Articles

Síndrome postvacacional i TDAH, què tenen en comú?

In Fets i raons on Abril 30, 2011 by Paco Raga

Cada vegada que acaba un període de vacances, els mitjans de comunicació es fan ressò d’aquest problema d’inadaptació a la rutina que des de fa deu anys es coneix com a síndrome postvacacional. Tanmateix, des de la Societat Espanyola de Psiquiatria neguen l’existència d’una depressió postvacacional com a síndrome o malaltia. La irritabilitat, l’insomni i l’ansietat, manifestats en tornar a la feina, corresponen a estats d’ànim passatgers més o menys negatius; però normals, no patològics. En cap cas comparables amb una depressió. La vinculació amb l’acabament de vacances és fortuïta (Saiz, 2010). Moltes persones experimenten sentiments similars els dilluns, sense que això demane ni intervenció mèdica ni tractament farmacològic, sinó capacitat d’afrontar la realitat i d’acceptar la nova situació.

Però, de facto, aquesta “patologia” afecta el 56% de la població (segons una enquesta realitzada per l’assessoria de recursos humans Randstad entre 996 persones de 18 a 65 anys, repartides per tot l’Estat). Més del 45% assegura necessitar, almenys, una setmana per a recuperar-se de les vacances i tornar a rendir. A més, a major nivell formatiu, més dificultat a superar la “síndrome” (en el cas dels universitaris, un 31% necessita una setmana i un 17% fins i tot més).

Com explicar-nos aquesta epidèmia d’una malaltia que o no existeix o no està clar que existesca? Ens fa l’efecte d’estar davant un constructe cultural, un fenòmen que, com a tal, s’ha desenvolupat particularment en la nostra societat. Pareix que aquesta síndrome siga més una invenció cultural nascuda a l’ombra d’una societat pensant, però ociosa, que no una entitat patològica consistent. Si és així, el cas de la síndrome postvacacional no deu ser únic. Se’ns fa inevitable pensar en uns altres transtorns, com el TDAH (transtorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat), que també semblen artefactes de creació humana.

De fet, la síndrome postvacacional i el TDAH tenen dos importants elements en comú: a) les dues són “entitats” recentment identificades; i b) el nombre de persones a les quals es diagnostica aquestes noves patologies creix a un ritme accelerat, de caràcter epidèmic.

És cert que, a diferència de la síndrome postvacacional, en el cas del TDAH sí que s’han fet troballes neurològiques. En comparar els circuits frontals de xiquets amb TDAH i sense, mitjançant resonància magnètica, es comprovà que dues regions del cos callós (el rostrum i el cos rostral) apareixien significativament reduïdes en el primer grup. Aquesta evidència d’un desenvolupament anòmal del lòbul frontal explica consistentment la seua disfunció, acompanyada d’una disminució en l’habilitat de la persona per inhibir les seues reaccions, característica fonamental del TDAH. Però, encara tenint en compte aquestes troballes, alguns autors (Timimi, 2004) sostenen que si el TDAH es classifica com trastorn és a causa de convencions socials respecte al que es consideren conductes normals i anormals. És a dir, aquesta anomalia, entesa en clau de neurodiversitat, justificaria l’existència d’un espectre de comportaments però, no la catalogació com a problemàtics d’aquells que estan en la part alta de l’espectre d’inquietud i d’inatenció. I això seria igualment vàlid per al fet de posar una etiqueta mèdica (diagnòstic).

En definitiva, en el cas del TDAH (amb base neurobiològica) no estaríem davant d’un constructe en sentit estricte, encara que la seua expansió epidèmica sí que es manifeste com a tal. Per contra, tant la síndrome postvacacional (la seua definició, simptomatologia, etc) com la seua ràpida propagació no són més que constructes culturals.

Sempre podreu tornar a la feina amb aquesta filosofia i preguntar-vos si esteu caient víctimes d’algun tipus d’onanisme mental. Feliç tornada de vacances!

3 Respostes to “Síndrome postvacacional i TDAH, què tenen en comú?”

  1. Encara ens queda un día a Londres i ja sabem que ens farà pena tornar. Al mateix temps tenim ganes de tornar a escola, de tornar a vore-vos Per compartir una recta final de curs amb més propostes estimulants. Per cert, què bona la nova plantilla! Una abraçada des de Londres!

  2. La nostra sort és la de ser feliços amb el nostre treball. Encara que, de rutinari té ben poc. Una abraçada.

  3. Salutacions i enhorabona pel bloc, amics!! No sé si és enveja sana o insana, però em sorpren la vostra capacitat per encetar projectes, i que a més siguen tan engrescadors i interessants sempre.
    Quant a aquesta entrada, no sabeu fins a quin punt em veig reflectit. M’ha interessat (tot i que ho imaginava) que les persones amb estudis són més afectades per aquesta síndrome). Estic convençut que les persones anem a dir “inquietes” patim cada vegada més les limitacions del sistema horari i de les estructures burocràtiques. L’imaginari de la nostra societat és cada vegada més alienant, i només genera institucions alienants, com ara la forma d’entendre el treball i l’oci (que, no ho oblidem va massa vinculat al neg-oci).
    Besets i fins la pròxima.

    Vicent

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: