Articles

Ahir vaig plorar cendra (per Ferran Aleixandre)

In Uncategorized on Juny 30, 2012 by Paco Raga

 

NOTA: davant de certa rumorologia, hem de dir que la casa del mestre Ferrán NO és la que ix en la fotografia.

Ferran, mestre de música, amic i company, viu a la zona afectada per l’incendi que, sense control, devasta el País Valencià des de fa dies. En un escrit ens ha demanat “Passeu aquestes idees que, des del cor, m’han sorgit avui. Tristesa, futur gris i llàgrimes de cendra. Us estime!” Doncs bé, a unbloceducat deixem per un instant el debat educatiu habitual per emmarcar-lo en un context més general, el debat social del tot plegat pel que fa a la mala gestió, l’esgarrifosa gestió*, el caos en què estem submits simplement per ser a la Comunitat Valenciana. Us deixem amb el Ferran a qui (igual que a tots els que estan vivint aquest malson en primera persona, com el seu germà, també mestre) els fem una abraçada. Servesca aquest apunt com una més de les denúncies contra la infàmia amb la qual convivim.

 

“Què està passant al nostre voltant? De veritat els importa el nostre demà? Les retallades al futur, a l’evolució i al benestar, de veritat són necessàries?

Com sabeu, estic recuperant-me d’una operació a casa de la meua mare a València. Tot anava bé, animat i millorant a poc a poc. Però ahir em passà algun fet excepcional, d’eixos que escoltes: -“en un segon et canvia la vida…” Així va ser, vaig viure les hores més horribles de la meua vida.

Quan m’alcí de matí, el cel era molt gris, no passaven els raigs de sol, i queia un tapís blanc i negre sobre els arbres i els cotxes del carrer de ma mare. Ràpidament vaig assabentar-me de què passava al cel, al nostre país. Les meues pitjors previsions es van complir, hi havia un gran incendi a Cortes i a Dos Aigües. Vaig encendre l’avorrida televisió i un nus travessà la meua gola. Dos aigües, que està a prop del meu poble on visc amb el meu germà, Montroi, estava sent literalment arrasat per les flames d’aquells que volen acabar en tot. Una dóna de Dos aigües, deia que des de fa anys, volen tirar-los del poble i acabar amb ell, i després del desastre d’ahir, m’ho crec.

El meu germà estava a casa, i des de les quatre de la vesprada del dia vint-i-vuit, quan començà l’incendi, no va escoltar cap avió, helicòpter, camió de bombers… i, curiosament, cap veí tampoc escoltà el “gran desplegament de mitjans aeris i humans” que vora al migdia d’ahir vint-i-nou de juny, declarava el president de la “comunitat”, després de baixar d’un helicòpter i fent el paripé al centre d’emergències de Gàtova, MENTIDA!!!

Però, ràpidament, i com si de màgia negra es tractara, i sense ningú, i dic ningú, explicar-nos com ni per què, (bé, encara que si ho pense, podríem saber per què, per exemple voreres de carreteres molt brutes, boscos deixats, retallades en medi ambient, interessos econòmics, especulació, acabar amb el benestar…) el foc va córrer en un temps record, varies muntanyes de gran valor ecològic, de fauna i flora, carreteres i valls, per arribar a rodejar la vall dels Alcalans, just on està la meua casa, la meua urbanització. Mentre, el foc també cremava part de Torís i corria implacable acabant amb tot ésser viu que es trobava pel seu camí.

El meu germà estava celebrant l’últim dia de curs a l’escoleta, quan li digueren que anara ràpidament a casa, perquè estaven desallotjant la urbanització pel dens fum que hi havia. Anà, acompanyat d’una mare, ficà dins la casa a la nostra gata, arreplegà el meu cotxe i baixaren els dos al poble. Poc després, va pensar en la nostra xica, i valentment, amb un pare de l’escoleta, tornà a agafar-la per baixar a casa de la mare. La seua definició d’aquells moments és terrible, com una peli de por, de catàstrofes naturals i negror per tot arreu… Travessà dos controls d’aquells que diuen que són professionals, i arribà a casa. El fum era insuportable i la muntanya que tenim enfront de casa ja era part d’un paisatge en flames. El meu germà, valent, entrà a casa, agafà la gata, la ficà en la seua caseta, agafà alguna roba, la memòria de l’escoleta i ràpidament, baixà a València.

Eixes hores van ser les més tenses, difícils i nefastes de la meua vida. Quan vaig sentir al meu germà diguent-me que ja estava bé, vaig començar a plorar, a plorar cendra, a plorar per aquest tremend delicte ecològic, per aquest país en el que sí saben de cotxes, d’arquitectures inviables i de lladres, però no saben cuidar, mantenir i valorar una de les coses més importants del ahir, de l’avui i del demà, els nostres arbres, el nostre benestar i el futur de verds i cants d’ocells dels nostres fills i filles.

Per tot això, senyors polítics de retalls, ineptes d’actuacions, d’helicòpters, de mans de foc i de butxaques plenes d’euros, us demane, per tot el dany emocional, al nostre benestar i per aquest delicte terrorista i ecològic que heu fet o permés, la vostra immediata dimissió.

Sense més paraules, i sols, amb un futur gris i de boscos negres, m’acomiade plorant i esperant que qualsevol dia, els responsables d’això, estigau plantat pins i pins per tot el nostre país, fins que caigueu morts de pena, com estem avui una gran part d’aquest país de titelles i borinots.

Ferran Aleixandre i Barreda”

[Imatge: urbanització Altury (Torís). Això és el que queda d’una casa… d’una vida, després de l’incendi.]

___

* La retallada en mitjans de prevenció/combat d’incendis forestals abasta un 14%, al País Valencià.

 

8 Respostes to “Ahir vaig plorar cendra (per Ferran Aleixandre)”

  1. qué ten a veure les retallades en mitjans de prevenció d’incendis? RES. Ho que hi ha a fer és consdiderar els piromans com TERRORISTES,

  2. Hi ha unanimitat, amb independència dels colors polítics. Per als alcaldes dels pobles afectats i d’altres responsables civils i tècnics, l’estat de deixadesa (directament relacionat amb els presupostos disponibles per a les tasques d’esclareig i manteniment) és conseqüència de desencertades retallades que el Conseller (hui estarà lamentant-ho) presentà com una millora en eficiència del consum de recursos. Hi ha més debat sobre si la gestió podria haver sigut més-o-menys-eficaç (ací les postures són més diverses; jo asseguraria que sí pogué ser-ho): la lentitud y descoordinació inicialment percebudes, en especial a Cortes de Pallàs; la falta de mitjans, sobretot aeris; les falsedats emesses per canal 9… En tot cas, el debat és obert.

  3. Hui amb les muntanyes i demà amb les víctimes del metro. No previndre, no mantindre té conseqüències. Demà potser inundació. #Solidaritat Altury ens ha portat grans moments amb amics de Picassent. Tornarem i repoblarem!

  4. La prevenció sempre ha estat la millor medicina.
    No podem permetre que les males polítiques, les polítiques egoïstes, aquelles que només hi són per a les grans efemèrides i per a explicar tan sols allò que els beneficia, deixe morir la terra o, pitjor encara, la mate a poc a poc. Si mor la terra, mor el poble, mor la cultura, mor un poc més la llengua… No hem de callar ni quedar-nos quiets. Ens hauríem de plantejar seriosament que cal dedicar esforços individuals, de tots nosaltres, per a recuperar tot allò que no volem que es perga entre incendis i i males consciències. Hem d’eixir més a la muntanya a refer-la, a manetnir-la; ho hem de fer les famílies, les escoles, les universitats, les associacions… ho hem de fer tots. Un cop a l’any, dos, tres, un cop al mes? Cal que ens ho posem a les agendes, buscar la manera efectiva i treballar en aquip. Cal posar-se a la feina. S’ha perdut molt, s’està perdent molt, per això hem de treballar molt. Ferran…. una abraçada tan gran com l’incendi que t’ha fet plorar cendra!

  5. La fatalitat ha cobrat la primera víctima humana en aquesta tragèdia: un pilot ha mort en estavellar-se el seu helicòpter, menter sobrevolava l’incendi de Cortes…

  6. Molt ánim Ferran, amics i veins….

  7. Ferran…tu pots anar amb la cara ben alta….hi han molts que no…..

  8. Aquest dies has estat present entre nosaltres quan sentiem parlar de Montroi. Ens alegra saber que hi ets sa i estalvi …Plorem amb tu la ràbia de saber-nos governats per ineptes, però semtim el goig de saber-nos plens de raons que, tard o d’hora floriran … el futur ha de ser verd, la música el cant dels ocells i la paraula nostra. Una abraçada molt forta. Nur, Amín, Hamid i Carme

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: