Articles

En favor de l’escola

In Polítiques, Uncategorized on Setembre 1, 2011 by Paco Raga

L’escola, sobtadament, s’ha convertit en un dels escenaris socials on s’estrena això del retall econòmic orientat a la reducció del dèficit; en un camp de batalla polític en el qual es lliura una lluita desigual. D’un costat, els grans mercats financers (que han disposat que l’estalvi de la despesa pública siga conditio sine qua non per retornar-nos la seua “confiança”). De l’altra el professorat, espetat pel repte de donar resposta a exigències cada cop majors per atendre com cal els seus alumnes (els quals, de víctimes col·laterals en la batalla, passen a ser-ne poderosos aliats).

Sort que les famílies també eixen en defensa de l’escola, que és com dir en defensa dels seus fills i filles, del seu dret a un futur. Perquè les exigències fetes a l’escola són reflex fidel de la societat en què vivim (globalitzada, competitiva, altament canviant i d’una complexitat creixent). Pares, mares i alumnes mereixen una escola capaç de respondre com cal. I això demana un professorat disposat a formar-se contínuament, capaç d’innovar i d’adaptarse a les innovacions. Un professorat que, també, ha de ser prou flexible per moure’s amb desimboltura en un entorn canviant, ben diferent del que hi havia fa uns pocs anys. Això és incomplatible amb les simplificacions i reduccionismes que volen mostrar el professorat com un col·lectiu mandrós (el conflicte a Madrid, per exemple, s’està presentant en termes com “fer dues hores més de classe”).

En el nostre apunt “Educació neorrealista i educació virtual” ja assenyalàvem la tendència observada al País Valencià. Hui ens traslladem a Madrid per recollir el testimoni d’un col·laborador que, en primera persona i en directe, ens explica el cas del seu Centre (extrapolable a tots els centres de la seua comunitat autònoma).

“Soy José Luis, del IES Carmen Martín Gaite, de Navalcarnero (Madrid). Los datos que he dado pueden variar un profe arriba un profe abajo, pero son la realidad educativa de los institutos de Madrid.

Paco, hoy he hablado con el director y el cómputo de los profesores perdidos es el del curso pasado más este. Solo quería aclarar este dato. ¿Qué dice el equipo directivo? Que pasan de sus quejas…

Para que tengas datos concretos. He revisado la situación en mi instituto: pasamos de 61 profes a 46. Es decir, perdemos 15. Ahora, con horas: si nos quedamos 46 y hacemos dos horas más por barba (insisto que muchos ya las hacíamos para poder tener desdobles), salen 92 horas extras. Pero, las horas que se pierden con los 15 profes son, tirando por lo bajo, 15 x 18 = 270. Pero, nada. Según la Figar1

Pero, es que los 9 no renovados suponen unas 180 horas, así que no hace falta ser un lince para ver claro que el aumento de horas no sirve para suplir a los profes perdidos.

Tranquilos, que seguro que la calidad educativa no se resiente. […] En fin…“

Si seguiu el raonament del nostre informador (gràcies, José Luis) veureu que està afectat pel seu tarannà científic-matemàtic. Només una simple exposició de números i càlculs. Per què, llavors, cauen com a arguments de tant de pes? Perquè darrere d’eixos càlculs hi ha la plantilla de professors fent classes de qualsevol cosa que puguen? Bo, els profes podrien encollir els muscles i limitar-se a fer veure que treballen. Perquè la tutoria quede com un espai opcional? Tampoc: que queden sense atenció ni orientació ni es tracten els conflictes o la convivència al Centre! Però, que hi ha dels joves de Navalcarnero, de Villamanta i localitats pròximes com Villanueva de Perales o Aldea del Fresno… entre moltes altres. No mereixen el millor futur que se’ls puga donar? Igual que els de Patraix, els de Bètera o els de Mislata. Tenim raons per pensar que aquesta no és la manera.

Invertir en educació, no gastar en educació
La formació de les persones no és un afer exclusivament econòmic. La dimensió cívica de l’educació és el nucli constituent de tot sistema democràtic. L’escola, de fet, forma acadèmics i professionals, però sobretot forma ciutadans i ciutadanes que puguen participar, de manera conscient i activa, en el progrés de la comunitat a la qual pertanyen.

James HECKMAN, premi Nobel de Economia (sobre qui ja preparem un apunt específic), descriu en termes crus, merament econòmics, el resultat d’invertir en educació. Segons HECKMAN per cada dòlar invertit en educar un infant, s’obté un rendiment d’entre el 7 i el 10% anual… al llarg de la vida. És a dir, com més invertim en l’educació dels joves, més rendible s’esdevé el capital invertit!

Sorprenent.

A més, les inversions fetes en els més joves no sols són més efectives (HECKMAN) sinò que es reforcen a través d’un procés dinàmic: comptar amb aquest avantatge fa que el xiquet/xiqueta vaja adquirint més i més avantatges.

Estem en època de crisi. Per aquest motiu cal establir millor les prioritats: invertir en educació (a ser possible des des l’edat preescolar), eixe sí que és un negoci d’alta rendibilitat.

[Fotografia: alumnes de l’IES Carmen Martín Gaite de Navalcarnero en el seu comiat del Centre.]

___________________

Es refereix a Lucía Figar, Consellera d’Educació de la Comunitat de Madrid.

2 Respostes to “En favor de l’escola”

  1. Afegir una dada per complementar. I és que a més la Comunitat de Madrid ha decidit suprimir l’hora de tutoria! Efectivament no només hi ha un reajust d’hores si no que es posa en evidència tota una concepció de l’educació mateix. Ara ens pertoca a nosaltres pensar com ser creatius en la resposta. I si fórem, el professorat, els claustres,… capaços d’anar més enllà? No sé com, si passant per la desobediència, reinventant-nos,…

  2. Sí, i encara més: i si una aliança entre professors i alumnes, amb els pares i mares en favor (com ha de ser) anàrem a la nostra, passant per damunt de la incompetència de les administracions, de les limitacions dels currículums. D’idees no ens en falten, d’eines tenim més que en cap altra època. El que sobren són excuses, però cada cop són menys els que les argumenten (se saben derrotats, en un món que continuarà avançant amb ells o sense!). Així que sí, que podem pegar un gir copernicà a l’ensenyament, i no ens hem d’esperar ni a l’eixida d’aquesta crisi de no acabar, ni a que cap gestor polític ens dicte les instruccions. La solució hem d’anar construint-la dia a dia; i la podem construir gràcies a que està organitzant-se un exèrcit intel·ligent que suma prou voluntats i capacitats com per a dur a terme la re-invenció, i a més, moltes NOVES descobertes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: