Articles

Carme Miquel: cròniques d’amor per l’Horta i no per la terra morta

In Uncategorized on Febrer 11, 2015 by Paco Raga

Carme_Miquel

Hui gaudim de la companyia de l’escriptora Carme Miquel. La seua visita és una de les activitats programades al voltant del tema central del nostre projecte escolar d’enguany: l’Horta.

Carme se situa en peu, de cara als alumnes. La seua narrativa tranquil·la va envoltant-los i els transporta a tots i totes fins a la Punta (València), el territori on ocorren els fets que novel·litza al seu llibre “Mataren el verd”. Aquest llibre és una crònica novel·lada d’una descàrrega de violència sense precedents contra els habitants de la Punta, els llauradors i veïns de tota la vida i aquells altres de nous (joves que tornàven al camp, col·lectius que havien fet d’alguna casa deshabitada el seu casal okupa…).

Aquells malaurats fets, en la pràctica més cruels i selectius que el més calculat bombardeig, costaren la quasi liquidació d’un important enclau de l’Horta, al Sud de la ciutat… Just abans que, ja tard, s’iniciaren les actuacions cautelars qüestionant la legalitat dels enderrocaments i es dictaren les ordres judicials per paralitzar-los. Uns fets que ompliren d’indignació als propietaris dels munts d’escombreries, fustes escanyades i teules trencades en què havien estat convertides les seues cases, en saber que res tot allò no havia d’haver passat.

Una nova embestida està preparant-se (el nou PGOU de València): una maquinària destructiva tan innecessària com inhumana, que recorda massa aquella altra de la que parla la novel·la de la Miquel. I això, per desgràcia, posa de plena actualitat “Mataren el verd” ja que aquest llibre documenta la memòria d’uns fets que no hauríem de consentir que es tornaren a repetir.

En base a aquells fets reals, Carme Miquel fa que Maia (un dels personatges ficticis, però amb base real, que viu al seu relat) inicie l’escriptura d’una bitàcora. Maia, a través del seu diari, Júlia, amb les seues cartes i d’altres protagonistes de la novel·la van desgranant la seua visió de tot plegat. Cadascuna des de la seua perspectiva més o menys optimista, o melangiosa.

Molts documents gràfics mostren el final d’aquella història (per exemple, el reeixit documental “Tornallom” explica, si fa no fa, els dos últims anys de La Punta). La Carme Miquel, però, inicia el temps narratiu una dècada abans dels fets. Fa així un llarg recorregut per agafar perspectiva i mostrar no sols com es pergué aquella batalla sinò, a més, què es perdia en ella. Segons que ens explica va escriure intensament durant dos anys, després de fer un rigorós treball de documentació que (açò ho afegim nosaltres) imprimeix un caire notablement realista, quasibé periodístic, als diferents relats que composen la novel·la.

Als alumnes els sembla molt interessant un aspecte formal sobre l’edició i difusió del seu llibre: els mecanismes del micromecenatge posats en joc. Carme comparteix amb ells la seua peculiar experiència en el món del crowfunding a través d’Internet.

Hi ha temps per a la lectura. La Carme llig, enmig de l’atent silenci dels escolars, alguns fragments del seu llibre. Igual explica quelcom de mitologia com fa una descripció de la varietat de plantes ornamentals i d’ombra que també hi ha a l’Horta. (Que també estan als nostres paisatges i formen part de la cosmovisió de valencians i valencianes.) I així, sense necessitat d’ordinador, ni de canó, ni de connexió a Internet, sols amb el seu llibre a les mans, amb la calidesa de la veu i el ritme cadenciós de la lectura, ens projecta nítidament la imatge de parres de raïm, de moreres… cau el Sol o corre l’aire i mou les fulles de les palmeres.

Escoltant-la vola el temps. Sona la campana, i prenem consciència que la sessió toca a la seua fi. Lentament despertem de l’ensomniació. Carme, sense preses, acaba la lectura del darrer fragment seleccionat. Ha sonat la campana, sí, però els alumnes (aquells que sovint, de forma pauloviana, associen aquest so amb una forta necessitat de moure’s, d’alçar-se, de parlar, d’eixir al pati…) segueixen asseguts. Ningú no mou. Encara hi ha un temps per a l’avaluació i l’agraïment per part dels alumnes, més enllà del llarg aplaudiment a la convidada. Per uns moments tots hem estat teletransportats a la Punta i a aquells dies convulsos per a refermar-nos en una convicció: no volem que això torne a repetir-se.

[Imatge: Carme Miquel en acció a una classe de secundària de l’escolagavina.]

Una resposta to “Carme Miquel: cròniques d’amor per l’Horta i no per la terra morta”

  1. […] Podeu llegir la crònica de Paco Raga a UN BLOC EDUCAT en viu ací  […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: