Articles

Cap al Nord… (D.E.P. amic Eduol)

In Uncategorized on Agost 16, 2013 by Paco Raga

foto inst 18edit

Aquesta és l’entrada del blog que mai no hauríem d’haver sentit la necessitat de fer. Ha faltat l’Edu: un antic alumne que era, a més, un amic. Un alumne de la nostra escola, la vostra. La que la seua família va escollir per a ell i en la que ell, ja adolescent, va escollir seguir. Una escola que tenia un vincle amb l’Edu i amb la qual també l’Edu tenia un vincle.

Doncs bé: aquest ha estat l’últim estiu d’Edu.

Arribats a aquest desenllaç, com és la mort, ens agradaria explicar com els humans ens convertim essencialment en una poderosa forma de “literatura”. Som les històries que hem fet de nosaltres mateixos i han quedat a la memòria dels altres. Per a això no cal escriure, n’hi ha prou que els altres ens expliquen les seues històries o amb que nosaltres contem les històries que sabem d’altres. Com ara, amb el cas de l’Edu, ho fem constantment i imparable. Edu era com una obra de teatre (una bona comèdia) amb certa càrrega poètica, en perpètua escriptura. Quan pensàvem que es dirigia cap a un determinat fi dramatúrgic s’aturava, es desviava i començava a contar un altre tipus d’història. No es desorientava, no: se sorprenia de nou i caminava en un altre sentit. Buscant potser, sentit a la seua existència.

Però la vida ens sorprèn sempre enviant-nos a un altre lloc. A vegades són les circumstàncies les que escriuen la nostra dramatúrgia, i s’obstinen en un mal guió, un paper sense sentit, com ho ha sigut l’última escena d’Edu… una pàgina mal escrita i mal resolta, una violència feta per un mal guionista als seus personatges. Però, podem estar segurs que, llevat d’aquesta escena final davant la mar, l’Edu deixa un munt d’històries positives, tendres o de fartar de riure, escrites en la memòria de les persones que l’hem conegut. Aquestes històries formaran part de les nostres lectures de la vida i la seua vida recordada o la seua història es veurà influïda (potser transformada per alguna concesió literària) per nosaltres.

Cada any, al curs de biologia, s’escolta una d’aquelles anècdotes que els alumnes riuen i donen per falses, per inversemblants. Una anècdota que té a l’Edu per descobridor d’un nou orgànul cel·lular, de nom similar a un udol, i al seu torn per orgànul cel·lular ell mateix. També a les tutories contem com va resoldre l’Edu cert dilema que afectava a un viatge èpic de tercer d’ESO. Els i les alumnes de la quinta del 87 ja saben de què parlem. Sabem que aquests són comentaris sols per a iniciats en la “vida i obra” de l’Edu. Però a la vegada contenen certa universalitat. Un dels cels laics on ja està el nostre estimat alumne és la literatura fabular que ha deixar en abandonar aquest món.

En aquest dies tendim a reprendre les històries que varem viure amb ell. I en mig del desconcert i d’un dolor espantós, el record, l’evocació de l’Edu i les seues ocurrències encara ens pinta el somriure quan no el riure a boca oberta: aquesta és l’empremta que ens ha deixat al cor. Això i l’impuls de redactar aquest article, per recordar(-nos) que la vida és una errant i trompicada literatura que s’improvisa cada matí. I que mai no sabrem quin serà el nostre darrer matí ni el de ningú altre (teniu-ho present, quan dubteu si fer aquella abraçada o no, si somriure amb franquesa, si mirar algú i saludar-lo). Potser l’últim sentit d’aquest sense sentit que és la vida siga precisament el prendre consciència d’açò i fer-li un llaç a la nostra faula, lligar-ho tot bé, regalar-nos als altres i esperar el mateix. I no donar res per fet ni permetre que la nostra existència quede abocada en alguna revolta del camí. La vida és per a viure-la, com estava fent l’Edu, fins que va poder.

Quan ens vam plantejar escriure aquesta entrada pensavem més en abocar una sèrie de reflexions des de l’estima a l’Eduard Lapiedra Corella. Però mentre escrivíem, l’absència de l’Edu ens semblava més impensable; com el mentider relat d’algú que intenta fer-nos creure fets que no tenen cap sentit ni utilitat pràctica, com un conte proper a l’absurd. Tanmateix, després de rellegir a l’Edu hi ha més serenitat. No pretenem en escriure esdevenir sacerdots de cap religió (tan fabulària com veraç, tan construïda amb argumentaris com recolzada en la més bàsica desesperació). Això ha de quedar clar. Preferim que el nostre ritus siga laic. Hem escoltat l’udol de l’Edu en els nostres somnis. Hem sentit la mossegada del seu dolor i, ja en l’entrevetla, ens hem capbussat en la seua antologia de faules vitals. Poc a poc, hem evocat al vertader Edu amb la seua caiguda d’ulls, el riure socarró, la veu calma… I aquest exercici d’evocació ha posat cordura. Ens ha servit per afluixar el nus de la gola i per això el compartim amb l’esperança que a algú altre també li servesca d’alguna cosa.

Sols ens resta fondre’ns en una gran abraçada amb la família i els amics i fer-los saber que, si mai passem llista, a l’Edu no li posarem falta.

[Imatge: Eduard Lapiedra (requadre) fou un actiu membre del Taller de Teatre Total de l’escolagavina. Al centre de la imatge, el veiem en el paper del Felip de Borbó durant un acte de l’homenatge a Al Tall celebrat a l’escola. D.E.P.]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: