Articles

Fracasa l’Escola o fracasen les polítiques?

In Fets i raons, Polítiques on Mai 23, 2011 by Paco Raga

#acampadavalencia

L'abandonament escolar a l'Estat Espanyol dobla la mitja europea (PISA, 2010). Però els resultats més des-
puntants (d'alumnes brillants) en canvi són menors: un 3% front al 8% de la mitja de l'OCDE. Aquests factors, 
conjuminats, representen una dificultat afegida per a la regeneració del teixit social i econòmic. Per això l'edu-
cació s'ha esdevingut un dels grans elements a considerar de cara a la superació de l'actual crisi econòmica i 
social. Un element estratègic que, ha passat desapercebut en la campanya electoral que hem viscut apenes 
fa uns dies. Un assumpte que no ha format part dels grans temes electorals (J.J. González, UNED).

A hores d'ara, les propostes ministerials pareixen esgotades després de la LOE (2006) i l'estrepitosa fallida del 
pacte polític i social per l'educació. Quant a les alternatives polítiques en espectativa, atenen a aspectes com 
l'autoritat del professorat, l'ús dels uniformes escolars i d'altres aspectes similars. El debat es descentra més 
encara quan s'introdueixen conceptes com el del “batxillerat per a l'excel·lència” (amb definicions canviants a 
cada relectura). I en els sectors més ultraconservadors no fa vergonya anunciar una “contrarreforma educativa”.

Aquesta contrarreforma és l'únic horitzó que s'atisba en el termini d'un parell d'anys. I la seua aplicació no tro-
barà massa oposició, si va ben embolcallada per altres mesures populistes. Al cap i a la fi el discurs sobre el 
qual se sustenta arrenca de la base de la presumpta fallida de les reformes educatives: la LOGSE, primer, i la 
LOE, després. La conseqüència d'aquestes reformes, segons els seus detractors, ha sigut la rebaixada dels 
nivells acadèmics (en no segmentar ofertes diferenciades per a grups d'alumnes de capacitat, procedència i ex-
pectativa acadèmica també diferenciada). Al mateix temps, els partidaris de l'actual Sistema Educatiu el defen-
sen com una garantia per l'educació pública i igualitària (no segregadora). 

En objectivar un poc la situació, a la recerca d'alguna altra llum sobre aquest debat ideològic, la realitat se'ns 
mostra encara més desconcertant. Els bons resultats no es distribuiexen ni segons el color polític de les comu-
nitats autònomes ni segons la legislació aplicada en cadascuna d'elles. I això mateix és aplicable als resultats 
roins. Traduït a llenguatge polític convencional, economicista: no importa massa l'esforç realitzat per cada auto-
nomia. Paradoxalment, les comunitats amb major despesa educativa (mesurada en % del PIB) obtenen els pit-
jors resultats. És el cas de la Comunitat Extremenya (6.1) o Castella-La Manxa (5.6). Per contra, Aragó i Cata-
lunya (3.3), o Madrid (2.8), a la cua de despesa, estan al capdavant pel que fa a les proves PISA.

No estem diguent, és clar, que la solució siga reduir presupostos. Sinò que la clau de l'educació (passats certs 
umbrals) no és econòmica. De fet, en la variabilitat dels resultats PISA s'aprecia certa distribució geogràfica: el 
nord peninsular assoleix millors resultats i un menor abandonament; el sud, la costa de Llevant i les Canàries 
obtenen pitjor nota. Els analistes interpreten aquest diferencial com l'expressió de desigualtats històriques molt 
relacionades amb l'estructura social, el nivell d'estudis i les economies de cada territori. Però, d'ací no es deprén 
que les polítiques educatives ens hagen de ser indiferents. Més bé al contrari: sembla que les solucions ideològi-
ques siguen les úniques possibles. I faríem bé de no adoptar aquestes solucions prenent com a criteri rector el 
caprici dels resultats quantificables (notes, % del PIB gastat, etc.). Possiblement calga canviar despesa per in-
versió educativa, molt més que no un matís. L'organització, l'autonomia de Centre, la participació democràtica, 
l'apertura a l'entorn (social, natural i cultural), la connexió amb la realitat, amb el món... aquestes pareixen les 
vertaderes claus a atendre per a que la cosa funcione. 

[ Imatge: una xiqueta pinta a la ludoteca oberta al campament de protesta #acampadavalencia.]

2 Respostes to “Fracasa l’Escola o fracasen les polítiques?”

  1. Un comentari a propòsit de la reflexió sobre si fracassa l’escola o fracassen les polítiques a ‘Un bloc educat’, de Francesc Raga.

    – Passats certs umbrals, la solució al fracàs escolar no passa per l’economia ( i això no vol dir reduir pressupostos), passa per l’actitud, les polítiques, i la coherència d’acció al si de cada centre.

    L’anàlisi de Francesc R. em sembla de molt d’interés. Afegiria a la seua reflexió un tercer element en favor de tant de fracàs: la cultura i més concretament una mancança important en formació cultural de la societat en general, i una història que arrosseguem des de la dictadura feixista imposada per Franco, l’exèrcit i l’església espanyola. El trencament que va suposar la guerra civil, contra el que havia d’ésser el model d’avantguarda de l’escola a Europa, portà una de les etapes més fosques en educació. Un model en el qual, molts polítics i mitjans, encara se senten ben còmodes (solament cal veure algunes portades, articles i referències en blocs i diaris). I pitjor, tot allò va sembrar durant molts anys una manera de fer contra l’educació mateix, que va donant encara avui tants fruits i tantes dissorts, contra l’escola. Vivim aquell passat encara en un present continu, que sobretot lastra l’escola i la seua eficàcia en formar a una generació de joves més preparats, no solament en coneixements, sinó en actituds i en valors.

    Pel que fa a la referència geogràfica de l’estudi, el marc espanol, n’hi ha més raons a considerar. Euskadi és un plat a banda, en fracàs escolar, políticament i també en els resultats reals dels estduis PISA. I fóra bo de tenir-ho en compte. La referència `Llevant’, en canvi, té a veure amb un altre estrèpit, en favor del nostre fracàs. La referència geogràfica colonial, Levante o Levante espanyol, imposada per la dictadura, la monarquia i la caverna mediàtica, no amaga quina escola n’és deutora, quina és la concepció i el model d’escola que voldria, aital pensament. Per exemple, la desaparició de TV3 a València fóra una herència, o l’atac del TC al model lingüístic, o l’afer ciutadania…, d’una d’imposició geogràfica a una d’incoherència conceptual, en geografia física, però també en coneixements, en llibertat de pensaments, en reflexió filosòfica. Amb aqueixa estretor, no podem sinó esperar aquells resultats de molts estudis espanyols.

    És cert també que, els països catalans han desmarcat també aspectes singulars en favor de l’escola: durant uns anys, amb aquella marca pedagògica de Catalunya i la seua renovació pedagògica d’avantguarda. I ara mateix, de fa uns anys, Escolavalenciana al País Valencià, a tenir en compte com un dels moviments que asseguren que l’actitud, més que no les inversions, són més productives i eficaces que no ens pensem, fins i tot en un mateix centre, amb resultats ben diversos segons els protagonistes de qui obri i com diem bon dia, cada matí.

    Cordialment.

    • És agradable comprovar que l’al·lusió al Llevant (el Levante feliz) no ha passat desapercebuda. D’altra banda, quina gran capacitat de síntesi, en aquest comentari, que en les dues darreres frases explica i resumeix tota la idea que tant em costa d’explicar al llarg de tota l’entrada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: