Articles

Educació, cultura i saber under destruction

In Uncategorized on Juliol 21, 2012 by Paco Raga

Per desgràcia, la gran novetat a la “Comunidad Valenciana” és que ha estat la primera en sol·licitar el rescat autonòmic arbitrat pel Govern de Madrid. En la pràctica, això significarà la vulneració dels Estatuts i la pèrdua de facto de l’autogovern. A un apunt anterior ja assenyalàvem l’alt risc que açò pogués arribar a passar. En aquells dies ho expresssàrem així:

<<[…] en Educació, ens preocupa que el “capital humà” (un dels més castigats per les severes retallades en el nostre sector) siga menys important que el “capital” mateix. Ara sols falta que esperem la “nacionalització” de l’ensenyament valencià (a l’estil de la de l’entitat bancaria Bankia); que serà com dir la destransferència de les competències autonòmiques. És la pèrdua no sols dels drets personals, o col·lectius, sinò fins i tot dels assoliments fets com a poble.

Des d’unbloceducat lliguem caps. Fem càlculs… i els nostres algoritmes ens donen per segur que això passarà. Perdrem l’autonomia educativa o la veurem severament disminuïda, després d’una intervenció de l’Estat. Ja sols ens falta posar data. […]>>

Doncs bé, ja tenim la data per a la nostra retro-predicció: divendres 20 de juliol de 2012. Malauradament, des que férem aquell apunt fins a hui hem vist celebrar-se una nova edició de la fòrmula-1, desmantelar-se empreses públiques sense cap responsable de les debacles, agreujar-se la crisi bancària amb la desccoberta de nous forats negres a València… Fins i tot (en una estampa pròxima al dadaisme) hem vist com Ripolles rematava amb un enorme avió d’atrezzo  l’escultura de l’aeroport fantasma de Castelló.

Entre les línies de tant de despropòsit es pot llegir un missatge clar: no són ells (els actuals responsables i dirigents polítics) els que ens han de traure de l’embarrancada. No poden, no saben i no volen. Cadascuna d’aquestes tres  afirmacions, o negacions segons ho llegim, podria ser àmpliament provada. Qui vulga fer-ho podrà arribar a les seues pròpies conclusions fent una ullada a l’hemeroteca dels darrers sis mesos i marcant-se uns pocs indicadors d’independència de criteri, capacitat i voluntat política. Nosaltres ho hem fet: el resultat és apabullant. Ells no poden, ni saben com, ni estan pensant en traure’ns ben parats d’aquesta.

Un missatge secundari que ens estan enviant és que la democràcia  “ix cara”. (Entesa aquesta com una forma d’organització ciutadana, en la qual l’Estat harmonitza de forma cabal, justa i equànime els interessos de tots; i, especialment en honor a la paraula “democràcia”, els de la majoria nominal, suposadament els vertaders titulars del poder. ) I que, per tant, si volem conservar-la haurem de abaratir-la. Això sols pot fer-se estudiant el balanç entrades/eixides: augmentant les primeres (més IVA i d’altres impostos, més pressió recaptatòria, co-pagament sanitari…) i reduint les segones (menys inversió pública, reducció de plantilles, retallades en sous i salaris, EREs salvatges en les empreses públiques…). És una manera de fer, és clar, però ens agradaria assenyalar un matís important: hi ha elements intocables en aquest balanç.  Així per la banda dels ingresos no s’apliquen impostos de luxe, als luxes; no se liquiden les evasions i els paraisos fiscals, no se grava les rendes del capital sinò les del treball; l’esglèsia (que sí recapta diners a través de la famosa casella) està perdonada de pagar imposts patrimonials, etc, etc, etc. Per la banda de la contenció de les eixides, sols es pensa en “aprimar la nòmina” (ens encaminem a la reducció de la funció pública fins a límits de l’estancament estatal); una de les fòrmules més repetides és la reducció de la despesa autonòmica/local (i les autonomies s’han llançat a la carrera per aquesta reducció, carrera que van guanyant sanitat i educació si atenem als volums retallats).

Ja s’alcen veus reclamant la desaparició de l’escola pública gratuïta en els nivells post-obligatoris (per exemple, des de la presidència de la Comunitat de Madrid), i no cap el dubte que l’ensenyament s’ha monetaritzat en els dos darrers anys. I és que des de la inflexió política del govern Zapatero (maig del 2010) fins al neofranquisme educatiu actual (amb la resurrecció de fòrmules pròpies de l’educació-zombie) només ha hagut una continua valoració economicista de cada mesura adoptada. Què estalviem si… reduïm plantilles (jubilem però no convoquem places, no renovem contractes als interins); apaguem calefaccions (o no posem paper del WC, o no pintem, o no renovem mobiliaris); què guanyem si l’IVA del material escolar passa del 4% al 21%? A poc a poc va eixint del discurs oficial la valoració de “què perdem?” Heus ací la paradoxa: si la despesa en educació és inversió (James HECKMAN,) l’estalvi en educació és pèrdua. I açò no concorda amb un balanç entrades/eixides clàssic, com el que se’ns ve aplicant.

[Imatge: així estan l’educació,  la cultura i el saber, under destruction.]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: