Archive for the ‘Polítiques’ Category

Articles

Educar en temps de crisi

In Polítiques on Novembre 18, 2011 per Paco Raga

A un dia de la jornada de reflexió, volem deixar constància de quines són les nostres impressions pel que fa al futur a curt termini de l’Educació al territori de l’Estat Espanyol i els seus satèl·lits autonòmics. Per començar volem manifestar la nostra sospita que, pel que fa a Educació, el diumenge ja no ens juguem res… Les decisions estan preses d’avantmà i les línies d’acció política van massa vinculades a les pressions brutals que, a hores d’ara, suporten les economies públiques.

L’escola ha entrat en crisi. I en crisi l’heretarà el pròxim Govern. Crisi accentuada pel desencert en la seua pròpia gestió (tant a nivell del Govern central com a l’autonòmic). Crisi objectivable, més enllà dels indicadors econòmics.

Cinc línies d’estratègia fallida són les candidates a marcar el curs de l’acció político-econòmica, pel que fa a l’Educació a mig i curt  termini:

      • Un model educatiu el qual no té vocació clara (cas contrari a molts altres països), ni personalitat o entitat pròpia, basat en un mal calc de talla-i-enganxa a partir d’uns altres models (també fallits). Les dades de l’Informe Pisa són aclaparadores (la taxa d’abandonament de l’ESO duplica la mitjana de la UE, per exemple).
        • La tensió entre allò públic i allò privat (l’Estat Espanyol té el menor percentatge de centres públics d’Europa). Aquesta és una peculiar escaramussa tàctica per la qual s’ha provocat la disputa entre “els de la pública” i “els de la privada”. Aquesta divisió entre els docents d’un i altre sistema (financiats totalment o parcial amb fons públics) està lluny de ser fortuïta. Amb la protesta segmentada i els contendients enfrontats entre ells, és més fàcil dividir també a l’opinió pública. No està mal pensat. Aquesta és una qüestió que, d’altra banda, causa especial malestar entre els docents de cert tipus d’escoles concertades (les cooperatives, centres amb clara vocació pública).
        • L’evidència de que el sistema educatiu no s’ha adaptat al segle XXI. I no és tan sols una qüestió de TICs o recursos tecnològics. Parlem a un nivell més profund: el plantejament per assignatures, mateix; l’organització del treball docent; l’avaluació dels alumnes… Una inquietant apreciació, que a poc a poc ha anat estenent-se a les AMPES, i a partir d’elles a la resta de la societat.
      • El fracàs en l’intent del Pacte d’Estat per l’Educació. No obstant això, ara el reclamen tant el candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, com l’aspirant del PP, Mariano Rajoy. Tal volta han oblidat que aquelles negociacions, impulsades pel ministre Ángel Gabilondo, van fracassar sobretot pel desacord entre els models educatiu públics i privats que cada un d’ells proposava. El PP proposava (i proposarà) el principi de llibertat d’elecció. Es tracta d’assegurar, per Llei, que aquelles escoles privades (les “privades-privades”) que tinguen prou demanda, també tinguen cert grau de concertació. Aquesta proposta trencà les negociacions. Tot i amb això, Rajoy insisteix que aquest serà un dels primers principis que farà regular per Llei.
      • Les retallades a tots els nivells del sistema (derivades d’una economia noquejada, i sense capacitat per encaixar més colps). L’Estat Espanyol, i dins d’ell, la major part de les comunitats autònomes, és un dels que més dèficit públic ha acumulat. Els mercats i els socis europeus exigeixen retallades draconianes fins a 35 000 milions d’euros que han d’eixir de la rebaixada de sous a funcionaris i assimilables, la congelació de les pensions, o la reducció de les despeses públiques… en Educació, junt amb un  etcètera que se’ns antoixa massa llarg.

Obviant tendències preocupants (com l’augment galopant de l’endeutament exterior), el primer Govern socialista no va introduir les millores necessàries sobre el model legat per Aznar. En la segona legislatura encara van amplificar-se algunes d’aquelles tendències (com la disminució de la recaptació d’Hisenda). La debacle financera mundial de 2008 deixà una llarga cua d’aturats (encara en creixement) i una sèrie de tempteigs per reactivar l’economia que han resultat molt gravoses en termes econòmics (com ara els plans “Ē“) que han dut a la pràctica liquidació de les arques de l’Estat.

Així les coses, i davant les exigències dels grans mercats internacionals, des del maig de 2010 l’objectiu del Govern s’ha centrat en la reducció del dèficit públic. Del tractament keynesià en les primeres etapes de la crisi es va passar de colp a les retallades i tissoretades.  En aquest escenari, els retards en els pagaments, o directament l’incompliment de les obligacions contretes per les diferents administracions, podrien sumir l’Educació en una crisi encara més profunda.

La pregunta que us fem és: com  penseu que hem arribat a una situació tal que és possible que el futur de l’Educació siga independent del resultat que isca de les urnes el diumenge?

Articles

UCEV – 800 docents i 15 000 alumnes de cooperatives d’ensenyament, afectats pels impagaments del concert educatiu en la comunitat

In Polítiques on Novembre 10, 2011 per Paco Raga

Hui la UCEV celebra a València la seua Assemblea General Ordinària

PUBLICAT A NOTÍCIES UCEV 10/11/2011

Les cooperatives d’ensenyament concertades de la Comunitat Valenciana no han cobrat encara el pagament corresponent al tercer trimestre del concert educatiu, la qual cosa significa no haver cobrat des de juny les quantitats degudes per Conselleria d’Educació, Formació i Ocupació. En el cas d’una vintena de cooperatives de Castelló i València esta situació es veu agreujada respecte a la concertada en general perquè, a més de no haver cobrat les despeses de funcionament, tampoc han percebut les quantitats corresponents a les nòmines dels docents. En este cas, el total trimestral es situa al voltant dels 6 milions i mig d’euros, per la qual cosa en estos moments el deute se situa ja en més de 8 milions d’euros.

800 docents i més de 15.000 alumnes d’una vintena de cooperatives  d’ensenyament estan afectats per esta situació. “Si la situació dels centres concertats és difícil, la de les cooperatives és insofrible ja que a l’impagament de les despeses de funcionament, que inclou els sous i salaris del Personal d’Administració i Serveis, s’afig el de les nòmines del 100% del  col•lectiu docent”, explica el president d’UCEV, Luís Cervellera.

“La situació és insostenible”, contínua Cervellera, “en alguns centres ja han deixat de cobrar les persones cooperativistes i deixaran de fer-ho en breu les persones treballadores contractades. Hi ha hagut alguna impossibilitat de pagar dins del termini i la forma la liquidació del IRPF del passat mes d’octubre, ajornaments en pagaments d’assegurances socials, etc., amb el conseqüent
increment de despeses que açò suposarà”.

Davant d’esta situació, i al no haver sigut rebuts fins ara pel conseller José Císcar, la UCEV Ha dirigit un escrit al secretari autonòmic d’Hisenda i Pressupostos, José Miguel Escrig, en el que li exposa la greu situació generada, i ha sol•licitat sengles entrevistes amb la secretària autonòmica d’Educació, Auxiliadora Hernández, i amb el director general d’Ordenació de Centres Docents, Rafael Carbonell.

Assemblea General

L’Assemblea General d’UCEV es reunix hui a València per a tractar, entre altres, este tema. Els socis de més d’un centenar de cooperatives associades estan convocats a esta Assemblea en què el Consell Rector de la UCEV informarà dels passos seguits fins al moment. No són poques les cooperatives que estan traslladant el seu malestar i la seua angoixa a la direcció d’UCEV per la insuportable situació que estan vivint a causa dels impagaments de Conselleria. Molts centres ja estan informant les famílies. Durant l’assemblea de hui es plantejarà la possibilitat de coordinar noves iniciatives de manera col•lectiva des d’UCEV.

[Fotografia: pancarta reivindicativa a l’entrada de l’escola cooperativa Grans i Menuts, de Castelló, un projecte educatiu amb més de 30 anys d’experiència a les seues esquenes.]

Articles

La iniciativa cultural com a indicador ecològic

In Personalment...,Polítiques on Novembre 5, 2011 per Paco Raga

La qualitat dels sistemes sanitari i educatiu d’un país són dos dels més importants indicadors dels nivells de desenvolupament i de benestar assolits. No debades, l’atenció sanitària i l’escolaritat universals són objectius estratègics de primera, tant a les nacions avançades com aquelles en vies de desenvolupament. Se’ls sols mesurar en termes com ara número de llits d’hospital per habitant, o percentatge del PIB invertit, etc. Aquests indicadors permeten de xequejar d’una ullada, la situació de l’esmentat país. Però fan curt en el valor prospectiu del seu propi significat, ja que aquestes ràtios no ens aporten suficient informació sobre el panorama previsible per al futur.

Del pesimisme programat

Des d’un pesimisme que fa l’efecte d’estar programat, orquestrat a través dels mitjans més diversos, s’està pintant un horitzó formatiu i professional per als joves clarament dolent. Se’ls parla constantment del seu futur en termes de “ho teniu cru”. És un discurs pesimista, indolent, que vol vestir-se d’un progresisme escèptic de tot, però incapaç d’aportar solució a no res. Es podria dir que els alumnes van aprenent aquesta lliçò. Si no hi ha futur, per a què treballar per ell, en la seua construcció. Fins i tot, per a què lluitar-lo? Aquest discurs té el seu impacte emocional en els joves, els quals es poden mirar el seu no-futur com una cosa indesitjable.

Experts i analistes es limiten a presentar-nos una “desfilada d’horrors” (instrument retòric per argumentar en contra del curs de l’acció), des de la premsa, la televisió i d’altres mitjans. Aquesta és la seua resposta davant la fallida o la incompetència de l’Estat i les seues institucions. Fan llistat del gran número de conseqüències extremadament desagradables que presumiblement se’n derivaran de la mala gestió (segons uns) o de la insostenibilitat de l’actual model (segons uns altres). No en saben més.

Trobem a faltar un discurs transformador, el pla d’acció per canalitzar l’energia social (i molt en especial la juvenil) cap a uns altres resultats que, sense perdre una visió realista de la situació, ens aporten llums i creixement.

 a l’optimisme necessari

Però, enmig d’aquest desconcert, s’hi albira una llum d’esperança: arrenquen iniciatives cíviques, concretes, locals, de reduïdes dimensions però de ferms propòsits culturals i educactius. Mogudes per la voluntat dels participants, algunes idees modestes prenen cos i direcció. De vegades vehiculades a través d’algun col·lectiu o associació; en altres casos, a través d’un patronatge o un mecenes, el paper que aquestes iniciatives podrian jugar en el futur no és desestimable: 

– d’una banda per la seua tasca compensatòria, omplint espais culturals i formatius que les institucions i instàncies oficials ja han abandonat a la seua sort;

 – d’altra, per crear “llocs de participació” des dels quals els joves puguen sumar-se a l’acció positiva que, sense cap gènere de dubte, els proposa aquest model.

Des d’aquestes inciatives (digueu-li privades si voleu, malgrat la seua clara vocació pública) es posa en funcionament una acció cultural directa, útil per a les persones amb inquietuds. El servei que rendeixen a la comunitat social on radiquen és innegable. I no parlem en abstracte. Posem d’exemple punter l’Ateneu Espai Cívic i Cultural de Bètera, un d’aquests focus autogenerats irradiadors de coneixement, sobre el qual vam fer un apunt fa uns mesos (un oasi de cultura). La gestió del seu recinte (una casota antiga del centre històric de la vil·la); l’acollida per part dels seus membres; la passió expressada en els continguts; la varietat temàtica en el menú d’activitats; la quantitat i diversitat dels ponents que han anat passant… tots aquests indicadors assenyalen cap a la validesa i dinamisme de la proposta. Si ho considerem tot plegat, aquests (més que no uns altres) són els vertaders indicadors a atendre.

I és que aquests sí que ens permeten establir amb claredat si una proposta cultural té la suficient vitalitat, o si és sostenible al llarg del temps. Tal qual si es tractara d’un organisme viu, o un ecosistema. Aquests són els “indicadors ecològics” que hem de procurar que vagen marcant cada cop més alt.

[Fotografia: xerrada  sobre Enric Valor a cura d’ÒScar Pérez i Silvestre, a l’Ateneu de Bètera.]

Articles

En favor de l’escola

In Polítiques,Uncategorized on Setembre 1, 2011 per Paco Raga

L’escola, sobtadament, s’ha convertit en un dels escenaris socials on s’estrena això del retall econòmic orientat a la reducció del dèficit; en un camp de batalla polític en el qual es lliura una lluita desigual. D’un costat, els grans mercats financers (que han disposat que l’estalvi de la despesa pública siga conditio sine qua non per retornar-nos la seua “confiança”). De l’altra el professorat, espetat pel repte de donar resposta a exigències cada cop majors per atendre com cal els seus alumnes (els quals, de víctimes col·laterals en la batalla, passen a ser-ne poderosos aliats).

Sort que les famílies també eixen en defensa de l’escola, que és com dir en defensa dels seus fills i filles, del seu dret a un futur. Perquè les exigències fetes a l’escola són reflex fidel de la societat en què vivim (globalitzada, competitiva, altament canviant i d’una complexitat creixent). Pares, mares i alumnes mereixen una escola capaç de respondre com cal. I això demana un professorat disposat a formar-se contínuament, capaç d’innovar i d’adaptarse a les innovacions. Un professorat que, també, ha de ser prou flexible per moure’s amb desimboltura en un entorn canviant, ben diferent del que hi havia fa uns pocs anys. Això és incomplatible amb les simplificacions i reduccionismes que volen mostrar el professorat com un col·lectiu mandrós (el conflicte a Madrid, per exemple, s’està presentant en termes com “fer dues hores més de classe”).

En el nostre apunt “Educació neorrealista i educació virtual” ja assenyalàvem la tendència observada al País Valencià. Hui ens traslladem a Madrid per recollir el testimoni d’un col·laborador que, en primera persona i en directe, ens explica el cas del seu Centre (extrapolable a tots els centres de la seua comunitat autònoma).

“Soy José Luis, del IES Carmen Martín Gaite, de Navalcarnero (Madrid). Los datos que he dado pueden variar un profe arriba un profe abajo, pero son la realidad educativa de los institutos de Madrid.

Paco, hoy he hablado con el director y el cómputo de los profesores perdidos es el del curso pasado más este. Solo quería aclarar este dato. ¿Qué dice el equipo directivo? Que pasan de sus quejas…

Para que tengas datos concretos. He revisado la situación en mi instituto: pasamos de 61 profes a 46. Es decir, perdemos 15. Ahora, con horas: si nos quedamos 46 y hacemos dos horas más por barba (insisto que muchos ya las hacíamos para poder tener desdobles), salen 92 horas extras. Pero, las horas que se pierden con los 15 profes son, tirando por lo bajo, 15 x 18 = 270. Pero, nada. Según la Figar1

Pero, es que los 9 no renovados suponen unas 180 horas, así que no hace falta ser un lince para ver claro que el aumento de horas no sirve para suplir a los profes perdidos.

Tranquilos, que seguro que la calidad educativa no se resiente. […] En fin…“

Si seguiu el raonament del nostre informador (gràcies, José Luis) veureu que està afectat pel seu tarannà científic-matemàtic. Només una simple exposició de números i càlculs. Per què, llavors, cauen com a arguments de tant de pes? Perquè darrere d’eixos càlculs hi ha la plantilla de professors fent classes de qualsevol cosa que puguen? Bo, els profes podrien encollir els muscles i limitar-se a fer veure que treballen. Perquè la tutoria quede com un espai opcional? Tampoc: que queden sense atenció ni orientació ni es tracten els conflictes o la convivència al Centre! Però, que hi ha dels joves de Navalcarnero, de Villamanta i localitats pròximes com Villanueva de Perales o Aldea del Fresno… entre moltes altres. No mereixen el millor futur que se’ls puga donar? Igual que els de Patraix, els de Bètera o els de Mislata. Tenim raons per pensar que aquesta no és la manera.

Invertir en educació, no gastar en educació
La formació de les persones no és un afer exclusivament econòmic. La dimensió cívica de l’educació és el nucli constituent de tot sistema democràtic. L’escola, de fet, forma acadèmics i professionals, però sobretot forma ciutadans i ciutadanes que puguen participar, de manera conscient i activa, en el progrés de la comunitat a la qual pertanyen.

James HECKMAN, premi Nobel de Economia (sobre qui ja preparem un apunt específic), descriu en termes crus, merament econòmics, el resultat d’invertir en educació. Segons HECKMAN per cada dòlar invertit en educar un infant, s’obté un rendiment d’entre el 7 i el 10% anual… al llarg de la vida. És a dir, com més invertim en l’educació dels joves, més rendible s’esdevé el capital invertit!

Sorprenent.

A més, les inversions fetes en els més joves no sols són més efectives (HECKMAN) sinò que es reforcen a través d’un procés dinàmic: comptar amb aquest avantatge fa que el xiquet/xiqueta vaja adquirint més i més avantatges.

Estem en època de crisi. Per aquest motiu cal establir millor les prioritats: invertir en educació (a ser possible des des l’edat preescolar), eixe sí que és un negoci d’alta rendibilitat.

[Fotografia: alumnes de l’IES Carmen Martín Gaite de Navalcarnero en el seu comiat del Centre.]

___________________

Es refereix a Lucía Figar, Consellera d’Educació de la Comunitat de Madrid.

Articles

Un oasi de cultura

In Personalment...,Polítiques on Agost 9, 2011 per Paco Raga

En ple agost, quan el món està que explota, en plena crisi monetària, bursàtil, social, moral… ens fem ressó d’una iniciativa ben refrescant. A l’Ateneu de Bétera, senzillament, han organitzat una resposta ciutadana a tanta retallada i tanta deixadesa com anem patint. Ens hi fem resó per dues bones raons: la primera, perquè som amics (de l’Ateneu, de la gent que el fa anar i de les coses que estan portant endavant); la segona, per que ens sembla un exemple admirable, a imitar.

Si us ve de gust, llegiu la convocatòria en paraules d’Albert Dasí (un dels organitzadors):

Avui farem un curset de xarxes socials, entre més Twitter i Facebook, dos exemples que seran presentats i orientats a l’Ateneu de Bétera, després de berenar. Els mestres són un luxe, Vicent Partal i la seua filla, Txell Partal. Vicent s’ha compromés a formar els veïns o, en tot cas, els amics, cada colp que baixe al poble de vacances: la condició, segons ell, és que li diem amb temps què ha de fer cada colp que baixe. Això és un luxe sens dubte, i un regal.

[…] Entre avui i demà, de franc, tenim l’oportunitat de formar-mos o, segons com es mire, deformar-mos.

Almenys per una bona estona, deixarem el món de la realitat, d’aquella economia que porta de cap el món occidental, de cap i de cul, que quan tornem a casa, ja veurem com van les batalles urbanes a Londres.”

( Ací podeu llegir l’entrada completa.)

Des d’ací el nostre reconeixement a aquestes persones que, en ple agost, quan sembla impossible moure res de tan estancat com està tot, són capaços de fer-ho. Llaor a aquesta gent que sap més de crear que de destruir; i salut i llarga vida a la seua voluntat convertida en activisme. Això de l’Ateneu de Bétera és, mestres, una bona lliçò de civisme en acció.

Articles

A propòsit del calendari escolar i la durada de les vacances

In Escola i Món,Fets i raons,Polítiques on Juliol 6, 2011 per Paco Raga

Sovint apareix certa preocupació sobre la pèrdua d’aprenentatges a causa del trencament de ritme que suposen les vacances (oblits, necessitat de començar el nou curs repassant, pèrdua d’hàbits, etc.). Deixem ara de banda l’assumpte dels deures d’estiu (per al qual preparem un apunt específic) per centrar-nos en la qüestió de quantes vacances haurien de tenir els alumnes.

Tres solucions per a l’estiu/tres enfocaments sotmesos a debat:

Els calendaris escolars eren congruents amb els calendaris locals (festivitats, feines agrícoles, etc.). En un món sense calefacció ni aire condicionat i amb el 85% de la població dedicada a la agricultura, el calendari escolar de 9 mesos era més que convenient (en 1955 encara un 40% de la població valenciana treballava en el sector agrícola). Hui en dia, amb un 3% dedicat a les tasques agrícoles i amb condicions més confortables, les llargues vacances d’estiu causen una creixent preocupació especialment entre les famílies treballadores i les dels alumnes en risc de fracàs escolar. I, cada curs, torna el debat sobre quina seria la durada més adequada per a l’any acadèmic…

És evident que en el transfons d’aquest debat hi ha la difícil conciliació de la vida familiar i laboral dels pares i mares dels alumnes. ( Que no disposen de dos mesos i mig de vacances, com els seus fills/filles.) Però també hi ha la complicada solució de compromís entre les diferents vessants del treball dels docents, ja que aquests últims han de conciliar la seua tasca lectiva (açò és, amb alumnes) amb les feines d’organització i planificació d’eixa mateixa tasca. Aquests treballs es realitzen durant tot l’any, però el gros de la preparació acostuma a fer-se en els dies laborables no-lectius que brinden les vacances. A banda, se sol aprofitar l’estiu per a la necessària formació continuada (tota classe de cursos per mantenir-se actualitzats a nivell professional).

Per tot plegat, pensem que aquest no és un debat ociós. Així que ens agradaria aportar alguns elements per tal d’enriquir-lo, a la recerca de solucions vàlides, ja que s’han proposat tres possibles remeis i els tres són objecte de controvèrsia:

  • L’ampliació de l’any escolar (any escolar extés, mesura sol·licitada, per exemple, per associacions de pares com la CEAPA). La majoria d’arguments en favor invoquen la comparativa internacional per verificar una major durada de l’any acadèmic en uns altres països. Contrasten prou, els nostres 175/180 dies lectius front els 240 del Japó.

  • Les escoles d’estiu, cada vegada amb més implantació, major demanda i més diversitat d’oferta. Aquest enfocament ha provat la seua validesa en la pràctica. Però caldria matissar. Una síntesi de la investigació de Cooper et al. (2000) revetla que aquells programes d’estiu que se centren en la recuperació, cursos breus (o accelerats) o aprenentatge enriquit, sí tenen un impacte positiu en els coneixements i habilitats dels participants.

  • La modificació del calendari escolar, amb independència de la durada total del curs. Aquesta proposta implicaria cicles lectius/vacacionals més curts (i no unes llargues vacances de dos mesos i mig en estiu), i per tant una menor pèrdua d’aprenentatge a l’estiu.

Per començar, ens preguntem si l’allargada del curs seria, per si sola, una mesura efectiva. Un estudi de l’ANE (la nordamericana Associació Nacional d’Educació) qüestionava si el temps addicional a l’escola només conduïa els estudiants a una fatiga addicional. No oblidem que un augment de 5 o 6 dies lectius a l’any, representa un increment del 3% en l’horari escolar. Molts autors sostenen que, a menys que s’acompanye de canvis en l’estratègia d’ensenyament i els plans d’estudi, el temps d’afegit és desaprofitat (Karweit). S’ha suggerit (Hazleton i col·laboradors) que, per produir canvis apreciables, caldrien 35 dies addicionals o més. En quantificar el preu d’aquesta opció, surt el dubte de si no hi haurà millors “alternatives d’inversió”, si és en la qualitat educativa en el que pensem…

Quant a les escoles d’estiu, s’ha comprovat que aconsegueixen un millor efecte quan els programes són relativament curts (o afegeixen valors lúdics diferencials, com ara jocs, tallers, etc.) i es procura un ensenyament més individualitzat. No és sorprenent que un curs d’estiu per afiançar idiomes produesca resultats més destacables que el curs ordinari. Tanmateix, les escoles d’estiu demanen dels pares un esforç econòmic extra, si bé és cert que els beneficis són apreciables en alumnes de tots els nivells (essent més destacables en els primers cursos de la primària i, en general, en la secundària).

La pèrdua d’aprenentatge durant l’estiu és un dels arguments esgrimits per modificar (que no allargar) el calendari escolar, de cara a fragmentar, per repartir-los millor, els períodes de vacances. Els defensors d’aquesta alternativa opinen que, a major durada dels períodes vacacionals, major deteriorament de l’aprenentatge. Per contra, els seus detractors argumenten que un número més gran d’interrupcions o pauses vacacionals (de menor durada, això sí), s’esdevindria quelcom tan disrruptiu que suposaria, per si sol, un entrebanc educatiu de conseqüències difícils de calcular. Els estudis empírics al respecte (Cooper i col·laboradors) no han estat capaços de traure conclusions de pes. Sols en els casos en què, junt amb el calendari modificat, varen introduir-se noves programacions hi hagué millores sensibles. Aquestes millores eren aclaparadores quan pares i mares col·laboraven, junt al professorat, en el disseny de programes adaptats als calendaris modificats.

Conclusió
Allargar uns quants dies l’any escolar és una intervenció qüestionable. I un augment substancial en la durada del curs, sempre que no s’acompanye de modificacions en el pla d’estudis podria tenir un impacte negatiu en els aprenentatges. A més, si aquest augment anés a càrrec de la plantilla d’un Centre, comprometria la capacitat organitzativa dels professors i els equips en què s’hi integren. S’entrebancarien la planificació i el disseny curricular, i la formació i actualització professional dels docents. Per tant, l’allargament del curs conté defectes de disseny que, al nostre parer, fan d’aquesta opció una mala temptativa. D’altra banda, hi ha moltes variables que poden influir en l’efecte de les modificacions de calendari que encara no s’han provat.

És molt possible que amb una bona combinació de les tres solucions aportades s’hi feren notables guanys. Però, a com ara, els programes d’estiu són les intervencions més efectives de cara a la recuperació acadèmica, l’enriquiment o acceleració… Malauradament es basen en la voluntat de pares i mares i/o en les seues possibilitats econòmiques. Potser fora sobre aquest últim factor on l’administració educativa hauria d’intervindre decididament, permetent l’accés de tothom a l’oferta educativa d’estiu. Tal vegada caldrà que les escoles i les famílies dissenyen conjuntament la millor solució específica.

[Imatge: un grup d’alumnes de l’escola d’activitats culturals a la naturalesa (eacn) de l’escolagavina durant un descans a la platja fluvial de Xelva, La Serrania]

Articles

Sobre el bilingüisme al País Valencià: no només perilla l’educació en valencià

In Fets i raons,Polítiques on Juny 16, 2011 per Paco Raga

ESCRIU, PROPOSA, COMENTA...

Fa uns dies parlàvem des d’aquest bloc del Decret amb què el President de la Generalitat Valenciana pretén ferir greument el sistema educatiu valencià i en valencià. Sota arguments fal·laços sobre bilingüisme i trilingüisme, hi ha retallades econòmiques que afecten el professorat, les infraestructures educatives, la qualitat pedagògica dels centres públics. Això sí: per a alguns centres concertats en què l’ensenyament en valencià no és un pilar fonamental del seu ideari, potser aquest decret els anirà bé.  Immersió lingüística, atenció a les llengües minoritzades perquè caminem cap a la normalització, ensenyament en la llengua materna: drets vulnerats no només en educació. El model de lingüístic d’aquest govern autonòmic –i de les administracions locals i provincials- no és, precisament, normalitzador. Ho veiem senzillament en fer una passejada per alguns dels seus webs: la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de València i d’Alacant, les diputacions provincials, Teatres de la Generalitat, el Palau de la Música o el de les Arts, estan predeterminats en castellà[1]. A més, quan tries l’opció de navegar en valencià, és impossible de llegir-ho tot en aquesta llengua: un exemple de bilingüisme minoritzador (a l’inrevés, no passa!). De sobte entres en el web de la Diputació de València: hi ha la possibilitat des del principi de triar indistintament qualsevol de les dues llengües. Anem bé. Però novament bona part de les entitats que depenen de la Diputació, ens parlen en castellà: el Museo Taurino, el MUVIM, la Sala Parpalló, el Museu de Prehistòria de València –amb el nom en valencià, això sí: un exemple més de bilingüisme minoritzador. La LUEV quan parla de normalització lingüística no es refereix precisament a aquesta política, evidentment. Tampoc no vol dir açò l’Estatut d’Autonomia quan en el seu article sisé diu:

  1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.
  2. L’idioma valencià és l’oficial en la Comunitat Valenciana, com ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret de conéixer-los i d’usar-los, i de rebre l’ensenyament del valencià i en valencià.
  3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües i adoptarà les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement.
  4. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
  5. S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.
  6. La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i l’ensenyament.
  7. Es delimitaran per llei els territoris en què predomine l’ús d’una llengua i de l’altra així com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.
  8. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià.

A mesura que traduïsc aquests punts –sí, ja sé que hi ha l’Estatut en valencià, però com ja he dit, en entrar en l’espai web http://www.gva.es està predeterminat en castellà, què hi farem!- m’indigne més. Per quin punt voleu que comencem? Senyor Conseller d’Educació i Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, per si de cas no ho tenen clar, comentem el text adés exposat: el valencià, llengua pròpia dels valencians, és oficial com ho és el castellà. Tenim el dret de conéixer-lo i d’usar-lo, i d’aprendre en valencià. És obligació de vostés garantir-ne un ús normal i oficial –a l’Administració també, senyors governants- i, si cal, protegir-lo (què no tenen aquesta paraula al seu diccionari o en desconeixen el significat). Si ens discriminen per raó de llengua, vulneren un dret autonòmic i constitucional, i amb decrets com aquest que ens afecta, també. (Empar Martínez)


Articles

Educació neorrealista i educació virtual

In Polítiques on Juny 15, 2011 per Paco Raga

Per estalviar possibles malentesos i desencants sobre el contingut i intencions d’aquest comentari, començarem per aclarir de què no tracta. Ni quan escrivim “educació neorrealista” ens referim a cap nou corrent pedagògic, ni amb “educació virtual” ens referirem, hui, a l’educació a través de suports telemàtics que no requereixen la presència física de l’alumnat o del professorat. No. Si bé el títol d’aquest article podrà semblar fantasiós, és, per desgràcia, d’un contingut ben prosàic.

El cinema neorrealista retractava els més desafavorits, sovint entre exteriors runosos i interiors desconxats. Amb freqüència els personatges que apareixien eren simples persones reals (no actors professionals) que mostraven cruament davant la càmera una situació econòmica i moral no sols frustrant, sinò desesperançada. L’educació, si la mirem amb una òptica mínimament crítica, se’ns mostra tal qual: neorrealista. Els desafavorits no són xiquets i joves de la posguerra, sinò de la post-crisi. Poseu-los de fons els exteriors runosos d’uns edificis vertaderament necessitats d’intervenció. O simplement les faveles de barracots que, per prolongar-se en el temps ja es fan indignes (al CEIP Rosa Serrano, de Paiporta van 5 anys, per exemple). Entreu a uns Centres amb interiors de caure la cara (els pares i mares de l’ampa del C.P. Lluís Vives han demanat que els deixen pintar el Centre, o al menys pagar de la seua butxaca a algú que ho faça…). A aquest panorama moral i material ens referim amb el terme “educació neorrealista”.

I què hi ha de l’educació virtual? A què ve fer-ne esment? En les darreres setmanes el discurs polític, apalancat en uns determinats resultats electorals, ens ha anat revetlant els canvis que se’ns venen al damunt. A poc a poc anem recollint dades, com la que ens aportava nostre amic i informador de confiança, Vicent Ballester (professor en l’IES Sorolla, de València) en el seu comentari a l’apunt #síalvalencià. Finalment, tot és qüestió de finances… Regles de tres fàcils d’aplicar: més alumnes per classe (ràtio 1/35), menys grups-classe; menys grups-classe, menys professorat. L’estalvi en plantilles és brutal. Si haguérem de posar-hi un preu no sabríem. El que sí sabem és qui el pagarà, eixe preu. Per començar els alumnes. Després els interins i no molt lluny d’ells la resta del professorat. I no ens referim sols a que veuran deteriorar-se les condicions objectives en les quals realitzen el seu treball, sinò a que alguns veuran en perill les seues pròpies places com a docents. ( El cas de la FP, a risc de quedar-nos curts, podria deixar en out 800 places, sols al territori valencià.) Així les coses, tot allò de la qualitat educativa, dels plans urgents de millora… és pura entelèquia. És a eixa proposta política a la que hem denominat, no tan impròpiament, “educació virtual”.

Perquè l’educació real és una altra cosa. És la que tenen davant de sí professorat i alumnat dia a dia (sense calefacció als dies d’hivern i sense ventilador als de ponent). És la de la incertesa de no saber què passarà amb les reduccions i reubicacions de plantilla. És la que acull uns alumnes reals, amb problemes reals, que demanen cada cop més esforços d’atenció per part d’aquests professors… que cada cop en són menys.

L’educació merescuda és molt distinta de la neorrealista. L’educació virtual és un impossible que sols funciona correctament al cap de qui l’haja dissenyat. En combinar totes dues, se’ns revetla un horitzó distòpic que no pot deixar-nos indiferents. Més que mai necessitem crear una poderosa aliança amb l’alumnat i els seus pares i mares. Parleu-los del neorrealisme i la virtualitat, us fem el prec. I després, de l’educació que mereixen (que mereixem tots) i de l’educació real. Gràcies.

[Captura de Google EarthTM: recreació virtual 3-D de l’IES Sorolla (València)]

Articles

#SÍALVALENCIÀ

In Escola i Món,Polítiques on Juny 10, 2011 per Paco Raga

El govern autonòmic valencià ha fet l’anunci de la seua intenció de traslocar el nostre Sistema Educatiu, atenent als seus propis criteris. I aquests criteris són, simplement, el producte d’un neoliberalisme curt de mira i perillosament acientífic. Tenen la intenció de finiquitar, per decret, el model educatiu que va sorgir del consens polític representat per la Llei d’ús i ensenyament del valencià: la LUEV. (Un consens, val a dir-ho, dels més grans que mai haja conegut la societat valenciana.) Ens preguntem per què.

Com que una vocació política tal no resulta fàcil de comprendre per a algú que vinga de fora del País Valencià (ni de dins), tractarem d’explicar ací les que ens semblen les dues directrius principals d’aquesta nova fallida del Sistema:

  • Es pretén imposar la línia única, que en la pràctica significa la pèrdua de competència lingüística dels alumnes. No quedarà garantit que un alumne valencià acabe l’ensenyament obligatori dominant les dues llengües cooficials (com demanen la Llei d’ús, la Llei Orgànica d’Educació i l’Estatut d’Autonomia valencià… i el més elemental sentit comú). Açò ens recorda, de ple, el model aplicat a Galícia.

  • Hom planteja un model nocontrastat per a la introducció d’una tercera llengua, sobre el qual no hi tenim cap comprovació ni sabem quins podran ser els seus resultats. No hi cap precedent avaluat a nivell internacional. Això implica assumir el risc d’elevar (encara més) les xifres del fracàs escolar a les aules valencianes,

A la simple lectura d’intencions del Decret ja s’hi veu que destil·la ignorància. Perquè no es té en compte l’opinió dels experts, sinò tan sols determinades consignes ideològiques i polítiques. Igualment s’ignoren els fets: l’escola valenciana té una dilatada experiència en la immersió lingüística. Les escoles pioneres, com la nostra, duen més de 35 anys fent ensenyament en valencià, incorporant exitosament el castellà i encara una o dues llengües estrangeres. Els resultats obtinguts pels alumnes de les línies en valencià, tant en valencià, com en castellà i anglés són incontestables. Els alumnes que fan l’aprenentatge en la línia en valencià assoleixen puntuacions sensiblement superiors a les que obtenen els alumnes que únicament tenen el castellà com a llengua vehicular. I això estant avaluats sota els dubtosos estàndars i criteris de la pròpia Conselleria d’Educació (a través de l’Institut per a l’avaluació de la qualitat dels centres educatius, IVAQE). Per això encara ens sobta més que aquest Decret vinga a desballestar l’ensenyament en valencià, sense avals, per la via impositiva, i contra tota lògica. És molt possible que hi haja més motius encara ocults (no hi trobem cap altra explicació plausible) que conforme vagen fent-se apreciables anirem comentant a unbloceducat. De fet, no descartem motius econòmics (simultàniament d’estalvi per a la Conselleria i de benefici per a algunes empreses educatives privades).

Siga com siga, pels nostres propis principis ideològics ens veiem obligats a mobilitzar-nos activament en contra d’aquest Decret, i en defensa de l’ensenyament en valencià dotat del més ampli consens social. Un ensenyament de qualitat que incorpora la idea (amb la qual coincideixen els experts) de que les llengües minoritzades, en virtut de la seua pròpia vulnerabilitat, han de rebre atenció prioritària. Model aquest, per cert, que s’aplica àmpliament en països com Finlàndia o Canadà, on el plurilingüisme és una realitat.

[ Imatge: un grup d’estudiants, fent Mani-Festa-Acció per reivindicar el seu dret a l’aprenentatge en valencià.]

Articles

Definició de democràcia

In Escola i Món,Polítiques on Mai 31, 2011 per Paco Raga

La democràcia inclou drets, però està basada en deures, graons cap a una llibertat molt determinada. És una curiosa forma de convivència ja que s’ha de fonamentar en el respecte als altres amb el objectiu de tenir una societat en pau. És la llibertat democràtica, doncs, una llibertat negociada. I així ho volem explicar als alumnes, quan els fem entendre el perquè de les normes.

Tristament, els exemples d’intolerància i d’injustícia són ben reals i observables (la ultraviolència practicada pels Estats democràtics contra els ciutadans pacífics n’és un exemple ben clar). Als mestres sols ens queda continuar abraçant la paraula en lloc dels colps. Continuar explicant per què els deures són la garantia de les llibertats. Plantejar-nos, junt amb els i les alumnes, tantes interrogants com se’ns obrin al davant… i cercar junt amb ells i elles les respostes. Tal vegada és el moment d’incorporar l’escola al gran debat que s’acosta: què és, realment, la democràcia?

[Imatges: delegats i professors d’ESO aprovisionant de taronges el campament 15-M de València.]