Articles

Mara Balestrini: embaixadora de l’escola 2.0

In Escola i Món on Agost 2, 2011 by Paco Raga

<<Nací en abril de 1983. Tengo en mi haber miles de horas de consumo audiovisual, de videojuegos, chat, navegación y virtualidad. […] he dedicado mucho más tiempo a la interactividad y las imágenes que a los libros, los diarios y las revistas. ¡Y puedo escribir y pensar!>>

(Mara Balestrini)

Un dels sentits en què operen els canvis accelerats als quals assistim als nostres dies és el de fer que món virtual i món “real” resulten inseparables. Ja no són móns oposats, sinò capes d’una mateixa realitat, segons Pisticelli (2009). I això li costa d’entendre-ho, a la institució escolar, que va posar falques a aquests canvis durant molt de temps. Les escoles, ara, rendides a l’evidència, no abasten a incorporar nous materials i tecnologies (encara que van molt per darrere de la societat).

Les editorials intenten, amb desiguals resultats, l’amalgama forçada entre els llibres de text convencionals i uns dispositius cibernètics que superen la ciència ficció. El grau d’aconseguiment i implantació d’aquestes eines digitals és d’allò més variat. Però, encara comptant amb això, l’escola no ha assolit l’estàndard “dos punt zero”. En el més lamentable dels casos, fins i tot les escoles d’aquella pedagogia caduca, exhausta i limitada, de la transmissió linial dels sabers s’estan pujant al carro. Per suposat que també hi ha qui des d’un escepticisme raonable fa crítica de la filosofia 2.0. Llegiu, per exemple, el saludable blog no me hagas mucho caso: on es posa en dubte que “convertir a tot el món en receptor i emissor d’informació tinga alguna utilitat pràctica. [… ] Els bloggers es van encastellant en els seus fòrums, on es donen la raó uns a altres i sols difonen comentaris favorables, entre més coses per que falta educació per discutir”. (Per cert en l’esmentat blog les opinions discrepants, argumentades, són benvingudes).

Mentretant, les noves maneres de crear i transmetre coneixement, especialment les sorgides de l’ús que fan els joves (i no tan joves) d’Internet i les xarxes socials, continuen sent llunyanes per a l’escola. I els nostres alumnes, que es mouen tranquil·lament per eixa altra dimensió de la realitat, assisteixen a un desfase escola/món cada dia més incomprensible.

El salt qualitatiu del guix al telèfon mòbil

L’actual forma de crear i compartir continguts qüestiona, ho vulguem o no, la pròpia manera de transmetre coneixement a les escoles.


Per sostindre el seu paradigma educatiu, part del professorat justifica que la tecnologia sols representa un canvi en la
forma de fer quelcom que ja ‘es feia en la nostra època’. Vet, però, que no ens sembla així. I ho demostrarem posant com a exemple un tipus de dispositius electrònics molt concrets: els telèfons mòbils. Per suposat que abans havia telèfons, però fixes. Hi havia ràdio i podies gravar música en cinta de cassette. Algú tenia tomavistes i podia filmar pel·lícules en súper-8, i projectar-les a sa casa després de dur-les a revetlar. Encara uns pocs, si el seu institut disposava del material adequat, podien fer muntatges, afegir bandes sonores, etc. Però, ‘abans’, ningú podia fer tot això amb una sola eina, lleugera, portàtil, senzilla d’utilitzar (els joves no llegeixen el manual), versàtil i de major o menor qualitat. Un dispositiu que tothom duu a la butxaca. I el que encara augmenta més la diferència: tot i que algú haguera tingut totes les eines abans esmentades, no ho haguera tingut gens fàcil per trobar canals per a la difusió massiva, posem per cas, de les seues produccions audiovisuals.

La irrupció dels telèfons mòbils capaços de fer fotografies o captar clips de vídeo, junt amb l’accés generalitzat a Internet i la construcció en aquest últim de plataformes públiques per a la difusió (de l’estil del YouTube, Vimeo, etc.) creà unes condicions que, sens dubte, no s’havien donat mai abans.

Acceptem-ho: en aquestes noves condicions, els joves (entre ells els nostres alumnes) poden, hui, fer coses que ‘en aquella època’ eren impensables. No obstant, l’enorme potencial d’aquesta eina ens ha espantat més que il·lusionat, als docents. Fenòmens com el happy slapping (l’execrable acte de gravar com algú es colpejat, sense més, sols per diversió) i d’altres usos irreverents del mòbil a dins i fora de les aules han dut a la seua dimonització en el medi acadèmic.

La proposta de M. Balestrini

Tanmateix, autors com Balestrini (2010) opinen que els telèfons mòbils poden passar de ser considerats l’enemic públic de l’escola a plantejar-se com a mediadors entre els nadius i els immigrants digitals1. Una espècie d’element compensatori de les importants diferències de capital cultural i icònic existents entre els primers i els segons. Així com una poderosa plataforma d’aprenentatge per a tots. En principi, Balestrini es refereix a la creació audiovisual amb telèfons mòbils, però no sols. Aquests dispositius de butxaca (i suports similars, com les càmeres compactes) permeten l’abordatge instantani de la “realitat”: un moment efímer; un fet que succeeix d’improvís, poden ser captats… o de la ficció. Igualment permeten el treball més planificat. I després permeten l’edició (amb senzills programes) i l’emissió pels canals d’Internet amb potencials d’audiència de milers i milers de persones!

Subscrivim, junt amb aquesta autora, la tesi defensada per Johnson (2005). Aquest últim, partint d’una perspectiva que conjuga neurociència, teories narratives i, fins i tot, economia, ha demostrat d’una manera fefaent que l’audiovisual contemporani treballa en l’audiència unes competències que poc tenen a veure amb la simple recepció passiva.

Sens dubte, certes formes actuals de fer (i de fer saber) suporten les transaccions entre persones, vertaderes interaccions, molt millor que una classe convencional (Pisticelli) en la qual es produeixen transmissions o, encara pitjor, simples emissions. Si és això el que voleu per a les vostres aules, per al vostre alumnat, per a vosaltres mateixos, us proposem de petjar el reset i començar a tendir ponts de mutu enteniment, a reconstruir els nexes escola/món. Per començar, hi ha prou amb quelcom tan accessible com un telèfon mòbil! 

[Fotografia: Mara Balestrini explica les seues propostes al taller Producció audiovisual amb microformats mòbils.]Termes que no fan referència necessàriament a membres de diferents generacions. Ni tots els joves són nadius digitals ni totes les persones de certa edat són ‘immigrants digitals’. 

3 Respostes to “Mara Balestrini: embaixadora de l’escola 2.0”

  1. Gracias por este post! me has emocionado con el título y tus palabras. Aquí estamos para seguir colaborando, tejiendo nuevas redes y abriendo caminos😉 Un abrazo!

  2. […] Mara Balestrini: embaixadora de l'escola 2.0 « unbloceducat In Uncategorized on agost 2, 2011 by Paco Raga. < Source: unbloceducat.wordpress.com […]

  3. Ho mandato un sms a mio figlio dopo aver visitato https://unbloceducat.wordpress.com/2011/08/02/mara-balestrini-embaixadora-de-lescola-2-0/.. Deve capire anche lui!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: