Articles

La iniciativa cultural com a indicador ecològic

In Personalment..., Polítiques on Novembre 5, 2011 by Paco Raga

La qualitat dels sistemes sanitari i educatiu d’un país són dos dels més importants indicadors dels nivells de desenvolupament i de benestar assolits. No debades, l’atenció sanitària i l’escolaritat universals són objectius estratègics de primera, tant a les nacions avançades com aquelles en vies de desenvolupament. Se’ls sols mesurar en termes com ara número de llits d’hospital per habitant, o percentatge del PIB invertit, etc. Aquests indicadors permeten de xequejar d’una ullada, la situació de l’esmentat país. Però fan curt en el valor prospectiu del seu propi significat, ja que aquestes ràtios no ens aporten suficient informació sobre el panorama previsible per al futur.

Del pesimisme programat

Des d’un pesimisme que fa l’efecte d’estar programat, orquestrat a través dels mitjans més diversos, s’està pintant un horitzó formatiu i professional per als joves clarament dolent. Se’ls parla constantment del seu futur en termes de “ho teniu cru”. És un discurs pesimista, indolent, que vol vestir-se d’un progresisme escèptic de tot, però incapaç d’aportar solució a no res. Es podria dir que els alumnes van aprenent aquesta lliçò. Si no hi ha futur, per a què treballar per ell, en la seua construcció. Fins i tot, per a què lluitar-lo? Aquest discurs té el seu impacte emocional en els joves, els quals es poden mirar el seu no-futur com una cosa indesitjable.

Experts i analistes es limiten a presentar-nos una “desfilada d’horrors” (instrument retòric per argumentar en contra del curs de l’acció), des de la premsa, la televisió i d’altres mitjans. Aquesta és la seua resposta davant la fallida o la incompetència de l’Estat i les seues institucions. Fan llistat del gran número de conseqüències extremadament desagradables que presumiblement se’n derivaran de la mala gestió (segons uns) o de la insostenibilitat de l’actual model (segons uns altres). No en saben més.

Trobem a faltar un discurs transformador, el pla d’acció per canalitzar l’energia social (i molt en especial la juvenil) cap a uns altres resultats que, sense perdre una visió realista de la situació, ens aporten llums i creixement.

 a l’optimisme necessari

Però, enmig d’aquest desconcert, s’hi albira una llum d’esperança: arrenquen iniciatives cíviques, concretes, locals, de reduïdes dimensions però de ferms propòsits culturals i educactius. Mogudes per la voluntat dels participants, algunes idees modestes prenen cos i direcció. De vegades vehiculades a través d’algun col·lectiu o associació; en altres casos, a través d’un patronatge o un mecenes, el paper que aquestes iniciatives podrian jugar en el futur no és desestimable: 

– d’una banda per la seua tasca compensatòria, omplint espais culturals i formatius que les institucions i instàncies oficials ja han abandonat a la seua sort;

 – d’altra, per crear “llocs de participació” des dels quals els joves puguen sumar-se a l’acció positiva que, sense cap gènere de dubte, els proposa aquest model.

Des d’aquestes inciatives (digueu-li privades si voleu, malgrat la seua clara vocació pública) es posa en funcionament una acció cultural directa, útil per a les persones amb inquietuds. El servei que rendeixen a la comunitat social on radiquen és innegable. I no parlem en abstracte. Posem d’exemple punter l’Ateneu Espai Cívic i Cultural de Bètera, un d’aquests focus autogenerats irradiadors de coneixement, sobre el qual vam fer un apunt fa uns mesos (un oasi de cultura). La gestió del seu recinte (una casota antiga del centre històric de la vil·la); l’acollida per part dels seus membres; la passió expressada en els continguts; la varietat temàtica en el menú d’activitats; la quantitat i diversitat dels ponents que han anat passant… tots aquests indicadors assenyalen cap a la validesa i dinamisme de la proposta. Si ho considerem tot plegat, aquests (més que no uns altres) són els vertaders indicadors a atendre.

I és que aquests sí que ens permeten establir amb claredat si una proposta cultural té la suficient vitalitat, o si és sostenible al llarg del temps. Tal qual si es tractara d’un organisme viu, o un ecosistema. Aquests són els “indicadors ecològics” que hem de procurar que vagen marcant cada cop més alt.

[Fotografia: xerrada  sobre Enric Valor a cura d’ÒScar Pérez i Silvestre, a l’Ateneu de Bètera.]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: