Com ja deia Gonçal Anaya, una altra escola és possible. O com a poc, una altra mirada a l’escola, que és com dir al món. I puc il·lustrar-ho amb un exemple tan actual que és de hui mateix: tenia classes amb un grup de 4t d’ESO, alumnes que parlaven en veu alta, copiaven i s’imitaven una a d’altres, alguns pujaven per damunt de les taules (sort que són ben robustes, les taules del meu laboratori), que han tret els telèfons mòbils, en classe. En un moment donat jo me n’he eixit d’allí. Però ells seguien, a la seua. Això era la meua classe de física de 4t. Parlàvem de la Llei del Pèndol, del valor de g i de coses similars.
L’ambient era engrescador, viu. No importaven les dificultats que objectivament els eixien al pas. Mesuraven a conciència; anotaven resultats en taules adequades; feien càlculs més o menys sofisticats. No calia renyir, no calia vigilar. Sols he hagut de dir-los que ja estava bé quan, malgrat que havia sonat la campana i s’acabaven les classes del matí no se n’anaven (per què volien aconseguir alguns resultats més que demostraren la validesa de la hipòtesi en base a la qual treballaven). Era un ambientàs! No és que em preocupe massa la metodologia, crec que les formes orgàniques tenen una raó de ser. Crec que són el futur de les metodologies. Però per damunt de tot això, crec en aquesta generació de joves!
unbloceducat 
Deixa un comentari