Articles

Perspectives facilitadores per a professionals de l’Ensenyament

In Ferramentes on Octubre 2, 2011 by Paco Raga

treball col·laboratiu

Una de les lamentacions recurrents entre el professorat és la de la manca de temps per a poder fer tot el que cal fer. És cert que són moltes i molt variades les tasques que ens exigeixen un temps de dedicació. Però caldria destriar què hi ha de cert (objectivable) pel que fa a la manca de temps i què de positura (de percepció, de projecció d’una determinada psicologia personal…). I és que amb freqüència, els equips docents fan real aquella definició de “reunió” com a esdevemiment en el qual es perden les hores, però es miren els minuts. Resulta fàcil perdre’s en els detalls, en els debats i qüestionaments que arriben a paralitzar els avanços, a bloquejar els processos i a impedir els assoliments.

Sovint hem escoltat allò de ‘no sé d’on treieu el temps’. La veritat és que el dia té vint-i-quatre hores per a tothom, i que cal descansar, alimentar-se i atendre unes altres obligacions. D’on, doncs, surt el temps per a fer endavant projectes, programacions curriculars, per redactar documents, per elaborar propostes didàctiques, etc.? No creguem que hi haja cap recepta màgica (sempre ho direm: sols sabem  que hi ha receptes que no funcionen). Però, per si aporta alguna llum i li resulta d’utilitat a algú, comentarem dues de les claus de la gestió del temps de treball que ens han resultat de major utilitat: el treball en progrés i la descomposició de tasques complexes en unes altres de menor entitat.

El treball en progrés
Un dels problemes típics que se’ns sol plantejar a l’hora d’abordar un treball és el de la seua incomplecció. Partim de la premisa que en el temps del qual disposem ens resultarà impossible acabar-lo. La por a no cloure, que fins i tot pot ser patològica com en el cas dels alcohòlics del treball (Llaneza, 2009), duu sovint a la paral·lisi de no encetar. “Aquesta és una qüestió complexa i en tot cas haurem de trobar un altre moment per abordar-la”, podria ser el mantra repetit en aquestes ocasions. I mentre tant, la nostra RAM mental (prenem el terme de David Allen) va saturant-se.

Però, el lament pel treball inacabat es pot desactivar fàcilment si hom pren consciència que, en educació, tot (des del projecte més abstracte, fins a la programació d’aula més concreta) està en un continu procés de refinament i millora. Vista amb aquesta nova perspectiva, una sessió que no donaria de si com per redactar completament un projecte (per exemple, el pla de transició de primària a secundària), bé podria dedicar-se a la redacció de les seues línies principals. Aquest esquema, seria ja un treball per sí sol. Ja seria un document-base que assenyalaria el camí a seguir, malgrat no estar acabat. Una segona sessió (que, per si sola, tampoc no hagués prestat per redactar el projecte complet) permetrà d’atacar la “carn” de l’assumpte sobre la base de l’anterior esquema

Descomposició

Un altre recurs facilitador és el de veure una tasca complexa com quelcom descomposable en unitats menors (les quals requeriran, per tant, un temps menor per a ser desenvolupades). En aquest cas, pot ser interessant adoptar una de les següents perspectives:

– La descomposició en etapes: molt útil quan abordem una tasca seqüencial. Com és fàcil d’entendre, cada una de les fases de la seqüència constituirà una de les esmentades etapes. En funció del temps disponible, durant una sessió de treball podrem abordar una o més etapes.

– El treball per capes: útil quan la tasca pot ser abordada a diversos nivells, des dels més superficials (com puga ser l’apariència que donem a una pàgina web) fins arribar a l’eix principal (el nucli) al voltant del qual s’articula la proposta. És interessant fer -se un diagrama de l’estratificació per capes, per tal de no perdre’s saltant d’un nivell a un altre: això liquidaria l’eficiència d’aquesta forma d’abordar la tasca. (Generalment, les capes més profundes s’han de considerar com les més alt nivell ja que tenen major grau d’abstracció que les superficials, raò per la qual resultaran més complexes de treballar).

Utilitat de la descomposició del treball

Un cop es pren la decisió de subdividir-la per etapes o per capes, la tasca se’ns apareix com un conjunt de mòduls. Algunes persones, inconscienment potser, aprofiten per introduir desconcert: “molt bé, ja tenim la feina descomposada… però, ara, per on comencem?” Aquesta és una pregunta-trampa. Presuposa que hi ha un ordre de treball que n’optimitza els resultats, oblidant que el temps perdut tractant d’esbrinar quin és aquest ordre de prioritat ja va en detriment de l’eficiència de treball desitjada. En aquest punt, podríem pensar en que l’ordre natural seria el més lògic. Però, ni tan sols això serà sempre cert. És a dir: tal volta la primera etapa de una seqüència no siga la “millor” per a començar. Per exemple, en la programació per competències bàsiques, convé començar pel final (Barba, Basterra i Al·lés) … De tota manera, no ens ha de preocupar massa aquesta qüestió: l’experiència demostra que és possible abordar tasques complexes començant per qualsevol dels mòduls en què les hem descomposades, i continuar-les per qualsevol altre (correlatiu o no).

Òbviament, caldrà vigilar que les etapes s’articulen correctament les unes amb les altres, per que el treball forme una unitat coherent. Igualment, s’ha de prestar atenció al diàleg entre capes, ja que si han estat correctament definides hi haurà estretes interrelacions entre elles.

En definitiva:

Aquesta forma de treballar ha provat la seua validesa en molts àmbits de l’activitat professional. Per exemple, l’ús de capes ajuda a organitzar el plànol arquitectònic d’un edifici; els distints components  (canonades, instal·lació elèctrica, estructura, etc.) poden organitzar-se dibuixant-los aïlladament en diferents capes.

No ha de valdre’ns l’excusa, doncs, que el temps disponible no ens permet d’acabar completament la feina, o que aquesta és molt gran o complexa. Les perspectives facilitadores que mostrem en aquest apunt són molt apropiades per al treball de redacció de documents que es mantinguen vius, oberts a processos de revisió i ampliació (la majoria són d’aquest tipus, en educació). Vet ací, en suma, com un canvi de perspectiva pel que fa a l’abordatge del treball pot introduir notables millores en el nostre desenvolviment professional.


[ Fotografia: podem ensenyar els nostres alumnes a adoptar aquestes perspectives facilitadores, i a aplicar-les, per exemple a la resolució col·laborativa d’activitats i problemes com aquest perfil geològic (treballant per les dues cares sobre pissarra de cristall) .]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: