Articles

Educar en temps de crisi

In Polítiques on Novembre 18, 2011 by Paco Raga

A un dia de la jornada de reflexió, volem deixar constància de quines són les nostres impressions pel que fa al futur a curt termini de l’Educació al territori de l’Estat Espanyol i els seus satèl·lits autonòmics. Per començar volem manifestar la nostra sospita que, pel que fa a Educació, el diumenge ja no ens juguem res… Les decisions estan preses d’avantmà i les línies d’acció política van massa vinculades a les pressions brutals que, a hores d’ara, suporten les economies públiques.

L’escola ha entrat en crisi. I en crisi l’heretarà el pròxim Govern. Crisi accentuada pel desencert en la seua pròpia gestió (tant a nivell del Govern central com a l’autonòmic). Crisi objectivable, més enllà dels indicadors econòmics.

Cinc línies d’estratègia fallida són les candidates a marcar el curs de l’acció político-econòmica, pel que fa a l’Educació a mig i curt  termini:

      • Un model educatiu el qual no té vocació clara (cas contrari a molts altres països), ni personalitat o entitat pròpia, basat en un mal calc de talla-i-enganxa a partir d’uns altres models (també fallits). Les dades de l’Informe Pisa són aclaparadores (la taxa d’abandonament de l’ESO duplica la mitjana de la UE, per exemple).
        • La tensió entre allò públic i allò privat (l’Estat Espanyol té el menor percentatge de centres públics d’Europa). Aquesta és una peculiar escaramussa tàctica per la qual s’ha provocat la disputa entre “els de la pública” i “els de la privada”. Aquesta divisió entre els docents d’un i altre sistema (financiats totalment o parcial amb fons públics) està lluny de ser fortuïta. Amb la protesta segmentada i els contendients enfrontats entre ells, és més fàcil dividir també a l’opinió pública. No està mal pensat. Aquesta és una qüestió que, d’altra banda, causa especial malestar entre els docents de cert tipus d’escoles concertades (les cooperatives, centres amb clara vocació pública).
        • L’evidència de que el sistema educatiu no s’ha adaptat al segle XXI. I no és tan sols una qüestió de TICs o recursos tecnològics. Parlem a un nivell més profund: el plantejament per assignatures, mateix; l’organització del treball docent; l’avaluació dels alumnes… Una inquietant apreciació, que a poc a poc ha anat estenent-se a les AMPES, i a partir d’elles a la resta de la societat.
      • El fracàs en l’intent del Pacte d’Estat per l’Educació. No obstant això, ara el reclamen tant el candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, com l’aspirant del PP, Mariano Rajoy. Tal volta han oblidat que aquelles negociacions, impulsades pel ministre Ángel Gabilondo, van fracassar sobretot pel desacord entre els models educatiu públics i privats que cada un d’ells proposava. El PP proposava (i proposarà) el principi de llibertat d’elecció. Es tracta d’assegurar, per Llei, que aquelles escoles privades (les “privades-privades”) que tinguen prou demanda, també tinguen cert grau de concertació. Aquesta proposta trencà les negociacions. Tot i amb això, Rajoy insisteix que aquest serà un dels primers principis que farà regular per Llei.
      • Les retallades a tots els nivells del sistema (derivades d’una economia noquejada, i sense capacitat per encaixar més colps). L’Estat Espanyol, i dins d’ell, la major part de les comunitats autònomes, és un dels que més dèficit públic ha acumulat. Els mercats i els socis europeus exigeixen retallades draconianes fins a 35 000 milions d’euros que han d’eixir de la rebaixada de sous a funcionaris i assimilables, la congelació de les pensions, o la reducció de les despeses públiques… en Educació, junt amb un  etcètera que se’ns antoixa massa llarg.

Obviant tendències preocupants (com l’augment galopant de l’endeutament exterior), el primer Govern socialista no va introduir les millores necessàries sobre el model legat per Aznar. En la segona legislatura encara van amplificar-se algunes d’aquelles tendències (com la disminució de la recaptació d’Hisenda). La debacle financera mundial de 2008 deixà una llarga cua d’aturats (encara en creixement) i una sèrie de tempteigs per reactivar l’economia que han resultat molt gravoses en termes econòmics (com ara els plans “Ē“) que han dut a la pràctica liquidació de les arques de l’Estat.

Així les coses, i davant les exigències dels grans mercats internacionals, des del maig de 2010 l’objectiu del Govern s’ha centrat en la reducció del dèficit públic. Del tractament keynesià en les primeres etapes de la crisi es va passar de colp a les retallades i tissoretades.  En aquest escenari, els retards en els pagaments, o directament l’incompliment de les obligacions contretes per les diferents administracions, podrien sumir l’Educació en una crisi encara més profunda.

La pregunta que us fem és: com  penseu que hem arribat a una situació tal que és possible que el futur de l’Educació siga independent del resultat que isca de les urnes el diumenge?

Una resposta to “Educar en temps de crisi”

  1. I am so much excited after reading your blog. Your blog is very much innovative and much helpful.
    Airplane simulator games

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: