Articles

Per una intervenció educativa que potencie el goig d’aprendre

In Ferramentes on Juny 8, 2011 by Paco Raga

Pot resultar xocant que, en un entorn en què l’educació és accessible a tothom, hi haja adolescents i joves que aparentment no tinguen ganes d’aprendre. Açò es comprova en multitud d’ocasions, quan determinats alumnes que no presenten cap dificultat cara als aprenentatges, tampoc no mostren interés per ells (cosa que s’acompanya d’un menor grau d’adquisició de les competències bàsiques).

Tal volta, una clau per entendre aquest fenòmen s’amague en l’enorme distància que separa allò accessible (això que tens a l’abast, per a quan ho necessites) d’allò obligatori. A fi de comptes, aquests hedonistes i rebels de mena no faran massa coses que no els vinguen de gust, llevat que se’ls obligue. I en alguns casos, ni així. Potser estan construint el seu “jo” freudià, i embesteixen contra el “superjo” representat pel Sistema Educatiu (i per nosaltres, els mestres, en el paper d’agents executors d’aquest Sistema). I dic potser… perquè sense descartar aquesta segona explicació, hi ha d’altres hipòtesis, com per exemple la de que simplement no tinguen ganes d’aprendre segons quines coses i de segons quines maneres. Així, el problema d’aprenentatge podria ser definit en termes d’una desinvestidura de l’objecte de coneixement (E. Palma i S. Tapia).

No pareix que la rebel·lia adolescent siga motiu suficient per a la negativa d’aquests alumnes a aprendre. Perquè no és l’obligatorietat dels aprenentatges (ben marcats per a cada edat tal i com els vénen imposats per llei) allò que en provoca el rebuig: són els aprenentatges en si. En aquest sentit, l’ensenyament obligatori és comparable a l’alimentació forçada. Menjar a la força fins més enllà de la sacietat és una experiència displaenta: engolir sense fam; sense assaborir; sense que ens agrade el plat que ens ofereixen ni com està cuinat. Rebutjar eixe plat no equival a “no voler menjar”. Necessitem alimentar-nos i ho sabem. Però, si és possible, preferim experimentar plaer en fer-ho. Igual que, ja tornant a la qüestió de l’aprenentatge, joves i adolescents saben que necessiten assolir cert grau de formació. Fins i tot els més refractaris als aprenentatges que ofereix l’escola. Però, és molt possible que en un període anterior, el medi escolar (aquell de l’aprenentatge forçós) fos un escenari extremadament displaent per a alguns d’ells. Les causes poden ser múltiples. Tal volta caldria situar en aquell altre moment de la vida el germen d’aquestes renúncies d’ara.

Si considerem aquestes explicacions en combinació amb el creixement emocional dels adolescents i la reafirmació de la seua pròpia identitat, no ens ha d’estranyar que els més immadurs siguen tan vulnerables davant les frustracions. Cada dificultat és viscuda per ells com un trauma. La tasca escolar és terreny adobat per a un fracàs al qual no hi ha ganes d’exposar-se, per por de trencar la fantasia d’omnipotència ( E. Pons). Més val autojustificar-se: “no, si en realitat si jo m’esforçara…”; que esforçar-se efectivament i arriscar que la realitat no estiga a l’altura imaginada. Però, fins i tot en aquests casos, és possible fer un treball que reforce l’autoestima de l’alumne. Es pot suprimir gradualment aquesta por al fracàs, si es crea l’adequat clima d’aula. L’objectiu hauria d’encaminar-se cap a aconseguir que l’alumne deixe de sentir que això que està fent posa en qüestió la seua capacitat i que deixe de preguntar-se a cada moment si li agrada suficientment com per a fer-ho. 

Sota l’auspici d’una correcta intervenció educativa, ha de quedar espai per al reencontre entre l’adolescent i el medi acadèmic. Si aquest reencontre assoleix la suficient maduresa, apareix el “voler” productiu: fer sabent per a què s’està fent. I quan hom té clar el per a què, s’és capaç de suportar practicament qualsevol com. Vist així, voler i haver de no semblen més dos conceptes disjuntius ni mútuament excloents (“si vull allò he de fer açò altre”). Els adolescents aprendran sobretot perquè voldran; i “voler aprendre” és, aparentement, allò oposat a “haver d’aprendre”. Voldran aprendre, sobretot, perquè sentiran que estan aprenent.

[Imatge: unes alumnes, perquè volen, exploren la radioactivitat en expociència 2011.]

Una resposta to “Per una intervenció educativa que potencie el goig d’aprendre”

  1. En definitva es tracta d’allò que la psicoanalista i pedagoga social Hebe Tizio anomena com “reinventar el vincle educatiu”. A 400 colps (i en altres àmbits i dispositius) he intentat reapropiar-me d’aquesta idea i almenys subjau com rerefons que intente tenir ben present. Vos recomane aquest estracte en el qual ja les primeres pàgines resulten ben il·lustratives tot i tractar-se d’un context educatiu diferent:

    http://www.inau.gub.uy/biblioteca/tiziore.pdf

    Enhorabona per les vostres aportacions!
    Sou ja un referent

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: