació i estereotip. Aquesta teoria posa en evidència com l’existència de recursos limitats duu al conflicte entre grups, i com això és causa directa de l’aparició d’estereotips i discriminacions d’un grups envers d’altres. El seu desenvolupament inicial es deu a Muzafer i Carolyn Sherif, autors d’un estudi clàssic conegut en la literatura psicològica amb el nom de l’experiment de la Cova dels Lladres. Aquest experiment indagava en els origens (i els efectes) dels prejudicis entre grups.

La investigació, realitzada amb xavals de dotze anys, tenia com a base un campament situat a un parc natural d’Oklahoma (Robers Cave State Park) en el qual es desenvoluparen unes colònies escolars un tant especials. Dos grups, d’onze alumnes cadascun, foren traslladats fins el campament en autobusos diferents. En principi, cada grup desconeixia de l’existència de l’altre. A més, prèviament, s’havia vigilat que no hi hagués amistats travades entre els membres de dintre d’un mateix grup.

L’experiment constava de tres etapes:

1. L’etapa de formació de l’esperit de grup: en la qual triaven nom (“Les serps de cascavell” i “Les àguiles”) i d’altres símbols grupals, i es realitzaven activitats fomentadores de la idea de grup. De manera espontània, als dos o tres dies ja s’havien establert jerarquies socials als dos grups. Aquests, però, encara no havien entrat en contacte.

2. L’etapa de rivalitat: durant la qual cada grup sap de l’existència de l’altre i s’inicien activitats que fomenten l’antagonisme entre ells (campionats esportius, desafiaments, proves i competicions de tota mena…). Es tractava d’activitats mitjançant les quals s’havia de percebre clarament que allò que guanyava un grup, ja fora una copa, un mèrit o un privilegi, ho perdria l’altre. Les friccions no tardaren a desencadenar-se. L’hostilitat va assolir tal magnitud i intensitat que els investigadors pensaren que ja no era segur continuar, i van posar fi a aquesta fase per donar pas a la següent.

3. La fase col·laborativa: en la qual s’introduïen tasques i reptes que requerien la cooperació entre els dos grups. En l’estudi, aquestes tasques són referides com a objectius supraordenats (aquests serien desitjos, assoliments, desafiaments o riscos a superar, que cap de les parts en conflicte no pot resoldre de cap manera per si sola). Cada grup havia de superar els seus prejudicis envers l’altre per poder abordar aquests objectius supraordenats. Per exemple, els xavals van traure un camió d’una embarrancada, acte que demanà l’esforç i la coordinació de tots ells. Aquesta i moltes altres col·laboracions necessàries van provocar l’apaivagament dels comportaments hostils, la desaparició de les rivalitats i la superació dels estereotips a propòsit dels altres. Junt amb això, aparegueren i es consolidaren nous llaços d’amistat entre els membres d’ambdós grups.

Alguna lliçò a traure?

Per a quan acabà l’experiment, els xics d’un i altre equip es relacionaven amb camaraderia i cordialitat, i insistien unànimement en tornar a casa junts en un únic autobús.

L’experiment de la Cova dels Lladres, un dels estudis més citats de psicologia social, demostra com de fàcilment poden formar-se grups oposats per les hostilitats entre ells. Al mateix temps, és un exemple clar de com la resposta a necessitats superordenades duu a la superació dels conflictes intergrupals.

Doncs bé, mestres de la pública i la concertada estem vivint en la nostra peculiar “cova dels lladres”. No el Parc Natural Estatal, a Oklahoma; sinò, literalment: en una cova de lladres (malgastadors de diners públic; contractadors ocults, de pompes i boatos; o directament, presumptes delinqüents que ara mateix responen davant la Justícia). I en aquesta cova dels lladres, podem optar per rivalitzar, per criticar-nos els uns als altres, per alimentar el discurs nosaltres/ells… O bé, podem identificar els objectius supraordenats que tenim a la vista (que no són pocs) i espentar tots a una, coordinant-nos, per a desembarrancar les nostres escoles. Perquè ara no són vint-i-dos xiquets els que estan en joc: el que passe en els propers mesos marcarà el rumb de l’ensenyament (tant públic com concertat) i serà determinant per a tota una generació.

[ Fotografies: diferents instantànies originals corresponents a distintes fases de l'experiment de Robers Cave (els comentaris al peu són meus).]

Som Pirates!

Acomiadem 2011 amb la notícia de l’aprovació de la “Llei Sinde”. Davant aquesta nova agressió, us regalem el fantàstic manifest pirata d’Ángel Fidalgo (més que oportú per a aquestes ocasions).

Solcar el gran oceà d’Internet, onejant a les nostres naus la bandera de la calavera i les tíbies, som el terror de les bones gents lliures que editen llibres de text. Les nostres veloces naus els donen abast i prenem el valuós botí editorial…

Però…? Ara que caic! Si els continguts que publiquem en obert els creem nosaltres, no els hi traiem a ningú; bo jo seguesc… Som pirates! Tenim el nostre propi codi d’honor, per això creem els nostres continguts, els posem a Internet i deixem que tots els usen, fins i tot les editorials. Quan algú accedeix als nostres continguts i els obren la seua cara s’ompli de por, ja que el primer que veuen és la nostra bandera la calavera i les…

Però…? Ara que caic! El nostre emblema és CC no la tíbia i la calavera. Crec que la cara que posa la gent que obri els nostres continguts no és de terror, sinó d’alleujament (no els costarà dinerets, que amb la crisi s’agraeix). Pense que algú s’ha confós al anomenar-nos pirates. Bé, tant se val! De menut volia ser pirata i qui m’ho havia de dir: a la meua edat sóc pirata, pirata bo, però encara que siguem pirates bons fem por. Som pirates!

Els pirates sempre hem estat fora de la Llei, i per això la Llei no vol res de nosaltres, el que fem és quincalla que no es pot comparar amb l’or que brilla amb tanta força en les revistes d’impacte. Som pirates! Com a bons pirates i pirates bons, coneixem molt bé l’oceà en el qual naveguem, això sempre ha donat avantatge als pirates davant dels que només feien uns quants viatges a les noves terres a agafar or. Sabedors d’aquest fet tenen por que els llevem el seu or, que abordem les seues grans i lentes naus.

Som pirates! I com a bons pirates vivim en illes desertes, estem sols, no tenim (ni esperem) ajuda de ningú per seguir creant recursos amb què innovar, per descomptat els governants, en el millor dels casos ens ignoraran. No obstant això ens devem al nostre botí i res podrà aturar-nos. Som pirates!

Els pirates vivim, lluitem i morim pel nostre botí, estem orgullosos del nostre botí i ens sentim tristos quan perdem part d’ell, per això ens molesta tant el fracàs escolar. Som pirates! Guardeu el vostre or, trieu noves rutes, cerqueu noves aliances, amagueu-vos després del 2.0, ja que cada vegada en som més, estem més ben organitzats i la nostra bandera es comença a respectar.

Què us pareix? Subscriviu el manifest?

Paco i Empar

BON ANY!

[Còmic del Super Docent 86; de Nèstor Alonso publicat al seu bloc, educ@conTIC ]

Un altre “Conte de Nadal” (inspirat en Dickens)

Alejandro fulleja amb desinterés els documents que la seua secretària acaba de posar-li sobre la taula. Pot signar-los o no. Si ho fa, una partida de cent-mil euros eixirà dels fons presupostaris i servirà per pagar un espot publicitari protagonitzat per cinc famosos esportistes (una lloa a com de bé llueix l’esport a la Comunitat Valenciana). Si no ho fa, rebrà molestes telefonades, pressions i, potser, el seu superior el force per a que acabe signant. És vint-i-dos de desembre. Vol acabar i anar-se’n a fer les compres de Nadal per a la seua família: té una esposa meravellosa i dues xiquetes precioses. Així que signa, i automàticament la maquinària de les prioritats redistribueix les assignacions econòmiques.

/ … /

Maria Isabel va caminant lentament cap a casa. La gelor li glaça el cor, malgrat que el canvi climàtic està provocant l’hivern més calent de la dècada: aquests Nadals no hi haurà paga extra. Va pensant com farà per arribar a tot. Ja fa temps que el seu sou no puja tant com ho estan fent els preus (el menjar, la roba de les xiquetes, l’ortodòncia de la major, la factura de la llum, les reparacions del cotxe…). De fet, ja fa temps que el seu sou, simplement, no puja. Però té sort: té un sou!

/… /

Una estranya sensació soporífera s’apodera d’Alejandro i entre les boires de la soneguera se li apareix un espectre:

- Sóc el fantasma dels Nadals passats.- Li diu. -Acompanya’m.

Alejandro, bocabadat, se sent transportar per l’aire a través de l’espai i el temps. De sobte es veu mirant a través d’una finestra. Hi ha una família fent els preparatius de la Nit de Nadal. Són Maria Isabel, les seues filles i el seu marit. Riuen, feliços. Maria Isabel no té gran cosa, però el poc que té ho compartirà gustosa amb la seua germana i la seua mare (el pare ja va morir), el seu cunyat i el menut (el major soparà en casa dels pares de la seua núvia; sort, “dos menús que m’estalvie” ha pensat Maria Isabel).

De sobte un vent arrebatador tira d’Alejandro i el fa girar en un vòrtex fosc i desdibuixat. Quan torna a fer-se la llum, està a sa casa, assegut a taula. És el dinar del del dia de Nadal. Són pare se’l mira amb severitat i l’espeta:

- Espere, pel teu bé, que estigues ben net.- Agafa un tros d’ibèric i se’l duu a la boca.

- Pare, què dius? De què em parles?

- De què et parle? Et volen empaperar per imbècil, fill meu; per imbècil. I allà tu si t’arrossegues pel fang, però que hi ha del nostre bon nom? I de les xiquetes?

De sobte una terrible sospita s’obri pas en el pensament d’Alejandro.

- Quin dia és hui?

- Vint-i-cinc de desembre de dos-mil dotze.- No és la veu de son pare la que li contesta.

- Qui ets tu?

- Sóc el fantasma dels propers Nadals.

- Què està passant ací?

- No res d’especial, açò és el futur. Te’n recordes Maria Isabel?

- No la conec, jo, a eixa senyora.

- Doncs, el seu marit caigué malalt. Per suposat, amb les noves lleis fou fàcil d’acomiadar-lo. Maria Isabel no tenia assegurança privada i no tenia d’on pagar el tractament. No podia, ella sola, amb tot. Deixà de pagar al dia. El banc executà la hipoteca. La seua mare, que l’havia avalat amb les escriptures del seu pis, ja està deshauciada: demà la faran fora.

- I a mi què? Jo no tinc la culpa. Ves i explica-li-ho al banquer!

- Això és cert. Saps? els banquers són intocables. Ja han fet les lleis per a que no puga passar-los res… Però tu: tu ets un desgraciat. Els banquers ja han fet lleis per castigar duríssimament els polítics corruptes i incompetents.

- Però perquè? Si ells són tan culpables o més! – Protesta Alejandro.

- Potser, però l’odi i el resentiment de centenars de milers de persones és molt difícil de controlar. I els policies diuen que si a ells no els paguen, els manifestants no cobren… Fa falta un culpable. Tampoc cal que siga un polític d’alts vols. Els infeliços com tu sou ideals.

- Què em passarà?

- Oh! Poca cosa. Aniràs a judici. Et condemnaran a pagar una forta multa i t’inhabilitaran. Perdràs aquesta casa i la teua esposa es divorciarà de tu. Per cert, pràcticament no veuràs a les teues filles, perquè el jutge ni tan sols considerarà la teua demanda de custòdia.

- Però si jo sols feia el que ells  em deien! No sóc responsable. En realitat no prenia cap decisió important.

- No, però, tu i molts altres prenguereu tantes i tantes males decisions, que ara el sumatori és terrible. I algú haurà de pagar, perquè el carrer està que bull i tota eixa mala maror no és bona per a la nostra cotització en els mercats… Mai no et preguntares a qui li estaves llevant els diners i a qui li’ls estaves donant? Tampoc no t’aturares a pensar perquè havies de signar tu, i no ningú altre? Pobre

Alejandro desperta, amarat de suor. Un sopor estrany fa que li coste obrir els ulls. Està sol al despatx. Tot ha estat un malson. Això és: un malson. Es frega els ulls i recorre la seua taula amb la mirada. Ahí estan els papers. Encara no els ha signat. Pot fer dues coses, signar-los o no…

BON NADAL A TOTS I TOTES

[Imatge: amb una classe política competent, lliure de corrupció i evitadora de despeses fàtues i supèrflues, la crisi seria menys crisi. Però, a quins valors són lleials els nostres polítics?]

Comença la “contrarreforma” educativa

Hui, durant el debat d’investidura s’ha començat a desgranar la margarida… Sols s’han apuntat les línies mestres però ja tenim prou material per encetar el debat. Per començar, el líder del PP ha avançat que buscarà el consens per a una reforma de l’Educació perquè, ha dit, no pot permetre que amb cada canvi de Govern es produesca un canvi de les lleis que la regulen.

Tres anys de batxillerat
Rajoy s’ha compromès a millorar l’educació obligatòria, a buscar vies més flexibles per a la secundària i a promoure un batxillerat de tres anys “per millorar la preparació dels futurs universitaris i elevar el nivell cultural mitjà” dels espanyols.

Igualment ha promès un nou sistema d’accés a l’ensenyament, “primant el mèrit i la capacitat”, que reconega l’autoritat dels professors i incentive la seua tasca, així com la reforma de les universitats, per apostar per la innovació, l’excel·lència i la internacionalització.

Pel que fa a la identitat cultural
Rajoy recuperarà “l’Estratègia Nacional de Qualitat d’Educació”, llei que va ser derogada pel Govern de Zapatero a l’arribar el 2004. A més, promourà el bilingüisme espanyol-anglès en tot el sistema educatiu i, ha dit, “l’opció trilingüe en les comunitats amb llengua cooficial”.

Bé doncs: ací deixem aquest breu, per anar fent boca. Els que en saben ja han anunciat turbulències…

Aprenentatge significatiu, implicat, afectiu, competent i cooperatiu

per Empar MARTÍNEZ

Un dels projectes de treball que duem a terme en l’àrea de llengua, concretament en 4 d’ESO, és el que tracta sobre diversitat lingüística i això suposa parlar sobre la diferència entre llengua i llenguatge, sobre els conceptes d’evolució lingüística, de família lingüística, de llengua i dialecte, el respecte lingüístic, llengües amb estat i sense estat, el català i els seus dialectes. Un cop investiguem i preparem els treballs sobre aquesta informació, arriba el moment d’explicar tots aquests continguts en 4t i 5é de primària. Així doncs, els alumnes no poden perdre de vista quina és la tasca final, perquè hauran de fer la selecció de la informació i la presentació d’aquesta, perquè els alumnes de primària puguen entendre-la. Habitualment el suport que trien els alumnes és una presentació digital que inclou les idees fonamentals que han d’explicar i suport gràfic per complementar-la, juntament amb les seues exposicions orals.

Enguany hem proposat un nou format per treballar tots aquests conceptes: el telenotícies. Un dels grups de la classe de 4t d’ESO ha triat de fer-ne un, per a la qual cosa primerament han investigat sobre els conceptes que havien de tenir clars i intentar que els alumnes més menuts també els entengueren (llengües amb estat i sense estat, llengües minoritàries, llengües desprotegides, política lingüística, el català i el seu domini lingüístic); quan ja tenien clars els conceptes, han decidit entre tots què volien fer, s’han repartit la feina, s’han posat a redactar les notícies, per a la qual cosa també n’han llegides i han buscat la informació que els calia; han fet el guió del telenotícies, el tècnic i el literari; han elaborat l’atrezzo que necessitaven, han elegit decorats, mitjans tècnics que els calia –han comptat en tot moment amb l’ajuda de diversos mestres i d’alumnes de primària i secundària. I han elaborat un producte excel·lent.

Potser us estic donant de colp molta informació, però el cert és que hi ha molt de treball darrere d’aquest telenotícies d’uns pocs minuts. I molta il·lusió, passió, implicació, treball individual, per parelles, en grup, cooperatiu, interetapa. I moltes competències treballades: lingüística oral i escrita, aprendre a aprendre, tic, social i ciutadana, autonomia i iniciativa personal.

Hem començat a preparar les exposicions que farem en primària, i els companys han escoltat i vist els treballs dels diferents grups. Sens dubte, aquest telenotícies que tracta sobre la diversitat lingüística els ha agradat.  Volem presentar-lo al claustre de l’escola. El tema sobre el qual parlarem en aquest claustre és l’avaluació. Estem convençuts que compartir experiències sobre temes pedagògics diversos és bàsic perquè els docents aprenguem, millorem la nostra tasca i compartim el nostre aprenentatge amb els alumnes. També aprenem, sens dubte, amb allò que els nostres alumnes fan. Heus ací una mostra.

[Fotografia: captura d'imatge del treball realitzat per un grup d'alumnes de 4t d'ESO (durant una entrevista a d'altres infants de l'escola).]

Educar en temps de crisi

A un dia de la jornada de reflexió, volem deixar constància de quines són les nostres impressions pel que fa al futur a curt termini de l’Educació al territori de l’Estat Espanyol i els seus satèl·lits autonòmics. Per començar volem manifestar la nostra sospita que, pel que fa a Educació, el diumenge ja no ens juguem res… Les decisions estan preses d’avantmà i les línies d’acció política van massa vinculades a les pressions brutals que, a hores d’ara, suporten les economies públiques.

L’escola ha entrat en crisi. I en crisi l’heretarà el pròxim Govern. Crisi accentuada pel desencert en la seua pròpia gestió (tant a nivell del Govern central com a l’autonòmic). Crisi objectivable, més enllà dels indicadors econòmics.

Cinc línies d’estratègia fallida són les candidates a marcar el curs de l’acció político-econòmica, pel que fa a l’Educació a mig i curt  termini:

• Un model educatiu el qual no té vocació clara (cas contrari a molts altres països), ni personalitat o entitat pròpia, basat en un mal calc de talla-i-enganxa a partir d’uns altres models (també fallits). Les dades de l’Informe Pisa són aclaparadores (la taxa d’abandonament de l’ESO duplica la mitjana de la UE, per exemple).

• La tensió entre allò públic i allò privat (l’Estat Espanyol té el menor percentatge de centres públics d’Europa). Aquesta és una peculiar escaramussa tàctica per la qual s’ha provocat la disputa entre “els de la pública” i “els de la privada”. Aquesta divisió entre els docents d’un i altre sistema (financiats totalment o parcial amb fons públics) està lluny de ser fortuïta. Amb la protesta segmentada i els contendients enfrontats entre ells, és més fàcil dividir també a l’opinió pública. No està mal pensat. Aquesta és una qüestió que, d’altra banda, causa especial malestar entre els docents de cert tipus d’escoles concertades (les cooperatives, centres amb clara vocació pública).

• L’evidència de que el sistema educatiu no s’ha adaptat al segle XXI. I no és tan sols una qüestió de TICs o recursos tecnològics. Parlem a un nivell més profund: el plantejament per assignatures, mateix; l’organització del treball docent; l’avaluació dels alumnes… Una inquietant apreciació, que a poc a poc ha anat estenent-se a les AMPES, i a partir d’elles a la resta de la societat.

• El fracàs en l’intent del Pacte d’Estat per l’Educació. No obstant això, ara el reclamen tant el candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, com l’aspirant del PP, Mariano Rajoy. Tal volta han oblidat que aquelles negociacions, impulsades pel ministre Ángel Gabilondo, van fracassar sobretot pel desacord entre els models educatiu públics i privats que cada un d’ells proposava. El PP proposava (i proposarà) el principi de llibertat d’elecció. Es tracta d’assegurar, per Llei, que aquelles escoles privades (les “privades-privades”) que tinguen prou demanda, també tinguen cert grau de concertació. Aquesta proposta trencà les negociacions. Tot i amb això, Rajoy insisteix que aquest serà un dels primers principis que farà regular per Llei.

• Les retallades a tots els nivells del sistema (derivades d’una economia noquejada, i sense capacitat per encaixar més colps). L’Estat Espanyol, i dins d’ell, la major part de les comunitats autònomes, és un dels que més dèficit públic ha acumulat. Els mercats i els socis europeus exigeixen retallades draconianes fins a 35 000 milions d’euros que han d’eixir de la rebaixada de sous a funcionaris i assimilables, la congelació de les pensions, o la reducció de les despeses públiques… en Educació, junt amb un  etcètera que se’ns antoixa massa llarg.

Obviant tendències preocupants (com l’augment galopant de l’endeutament exterior), el primer Govern socialista no va introduir les millores necessàries sobre el model legat per Aznar. En la segona legislatura encara van amplificar-se algunes d’aquelles tendències (com la disminució de la recaptació d’Hisenda). La debacle financera mundial de 2008 deixà una llarga cua d’aturats (encara en creixement) i una sèrie de tempteigs per reactivar l’economia que han resultat molt gravoses en termes econòmics (com ara els plans “Ē“) que han dut a la pràctica liquidació de les arques de l’Estat.

Així les coses, i davant les exigències dels grans mercats internacionals, des del maig de 2010 l’objectiu del Govern s’ha centrat en la reducció del dèficit públic. Del tractament keynesià en les primeres etapes de la crisi es va passar de colp a les retallades i tissoretades.  En aquest escenari, els retards en els pagaments, o directament l’incompliment de les obligacions contretes per les diferents administracions, podrien sumir l’Educació en una crisi encara més profunda.

La pregunta que us fem és: com  penseu que hem arribat a una situació tal que és possible que el futur de l’Educació siga independent del resultat que isca de les urnes el diumenge?