Articles

Deures d’estiu: sí o no? (o una resposta més complexa?)

In Escola i Món, Fets i raons on Juliol 24, 2011 by Paco Raga

S’han de fer deures durant les vacances d’estiu? La veritat és que hi ha poca evidència en base a la qual fonamentar una resposta sòlida a aquesta pregunta. Els treballs dedicats al tema són escasos. Entre ells, n’hi ha el de Cooper (1996) qui, junt amb els seus col·laboradors, va examinar l’efecte de les vacances d’estiu en la pèrdua cognitiva (fenòmen al qual van anomenar summer learning loss). Les seues mesures d’aquesta pèrdua usaven com a indicador la puntuació obtinguda pels alumnes en proves estandaritzades, fetes abans i després de les vacances.

No sembla, però, que aquests ni d’altres estudis s’hagen tingut massa en compte a l’hora de valorar la qüestió dels deures d’estiu. De fet, l’argument central entorn al qual giravolten les respostes és si hi ha una vertadera necessitat de fer deures durant l’estiu. Si és precís que als alumnes (des de la perspectiva del professorat), als fills (des de la dels pares i mares), els hi quede aquest treball obligatori per fer. I diguem obligatori perquè la paraula deure, pròpiament, comporta obligació (no suggeriment, ni orientació o proposta voluntària…).

Hi ha un fet que crida l’atenció: l’ampli espectre de respostes encontrades per a una qüestió que en principi se’ns antoixa dicotòmica (deures d’estiu sí, deures d’estiu no). Hi ha qui pensa que “s’ha de fer” un poc cada dia, dia a dia, per mantenir a to els bons hàbits (regularitat, cert horari que mantinga estructurats els dies, assumpció de rutines intel·lectuals…). Al pol oposat hi ha els qui opinen que les vacances d’estiu (les vacances, en general) representen un període de descans i desconnexió necessari per posar el contrapunt, precisament, a aquelles rutines. I que els deures poden convertir en borrons uns límits mal dibuixats entre l’oci i el treball, entre la vida escolar i la vida mateixa. Sent així que aquesta espècie d’irrupció de l’escola en l’esbarjo vacacional dels infants arriba a ser d’una desmesura anal, en el sentit freudià del terme1 (E. Pons). Entre ambdós extrems, tota una paleta de colors, amb postures més o menys a favor o en contra dels deures, i tot de matitzacions segons l’edat dels destinataris.

La meta-anàlisi dels estudis de Cooper et al. abans esmentats (mitjançant la integració estadística dels resultats) indicava que la pèrdua d’aprenentatge produïda durant l’estiu equivalia a un mes d’instrucció acadèmica. Mes o menys la durada de les vacances als països anglosaxons. (En una lectura immediatista, podríem pensar que al nostre país l’alumnat tornaria al setembre amb un nivell similar al de principis d’abril.) També es revetlaven pèrdues diferencials per àrees, majors en matemàtiques i ortografia. (Fet que quadra amb d’altres troballes de la psicologia cognitiva que suggereixen que, sense pràctica, les habilitats procedimentals són més susceptibles de ser oblidades.)

Ni el gènere, ni l’ètnia, ni la intel·ligència (expressada com a quocient intel·lectual) no semblaven influir en la pèrdua d’aprenentatge durant l’estiu. A més, tots els estudiants, amb independència de la renda familiar, “perdien” quantitats aproximadament iguals de matemàtiques durant l’estiu. Ara bé, diferències econòmiques importants es traduïen en diferents resultats quant a la lectura. Un cop més, les diferències d’ingressos correlacionaven alt amb diferències en les oportunitats. En aquest cas, les de practicar i assolir destreses de lectura durant l’estiu, amb més llibres i fonts de lectura (futllets, catàlegs, premsa, revistes…) per a infants de classe mitjana i alta (segons Alexander, Entwisle i Olson).

Els deures, com a tals (i els deures d’estiu no són una excepció) van estar concebuts en una era educativa en la qual hom considerava que els mestres eren les persones que ensenyaven i l’escola el lloc on s’aprenia. Via el treball a casa, l’alumne o alumna individual repassava o consolidava per si mateix allò que el mestre havia explicat a classe. Però, hui en dia el mestre assumeix un altre rol (d’acompanyant, de guia i garant d’un procés d’aprenentatge socialitzat, realitzat, sovint, col·laborativament). I ha quedat evidenciat, de sobres, que l’aprenentatge es pot produir a qualsevol lloc i en qualsevol moment (educació expandida), i no necessàriament en relació al saber escolar.

En aquesta nova era, els deures s’haurien de repensar. La selecció de tasques escolars d’estiu no hauria de fer-se atenent a la simple inèrcia, (per que sempre s’ha fet així). Ni en resposta a la pressió del professorat o la necessitat d’elements de control d’una part de les famílies, o l’oferta editorial disponible (quadernets de vacances), un mercat en expansió… sinò després d’una reflexió i debat seriosos. Cal valorar molt bé quins deures es manen, a quins alumnes i amb quina finalitat, i fins i tot, qui els corregirà (el mestre eixint? el mestre entrant? ningú?). Tot ens duu a pensar que el treball de consolidació de procediments, en els alumnes que encara no els tinguen assolits, seria el tipus de deure que més valdria la pena. Llevat que fora una habilitat a desenvolupar, la lectura (o el dibuix, o l’escriptura, etc.) hauria de traure’s de l’esfera dels deures. Hauria de quedar com a proposta voluntària que l’alumne poguera fer simplement per goig.

Si es valora de posar deures, aquest haurien de ser prèviament programats (per exemple, un pla de treball compensatori individualitzat). A més, pensem que sols s’haurien de posar en aquells casos de necessitat. Això no ens ha d’inquietar, ni a mestres, ni a pares i mares. Els alumnes/fills tenen moltes oportunitats d’aprendre, al marge dels deures (Ací hi teniu algunes idees: judithaparicio.blogspot.com). I les famílies poden inculcar hàbits i mantenir pautes i horaris estructurats… amb activitats que no siguen, necessàriament, continuació del currículum escolar.

Per què no fer esport? apuntar-se a un curset? aprendre a tocar algun instrument musical? construir-se un súper-bòlid? col·laborar en les feines domèstiques? visitar algun museu amb els iaios? encetar una col·lecció? perseguir crancs entre les roques? fer manualitats? llegir a la fresca? veure pel·lícules? planificar excursions? I fer-les? Un punt de partença per a la nostra proposta: comenceu per explorar l’oferta local (activitats d’estiu, centre socio-juvenil, tallers, etc.), les vostres possibilitats materials (instal·lacions, horaris…). Sobretot, no us oblideu de consensuar!

[Fotografia: a una alumna li entra la rialla fluixa durant una excursió a la fresca d’una vesprada d’estiu.]

1 En llenguatge col·loquial, expressió d’un cert saber popular, hom diria “enmerdar” les vacances.

3 Respostes to “Deures d’estiu: sí o no? (o una resposta més complexa?)”

  1. Com bé dius, és un tema complex, que no es pot deixar a la inèrcia del “sempre s’ha fet així”. La complexitat ve de que hi ha molts agents implicats (docents, pares i mares, alumnes, editorials…) i es posen en joc diverses concepcions de l’oci i l’estudi. Evidentment, no és encertat que les vacances siguen una perllongació de l’escola: això és una perversió del temps de lleure. Per eixe motiu, cal rebutjar les propostes de deures estivals que suposen un equivalent no lectiu a allò donat en el curs; hi ha algunes editorials que presenten uns materials excessius -en la meua opinió- que exigeixen un esforç no desitjat en temps vacacional. A més, en l’aspecte pràctic, si un centre tria uns llibres de text determinats, i a més recomana els materials d’estiu de la mateixa editorial, es pot crear la sensació -ben real- de no desconnectar, cosa que no és aconsellable. D’altra banda, de vegades són els pares qui demanen alguns materials perquè la xicalla estiga entretinguda en les llargues vacances. Què fer?
    Primerament, distingir entre les necessitats de l’alumnat: no tots necessiten el mateix; s’hauran de reforçar més aquells que han tingut més dificultats al llarg del curs. Per tant, cal personalitzar la proposta tenint en compte el curs que acaba.
    Després, pensar ben acuradament els materials o activitats que es poden dur a terme. Crec que és recomanable fer alguna cosa com a rutina estival, com una gimnàstica cognitiva, però sense convertir-lo en un deure molt pesant.
    També és profitós plantejar activitats encaminades a treballar un aspecte concret de l’aprenentatge, com ara la comprensió lectora. Hi ha materials atractius en aquest sentit. Però cal distingir la tasca de comprensió, a través d’un seguit d’activitats, de l’animació lectora. L’estiu és un temps privilegiat per a la lectura lliure; per això, s’han de donar oportunitats de lectura: deixar llibres de la biblioteca d’aula, fer un préstec de la biblioteca escolar, intercanviar llibres entre alumnes… Això sí, no hauríem de demanar llargs resums, ni fitxes de lectura molt exhaustives: es tracta que s’ho passen bé llegint, fent afició a la lectura. Si es demana algun “comprovant” de lectura, que siga el més senzill possible (fem-li cas a Rodari, que d’això en sabia).
    Finalment, valore positivament la iniciativa de parlar i debatre sobre el tema dels deures vacacionals, perquè no esdevinguen només una oportunitat més de negoci per a les editorials.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: