Articles

Algunes idees per dissenyar intervencions educatives en positiu

In Ferramentes on Setembre 24, 2011 by Paco Raga

El problema del fracàs escolar és considerat actualment un assumpte educatiu de primer ordre en la Unió Europea. És el cas de l’Estat Espanyol (i, dintre d’aquest, de comunitats autònomes com la valenciana, on les taxes se situen per damunt de la mitjana europea i dels països de l’OCDE). A una menor escala, ja en les aules (l’únic context on tenim capacitat real d’intervenció), és motiu de preocupació per al professorat, perquè sempre hi ha aquells alumnes “en risc” de fracàs.

La importància atorgada a aquesta qüestió ha afavorit l’aparició de nombroses anàlisis i estudis que tracten de determinar l’abast real del fracàs i de l’abandonament escolar. Anàlisis i estudis dedicats, en suma, a fer diagnòstics de la situació. Aquests diagnòstics (en un curiós paral·lelisme en absolut conscient) es reprodueixen a escala d’aula, a través de les observacions i comentaris del professorat durant les sessions de seguiment de l’alumnat.

Naturalment, en els estudis científics de gran abast es prenen en consideració factors com ara l’origen social, gènere, ètnia, nacionalitat, situació familiar dels alumnes, etc. A més, pel volum estadístic de les dades manejades, les conclusions d’aquests estudis superen àmpliament les idees que algú, individualment, poguera haver-se format a partir de la seua percepció personal (limitada i subjectiva). Permeten, per exemple, d’establir algunes correlacions objectives entre els diferents factors analitzats i els resultats acadèmics. Fins i tot permeten posar de manifest què tenen en comú els adolescents o joves que no han reeixit a l’hora de completar la seua formació.

A petita escala (i probablement amb menor rigor científic), el professorat tracta de fer quelcom semblant: descriure com estan obrant tal alumne o tal altre, i com això constitueix una renúncia a l’èxit acadèmic. Però fins ací, (faig meues les paraules de Jordi Orts, psicòleg orientador del meu Centre) no passem de la simple enunciació dels fets…

Seguint una seqüència argumentativa plana se solen fer projeccions a futuri dels fets enunciats en el diagnòstic, prenent-los com a base per a fer un pronòstic. Però en realitat, això és més una forma de profetitzar, de vegades sentenciar, el futur acadèmic de l’alumne (o l’alumne mateix), que no de pronosticar-lo. Aquest modus opinandi crida l’atenció: docents que, si bé són capaços d’apreciar que un canvi en la forma de fer de l’alumne provocaria millores en el seus resultats, per contra no “veuen” com introduint canvis en la seua seua pròpia forma de fer podria aconseguir això mateix (i encara amb més garanties).

Per a més desconcert, el seu dictamen pot alimentar, de retruc, un efecte Pigmalió negatiu que no ajudarà a millorar les coses. L’alumne desnonat podria abandonar tota temptativa de millora.

Els pronòstics com a base d’una intervenció educativa

Però, afortunadament hi ha una altra via: podem fer un pronòstic negatiu… i decidir que no ha d’arribar a acomplir-se. A fi de comptes, el futur no és un capítol tancat que es trobe ja escrit; i la paraula pronòstic (del grec ‘prognôstikon’: conjectura sobre el que pot succeir) ja incorpora aquesta idea. No havent un únic futur al qual el pas del temps ens conduesca de manera lineal, plana, sinò diferents futuribles paral·lels, els pronòstics hauran de ser múltiples. 

Segons com de decidida siga la nostra intervenció educativa (i quin siga el nostre grau de compromís en executar-la) davant l’alumne s’obrirà un espectre d’oportunitats més o menys ampli.

Un exemple: el cas d’una professora de geografia, que observava com alguns alumnes de 3r d’ESO se li anaven “despenjant”. Després d’un període conflictiu, prengué la intel·ligent decisió d’intervindre (primer, i fonamentalment ,sobre la seua pràctica educativa d’aula). Redissenyà les propostes, establí negociacions, escoltà i va fer-se escoltar, fixant objectius assolibles i mesurables, però sobretot assimilables pels alumnes. El canvi en el clima d’aula no es va fer esperar. I les millores en actitud, receptivitat i proactivitat, prompte es van traduir en millores en els processos i en els productes. La intervenció educativa havia resultat exitosa.

Deixar-ho tot sota la responsabilitat de l’alumne (que ha arribat a una situació de risc, entre més coses, víctima de la seua pròpia irresponsabilitat) és còmode… però ineficaç. Qui no vulga posar en marxa una intervenció, per molt que la necessiten els seus alumnes, trobarà moltes excuses. Qui vulga encetar-la, trobarà mil motius. Perquè “intervindre” significa assumir (en certa manera) que l’alumne no és capaç de reeixir ben bé per si sol; que li cal un ajut, una monitorització; un acompanyament i un guiatge que tutele de prop el procés de millora en el qual volem embarcar-lo.

Per això hem d’abordar el disseny de la nostra intervenció des d’una perspectiva nova. No ens hauríem de limitar a enunciar el problema (i la seua ‘futura’ dimensió), és a dir, a fer diagnòstics i pronòstics a partir de la projecció del procés que condueix al fracàs. Aquest, en tot cas, serà tan sols el pitjor dels escenaris possibles. Perquè apostem per un altre futurible, com a base de la nostra intervenció: el desitjable (el millor dels futuribles; insistim: possibles…). Òbviament, aquests sols seran els extrems d’una forquilla entre els quals hi haurà tot de gradacions. Per elaborar aquests pronòstics partirem de dues classes de tècniques:

Tècniques subjectives

 També conegudes amb el nom de tècniques qualitatives es basen en l’expressió de l’opinió personal o judici d’un o més experts (en aquest cas, el professorat) sobre la situació en estudi, per determinar el pronòstic.

Tècniques objectives

O tècniques quantitatives, es basen en el maneig de dades numèriques històriques. Parteixen del supòsit que el comportament de les dades històriques pot projectar-se significativament en el futur. Les tècniques quantitatives amb freqüència es classifiquen en estadístiques (inclouen probabilitats variables) i tècniques determinístiques (inclouen certeses).

En el disseny de la intervenció no hem d’oblidar la col·laboració dels alumnes (i les seues famílies). Per tal de reduir la incertesa sobre el que pot esdevenir en el futur pròxim els proporcionarem (i els sol·licitarem) informació propera a la realitat que ens permeta prendre decisions sobre els cursos d’acció a seguir tant en el present com en el futur.

Valor de les retro-prediccions en la intervenció educativa

La retro-predicció (Box-Jenkins), consisteix a invertir la sèrie de temps i començar el procés d’estimació a partir del final. En el cas que ens ocupa, a partir dels indicadors futuribles desitjats. Per començar, hem de determinar quin és el panorama que voldríem trobar-nos després de la nostra intervenció (les dades obtingudes a partir de les tècniques pronòstiques abans esmentades ens resultaran útils). A partir d’aquest hipotètic escenari de futur, fent enrere fins al moment actual, esbrinarem la sèrie de fases que caldrà executar i les decisions que caldrà prendre en cadascuna d’elles per tal d’arribar a temps.

En posar en marxa la nostra intervenció, anirem observant una quantitat major o menor de canvis a millor. Les nostres observacions serviran per a refinar els processos i fer els reajustaments oportuns a la pròpia intervenció. Si ho considerem convenient, podem fer servir plans de treball individualitzats, cartes de compromís, contractes, o qualsevol de les mil eines de que disposem (o que ens podríem inventar). Aquests instruments ajuden molt l’alumne a entendre que s’espera d’ell durant cada etapa del procés, però també ens han de servir a nosaltres, els docents, per a saber què podem i què no podem esperar de l’alumne.

En conclusió:
Pensem que el nostre paper individual en la lluita contra el fracàs escolar passa, sempre, per donar oportunitats als alumnes. Que no ens podem limitar a assenyalar les carències observades. Que el fracàs acadèmic dels alumnes en risc no és cap futur inexorable, ja que podem intervindre sobre ell. I que, intervencions educatives com ara les basades en retro-prediccions, són una forma d’aproximar-nos a aquest objectiu.

[Fotografia: un alumne en el paper d’un adolescent “problemàtic” durant la gravació d’un curtmetratge a l’eacn d’hivern.]

Una resposta to “Algunes idees per dissenyar intervencions educatives en positiu”

  1. […] Algunes idees per dissenyar intervencions educatives « unbloceducat […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: